Final de viatge

Els tres avis s'asseien, com cada tarda, en un pràctic i fred banc de disseny que mirava cap a la platja. Quan començava el bon temps canviaven el monòton paisatge de la vella taverna de barri per l'estimulant perspectiva que els oferia el mar, sempre bellugadís.

Es coneixien de feia molt temps, tant que, quan volien acotar-lo, una mena de vertigen els impedia precisar-ne l'inici, però el que tenien molt clar era que plegats havien navegat per totes les etapes de la vida. La seva relació havia estat sempre una mena de bombolla de sinceritat i proïsme, un referent fix, més enllà de la família, que els havia permès superar les obligades decepcions provocades per la proliferació de la hipocresia, l'egoisme i la mala bava. Senzillament, eren amics.

També tots tres junts s'havien endinsat en la vellesa. El vigor els havia anat minvant de manera directament proporcionalment als anys que els separaven del dia de la jubilació i així, l'artrosi havia fet bescanviar les sortides en bicicleta diàries per la pesca i els problemes del sistema nerviós, la pesca per la contemplació sedentària del mar.

No quedaven cada dia per trobar-s'hi, simplement hi anaven. Comentaven les novetats que arribaven molt de tant en tant, recordaven algun cop el passat i habitualment callaven i esperaven no sabien ben bé què. Quan arribava l'hora marxaven plegats camí del barri.

Avui, com cada dia, tornen a estar al lloc de sempre mirant el mar. Han passat un parell d'hores i un dels tres encara hi és.
- Es estrany que no hagi arribat en Joan- observa un d'ells amoïnat -. Ja hauria d'estar aquí.
-Es deu haver mort- que contesta l'altre sense deixar de mirar el mar.
El primer es gira, mira l'altre i veu el seu perfil, amb les arrugues solcades al rostre, amb un posat seriós, resignat i concentrat, sense un àpex d'ironia en el seu gest. El contempla uns segons. Després, fa un sospir i lentament, amb els ulls una mica vidriosos, torna a mirar endavant, cap al mar blau-grisós i de textura oliosa de la tarda primaveral. Tots dos romanen així, en silenci, sentint com el sol davalla calmós per les seves esquenes.

Quan es comença a fer fosc i es nota una mica la fresca s'aixequen i desfan el camí cap a casa.
-Escolta, ens veiem demà, no?
-Perquè ho preguntes? I tant que ens veurem. Com cada dia, ves.
-Potser hauríem de quedar pel matí, no?
-Pel matí? Uf noi, jo pel matí he d'acompanyar la mestressa a la plaça.
-Ja. No, ho dic per això del Joan.
El mira als ulls, li passa el braç per l'espatlla i li dona dos copets al muscle mentre assenteix, tristament.

Val a dir que va ser un enterrament d'allò més emotiu.