Final de trajecte

Pujo al tren amb ulls plorosos. Com sempre que marxo de Barcelona i torno d'on sóc: el meu apagat poble, paisatge de tants i tants desconsols, dies grisos i mirades que ja no diuen, que ja no senten res.

M'assec entre un grup d'estrangers. Tot just és març i ja comencen a venir, a omplir els carrers de llengües variades, crits i colors estridents. Se'ls veu feliços: estan de vacances, sense preocupacions ni complicacions aparents. Parlen, riuen… Sento una opressió al pit. Lluito contra les llàgrimes. Perdo. Perdo de nou. M'aixeco, em canvio de lloc mentre intento sobreposar-me. Avui la felicitat em produeix un sentiment de fàstic. Qui sap si és enveja… M'assec al davant d'una dona de mirada buida, amb un nen entre els seus braços. Em mira i esbossa un lleu somriure. Somriure que parla per si sol però que no entenc. Talment és un somriure de complicitat vers una persona igual: una persona que ha perdut el tren de la felicitat i espera el següent a l'andana de la soledat. La soledat on un mateix s'ha condemnat. La soledat dels qui no tenen present, no viuen del passat i no miren al futur.

El buit s'expandeix dins meu. El buit m'envolta. El buit sóc jo.

Miro el paisatge: platges desertes, rocoses. El vent bufa fortament, arranca les fulles dels arbres i alça violentes onades. M'agradaria tirar-me a l'aigua, sentir com m'arrossega una brutal força, mar endins... sentir el fred, la fúria. M'agradaria sentir-me guiada, encara que fos a un final…. Palpar la mort i tenir, encara que sigui per uns breus instants, ganes de viure, de construïr en somnis i en fets un futur inestable, trepidant. Un futur on llàgrimes i riures em donguin empemta per seguir plorant i rient, roçant felicitats imaginades, mans i cossos, fonts de plaer… Per un segon de lluita ara sacrificaria la vida.

El tren para. S'obren les portes, entra el fred i la gent. A fora plou. És una pluja lenta, suau, però continuada. Es tanquen les portes i el tren es posa en marxa. Al meu costat s'asseu un noi jove, de mirada aparentment dura. Però li reconec una lleu tremolor a les mans, al cos… Dues arrugues li creuen el front i li dónen un aire de preocupació. El miro sense dissimular, però sense interès. Reconec amb fàstic que, potser, fins i tot això ha esdevingut rutina: mirar, escrutar la gent, imaginar què pensen, perquè somriuen i ploren, on se'ls perd la mirada. Reconeixe'm en els seus ulls, en les seves tremolors i fugissers somriures, trobar en tots una part de mi per assaborir la meva existència, la meva derrota. Reconeixe'm… per tal de redefinir-me, per tal de saber que puc redefinir-me i sentir i somiar i crear noves situacions, imaginar, fondre'm entre cares inexistents, impersonals. I el noi, que ara se n'adona que l'observo, em mira breument i aparta la mirada. Un altre perdut, com jo, com la dona que s'asseu davant meu, com mig món… Diuen que sempre es reconeix a un igual. De vegades es tarda més o menys, però sempre ho acabes per saber; i jo, avui, en els ulls, que no són meus però que podrien ser-ho, reconec el silenci, la tristor i solitud que tan pròpia m'és.

El tren segueix el seu trajecte: para, es posa en marxa... Cada vegada estic més a prop. Més a prop de la família, dels amics i de les falses amistats, més a prop de tornar a la silenciosa rutina de fer veure que estic bé. Més a prop del meu poble. En el fons sé que no vull arribar. Sé que quan marxo a Barcelona emprenc una falsa fugida d'hores, de dies o de nits. Però falsa al cap i a la fi. El retorn és obligatori. El retorn a una buidor que sempre m'acompanya, però que es fa més punxant a Blanes. El retorn al dolor, a la tristesa. El retorn a la ràbia de d'haver esborrat del record la teva mirada, el teu rostre, d'haver oblidat la teva veu, les teves carícies. Recordo, solament, que havies existit. Que tu i jo ho érem tot. La ràbia de saber-me un no-res. De saber que ningú és res sol. Descobrir-me dèbil, sense forces, sense ganes de seguir endavant, però tampoc d'acabar amb el present. Poruga, em refugio únicament a la gran ciutat, on ningú es reconeix i on jo em reconeixo en la mirada de tots. Barcelona, on tu m'abraçaves i deies que aquest era el teu lloc, que aquí volies viure i somiar. El lloc on, ara ho recordo, em fascinaves amb les teves històries de cares desconegudes, amb els colors dels museus, el soroll i la cervesa dels concerts de l'Auditori. De vegades, espero trobar-te a qualsevol cantonada, mirant enlaire, somrient.

Respiro, ara que les portes s'han obert. Respiro profundament, vull sentir l'olor de terra mullada, l'olor de pluja, de mar brava. Vull sentir, amb el vent, el frec del que queda de tu. Recordar-te. Deixar que l'aire, l'aigua i la terra m'encenguin el foc que cremava dins meu. Un foc que també és teu: com guspires brillaven els teus ulls aquella nit d'estiu, vora la mar… Necessito aquests ulls. Necessito el teu foc. Però t'oblido, lentament t'oblido. I no vull. M'adono del joc del temps en el nostre engranatge. Fa cinc anys pensava que la felicitat seria eterna, que no calia buscar la llum, perquè nosaltres dos brillàvem junts. Vivíem moments d'idealisme barat (a mi em semblava profund, talment ho era, i ara és la distància que em fa veure banal tot allò que respirava felicitat) i, tanmateix, recordo aquells moments amb un somriure. Un somriure que es trenca. Fa prop de dos anys en què fores tu qui et trencares, i m'esmicolares la vida. Sento, com en aquell moment, el dolor. Però sobretot la soledat, que rugeix dins meu, m'esquinça com una fera.. Vivia del record de les teves carícies, de les teves mirades i paraules… i ara que el teu rostre se'm mostra gairebé imperceptible, ara que les teves mans ja no tenen força, ara no sé com seguir endavant. Anhelava les nits, en les que tu revivies en el meu llit. Quan m'asseia davant del mar, sentia que tu hi eres, que el vent era la teva veu i la pluja les teves llàgrimes. Davant del mar, esperava que les onades em retornessin la teva ànima, i no el cos que vam trobar i que amb prou feines vaig saber reconèixer. Et sentia viu, no em feia a la teva mort més que amb el dolor. Sentia que m'havies abandonat, i per això gairebé t'odiava. I m'odiava. I ara, ara que el temps passa amb vida, amb ritme propi, ara sento que ets mort. Ara sento la buidor: de tu, dels teus records. Un buit que crema, que paradoxalment m'omple. Un buit al que m'aferro com a eina per a l'existència. Un buit… que ho és tot. Ploro. Ploro amb el convenciment que tot s'acaba.

Blanes. Final del trajecte.