Fina escorça llaurada

Un relat de: Lavínia

En l'àpat del temps,
resta ben viva
la pell
que ha estat llaurada
amb l'arada
de nostra pròpia vida.

Ella, terra fèrtil
que s'afina,
se'ns solca i emplena
de llavors ignotes
que totes soles germinen.

Les rega l'aigua
que surt del gorg
de desitjos i il·lusions,
i les adoba,
eficaçment,
els desespers i els fracassos
més actius.

Sempre i per sempre,
rialla, plor
i esperança
floreixen
amb colors d'or gastat
i granen assaonats
un dia i un altre dia

Engolint els fruits
ens regalimen
els sentits
i se'ns fa curta,
i a voltes sàvia,
la vida.

...i això ho saben
el temps i... la pell.

Comentaris

  • mar - montse assens | 07-10-2005 | Valoració: 10

    sóc incapaç de comentar res
    si un poema m'atrapa
    i em deixa muda...
    i aquest m'ha deixat sense paraules

    és magnífic!

    una forta abraçada, estimada amiga

  • ara ho entenc[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 12-06-2005

    darrerament només veia als darrers comentats la fina escorça aquesta, no sabia de qui era i per curiositat hi he entrat, reina meva, ara ho entenc perquè estàs en "candelero" tans de dies ... no puc afegir res més a lo que t'han dit ....

    una aferrada

    conxa

  • sublim[Ofensiu]
    Equinozio | 11-06-2005 | Valoració: 10

    simplement et diré que m'encanten totes les metafores que hi ha. molt carregades de ..., no ho sé però són tendres i alhora màgiques.

    Equinozio

  • Increïble![Ofensiu]
    Llibre | 11-06-2005

    Des que et vaig comentar aquest poema, que em va semblar d'un encís increïble, ja has rebut 10 comentaris, que aviat està dit.

    Increïble, però merescut.

    Ets una poetessa amb totes les lletres.

    Un petó,

    LLIBRE

  • Cal aturar-se...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 10-06-2005

    ...en cada un dels teus mots, en cada un dels continguts oferts amb una maduresa que em fa estremir. Quines imatges més belles, més suggeridores de temps i de vida, i de la nostra matèria exposada a la seva acció. Gràcies per escriure com ho fas. Sempre m'arribes fondament.

  • Dóna'm per mar la teva pell, Lavínia.[Ofensiu]
    Jofre | 09-06-2005 | Valoració: 10

    Ja veig que el Temps hi ha fet néixer meravelles.
    Deixa-m'hi construir Roma.

  • Metàfora del temps...[Ofensiu]
    Mon Pons | 06-06-2005

    musicant la vida, amb una sensibilitat extrema i que et caracteritza. Quina força de l'exploració poètica... Una arada punyent que solca i estria amb cicatrius la nostra epidermis i molt més!

    És un plaer llegir-te!

  • GariKoitz | 05-06-2005 | Valoració: 10

    buffff....preciós!

  • A la fina escorça llaurada...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 01-06-2005

    que tu ens dibuixes en cada vers...

    i no calen més paraules... simplement que m'ha encantat.

    Continua fent-nos partíceps del teu fer com a lectors que nosaltres serem sempre en tu,
    i així podrem continuar gaudint del teu talent a totes les voltes que faci falta.

    Enhorabona lavínia per una obra encisadora com la teva,
    que encara que no et comenti, doncs que m'agrada molt la teva poètica... i precisament per això és que ara t'estic comentant.

    UNA FORTA ABRAÇADA!!!

  • davant de...[Ofensiu]
    Capdelin | 30-05-2005 | Valoració: 10

    "engolint els fruits
    ens regalimen els sentits
    i se'ns fa curta
    i a voltes sàvia,
    la vida.

    ... i això ho saben
    el temps... i la pell"

    vals més callar, cloure els ulls i gaudir de la musicalitat i de la pura literatura poètica!!!
    una abraçada!!!

  • sublim...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 30-05-2005

    Ja veig que m'estava perdent de llegir una bonissima escriptora i no nomes comentarista excel.lent (sempre m'ha facinat la capacitat d'analisis que reflecteixes als comentaris).

    M'encanta aquesta descrpcio sublim de l'existencia i l'experiencia, enmirallades com a temps i pell, amb un llenguatge sublim.
    Les metafores son precioses, molt organiques.

    Felicitats!!

    m

  • Esperançant noves florides...[Ofensiu]
    Maragda | 29-05-2005 | Valoració: 10

    En aquest poema, així com en el darrer, m'encomanes aquesta nostàlgia teva del temps perdut, fent-me enyorar inevitablement tots els moments plaents viscuts, rememorant-ne els desplaents també. Però sense ressentiments, sabent tothora que aquests "llauren a la pell" una lliçó valuosíssima per a seguir caminant, per a poder riure i plorar de nou. I el teu lirisme metafòric segueix sent, com sempre, esplèndid.
    Lavínia, felicitats altra vegada! I que el teu art continuï florint així amb tanta ufana!
    Una abraçada!

  • Com sempre, captivadora[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 29-05-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat molt com el teu llenguatge poètic descriu aquesta evolució de la vida i el paper dels sentits i de la il·lusió per viure.

  • El pas del temps.[Ofensiu]
    Llibre | 28-05-2005

    Un dels referents habituals de la teva escriptura, de la teva obra poètica: el pas del temps. En tens d'altres, és clar, però jo, que he tingut el plaer de llegir força poemes teus, puc constatar que aquest tema és un dels que més et preocupen, com a poetessa.

    El pas del temps. Ja ens mostres l'essència d'aquest caminar en la primera estrofa, la que podríem considerar com una presentació. Perquè penso que aquest poema està treballat a l'estil clàssic, pel que fa a l'estructura: presentació, nus i desenllaç.

    Les quatre estrofes següents són les que ens descriuen els efectes d'aquest pas del temps (versos 7-31), i voldria assenyalar-ne alguns detalls que m'han cridat l'atenció.

    En primer lloc i d'entrada, l'habilitat per enllaçar la presentació amb el nus. Amb la simple i senzilla utilització de la paraula ella, els versos flueixen sense entrebancs. Perquè ellaés la nostra pròpia vida, aquella de la qual parlaves en acabar la primera estrofa.

    Per altra banda, el pas del temps que planteges, tot i que té pinzellades de dolor i fracàs, no arriba a caure en la recreació més ferotge d'una vida malmesa pel buit existencial. Al contrari. En tot moment és present la joia de viure:

    Les rega l'aigua
    que surt del gorg
    de desitjos i il·lusions


    Sempre i per sempre,
    rialla, plor
    i esperança


    I això és digne de ser tingut en compte, perquè és el que evita que el poema esdevingui un recital lànguid de llàgrimes vessades a causa del pas del temps.

    La darrera estrofa d'aquesta segona part ja comença a dur-nos cap a la conclusió, si és que es pot anomenar així, del poema. I aquest pas cap al desenllaç el condueix un verb en gerundi: engolint. És aquest mot i no cap altre, aquest gerundi que evoca sensacions de perdurabilitat, el que amoroseix el canvi d'estructura cap als dos versos finals.

    Engolint els fruits ens regalimen els sentits. Quina imatge més impactant! ...i se'ns fa curta, i a voltes sàvia, la vida. Belles paraules.

    I tot això ens duu a dos versos que clouen el poema a títol de sentència:

    ...i això ho saben
    el temps i... la pell.


    El temps i la pell. Aquesta fina escorça que embolcalla el nostre cos i que transmet el pas del temps. Però també aquesta fina escorça que ens embolcalla l'ànima, l'essència del nostre ésser. La que ha patit desitjos i il·lusions, desespers i fracassos. La que ha rigut i plorat, tot mantenint l'esperança. La que s'ha fet sàvia mercès a la vida que s'ha instal·lat en ella.

    Fina escorça llaurada. Embolcall del cos, embolcall de l'ànima. Llaurat per un temps que mai no s'atura.

    Un bon poema, Lavínia. Tot i que jo sempre dic que de poesia no n'entenc i que, per decidir si un poema sobresurt per la seva elegància, per la seva força, només em baso en una norma ben simple: m'agrada, o no m'agrada.

    I aquest m'ha agradat.

    Disculpa que m'hagi estès d'aquesta manera però... saps què? No fa gaires dies, una bona amiga meva que també escriu poesia, em va plantejar el seu gran dilema: que si els seus poemes funcionaven amb un estil propi, amb una força determinada, o podien abocar-se al sac de la poesia típica i tòpica.

    Aquella pregunta em va quedar molt present, per tot el que implicava de dubtes i pors a l'hora d'escriure. I en trobar-me avui amb aquest poema teu, hi he pensat. I tot recordant els neguits d'aquesta amiga meva, he volgut intentar entrar a comentar-te'l amb un cert rigor.

    No sóc gens bona comentant poesia, i per això demano de nou disculpes, per si he malinterpretat algun vers, alguna idea, alguna imatge... I només em queda afegir que, per a mi, aquest poema teu s'enlaira pels seus propis valors.

    Espero no haver-te avorrit massa, però ja saps que tinc tendència a enrotllar-me.

    Fins la propera (i no tardis tant a publicar!).

    Un petó,

    LLIBRE

  • un cant a la vida...[Ofensiu]
    ROSASP | 23-05-2005 | Valoració: 10

    Dibuixada a la pell d'escorça cada solc, cada llavor, cada somni, dia rera dia...
    Llaurada per les mans del temps, per les nostres pròpies mans plenes de vida.
    Preciós cant que arriba al fons del cor.

    Ja enyorava els teus poemes!

    Un petó!

  • Hola,[Ofensiu]
    brumari | 23-05-2005 | Valoració: 10

    Lavínia. Molts dies sense deixar-te llegir. Però avui retornes amb un poema a flor de pell.

    Rera aquesta fina escorça llaurada, se'ns fa curta, i a voltes sàvia la vida.

    I a mi m'has posat la pell de gallina.

    Petons

  • A FLOR DE PELL[Ofensiu]
    xavier de Ventolà | 23-05-2005

    Enhorabona.
    Molt bon poema, líric, ric llenguatge, mètrica, i sense arribar a ser empalagòs.
    M ´HA AGRADAT MOLT.
    Aquí va el primer comentari

Valoració mitja: 10