Cercador
Finalment es va dir Vida
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'autocar de color blau gris fa cara de cuca diabòlica. El conductor duu ulleres més fosques que fa uns dies i té una barba més canosa que fa uns dies.
No para de pensar-hi. Ja ha hagut de frenar uns quants cops. Ha atropellat una família d'eriçons, un gripau, un gat i el fantasma d'un rodamón? Tant se val,no? La llei de la carretera és, per a ell, la intrascendència i l'oblit del que s'ha esclafat.
No duu passatgers, en va a buscar.
El vehicle sencer s'amara del record del que, coi, vol esborrar. Vol extirpar-s'ho i no pot no pot no pot. Des de fora es sent quasi trobat. Des de dins...també.
Després d'haver fornicat com conills van fumar i beure i van fumar i beure i van fumar i beure. Van riure. Ella va vomitar un xic dels nuggets que havia malpaït. La tele sonava alta com una top model estirada pels extrems...però no tant com els udols de l'animal. No hi havia ni un cul de teca a la bossa de pinso. La insistència demanaire de la gossa vella, sorda i cega, va despertar-los el monstre, que es va engrandir.
Pensar quina obscura opció era preferible per a desfer-se'n. Proposar, ara ella, ara ell, mentre aquell ser plorava.
-Un viatge per mar!
Suggerència aprovada. Rapidesa en l'execució. Fer i fugir, ocults per la nit.
L'endemà al matí va ser localitzada, la bossa d'escombraries surant. La gossa, a dins. Encara malvivia. Va ser duta a un centre de protecció on va tastar les carícies (en va poder oir els mots!), l'amor.
-Et diràs Vida. Ets un bell ser de llum, et mereixes bondat, respecte- va xiuxiuejar-li una voluntària que la va abraçar fins el final, que va compartir el dolor de Vida.
Desfeta, la noia va tenir esma de fotografiar la pobra gossa traspassada amb els ulls closos, alliberada del sofriment. La va penjar a la immediatesa: les xarxes socials, amb ànim d'unir set de justícia.
Els comentaris irats no es van fer esperar. La recerca de l'autoria de la brutalitat assolia cotes inimaginables.
Ha llegit el diari, escoltat les notícies. Ella, també. Es truquen, intranquils. Els haurien vist?
Cal retrocedir en el temps, en cada pas. Mirar el davant, el darrere, la dreta, l'esquerra...testimonis dels dimonis?
-Hahahaha! Ningú, dona, ningú! Quan ens veiem, brindarem.
Ella somriu, malèficament. Guiada pel monstre. Prement i matant mosca blanca que s'esplaia per la taula del balcó i que ha invadit -cosa normal- unes plantes moribundes que demanen en va atenció.
Amunt, molt amunt, les vibracions de la dona en el pis menut i brut i les del conductor d'autocar, són captades...novament. Ja ho van ser, aquella nefasta nit del crim. Tot està enregistrat. A partir d'aquí alguna cosa terrible s'esdevindrà que els torturarà l'existència, lentament. El cosmos, que no perdona, ho assaborirà, mentre acull Vida.
No para de pensar-hi. Ja ha hagut de frenar uns quants cops. Ha atropellat una família d'eriçons, un gripau, un gat i el fantasma d'un rodamón? Tant se val,no? La llei de la carretera és, per a ell, la intrascendència i l'oblit del que s'ha esclafat.
No duu passatgers, en va a buscar.
El vehicle sencer s'amara del record del que, coi, vol esborrar. Vol extirpar-s'ho i no pot no pot no pot. Des de fora es sent quasi trobat. Des de dins...també.
Després d'haver fornicat com conills van fumar i beure i van fumar i beure i van fumar i beure. Van riure. Ella va vomitar un xic dels nuggets que havia malpaït. La tele sonava alta com una top model estirada pels extrems...però no tant com els udols de l'animal. No hi havia ni un cul de teca a la bossa de pinso. La insistència demanaire de la gossa vella, sorda i cega, va despertar-los el monstre, que es va engrandir.
Pensar quina obscura opció era preferible per a desfer-se'n. Proposar, ara ella, ara ell, mentre aquell ser plorava.
-Un viatge per mar!
Suggerència aprovada. Rapidesa en l'execució. Fer i fugir, ocults per la nit.
L'endemà al matí va ser localitzada, la bossa d'escombraries surant. La gossa, a dins. Encara malvivia. Va ser duta a un centre de protecció on va tastar les carícies (en va poder oir els mots!), l'amor.
-Et diràs Vida. Ets un bell ser de llum, et mereixes bondat, respecte- va xiuxiuejar-li una voluntària que la va abraçar fins el final, que va compartir el dolor de Vida.
Desfeta, la noia va tenir esma de fotografiar la pobra gossa traspassada amb els ulls closos, alliberada del sofriment. La va penjar a la immediatesa: les xarxes socials, amb ànim d'unir set de justícia.
Els comentaris irats no es van fer esperar. La recerca de l'autoria de la brutalitat assolia cotes inimaginables.
Ha llegit el diari, escoltat les notícies. Ella, també. Es truquen, intranquils. Els haurien vist?
Cal retrocedir en el temps, en cada pas. Mirar el davant, el darrere, la dreta, l'esquerra...testimonis dels dimonis?
-Hahahaha! Ningú, dona, ningú! Quan ens veiem, brindarem.
Ella somriu, malèficament. Guiada pel monstre. Prement i matant mosca blanca que s'esplaia per la taula del balcó i que ha invadit -cosa normal- unes plantes moribundes que demanen en va atenció.
Amunt, molt amunt, les vibracions de la dona en el pis menut i brut i les del conductor d'autocar, són captades...novament. Ja ho van ser, aquella nefasta nit del crim. Tot està enregistrat. A partir d'aquí alguna cosa terrible s'esdevindrà que els torturarà l'existència, lentament. El cosmos, que no perdona, ho assaborirà, mentre acull Vida.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436085 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com