Final feliç

Final feliç
Quan la policia li va dir que no tenia escapatòria, que la casa estava envoltada, va deixar caure el cadàver de la noia al balcó. Llavors, un crit de desolació va ressonar per tot el veïnat. Al cap d'uns instants, per la finestra, l'home feia ostentació d'un ganivet, ben ensangonat.

Però tranqulilitza't, que no era sang de veritat. O és que et pensaves que aquí, a Relats en Català, la sang era sang i els morts havien passat a millor vida? Ca, home!, Que no ho veus que tot és mentida?

---

Blues
En mig de l'escenari minúscul d'aquell tuguri, mal il·luminat per un focus esgrogueït, la noia, esblanqueïda, va començar a treure's la roba, seguint el ritme d'un pianista i d'un bateria que, en la foscor, s'esforçaven per treure les notes més tristes que mai els havien sortit de les entranyes.

El públic, una barreja estranya de militars fastiguejats, polítics fastigosos vinguts d'illes llunyanes, capellans solters o malcasats i comerciants desvagats amb sotana. Tots ells, delerosos només de beure i veure carn fresca.

Quan la noia va quedar tota nua, sola damunt l'escenari, un crit de desolació va ressonar per tot el local. Era el pare de la noia, que per fi l'havia trobat, després de cercar-la per mig món.

Llavors, els militars van marxar a fer la guerra, els polítics van fugir per la tangent, amagats sota les sotanes dels capellans que sortien cantant les ensoltes i beneïnt a tort i a dret els pobres comerciants descarriats.

Desconsolat i sense esma, el pare va agafar la seva filla, i se la va endur d'aquell local, mentre els músics tocaven per darrera vegada el blues més arrossegat que mai els havia sortit de les mans.

Els carrers humits, com correspon a una situació com aquesta, donaven pas lentament a la tragèdia que s'acostava.