Cercador
Fimfemfa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Ja n'hi ha prou, de fimfemfa!
Quan els pares, l'avia i la tia soltera exclamaven aquelles paraules pràcticament a l'uníson, calia passar a pícsbra. No obstant, també es queixarien, tot i que trigarien més.
-Només us agrada haglut. Haglut, haglut, hagluuuut. Gluuuuuuc, gluuuuuuc. M'ofegaré en hagluc gluuuuc gluccccc!
Llavors feien mala cara i tots alhora, amb veu d'alt volum, repetien, amb seriositat absoluta i expressió de reny agut, el mot ben dit:
-HAGLUT!
I així van passar uns anys amb ínfima fimfemfa, un xic de pícsbra i molt molt d'haglut.
Fins que aquelles persones van desaparèixer de la meva vida quan vaig me'n vaig anar, així de senzill. Em va costar i no em va costar. Hi havia viscut sempre. El vincle era només aquell. Aleshores vaig entendre que confonia 'vincle' amb 'costum' i va ser quan vaig posar fil a l'agulla. Abans de marxar, però, em calia la fermesa de deixar escrit un plany...o no podria tancar aquella etapa.
Quan trobessin la nota jo seria a Onirilàndia amb el vol de les ales més ben dutes.
M'hi vaig estar estona, quan els pares eren a passejar l'àvia i la tia en cadires de cinc rodes i mitja per la plaça romboidal, a tocar de la Cabana de les Bona Puteria, allà on servien esmorzars barats i es miraven revistes de premsa pseudoporquerola i infrapolítica, on mai anunciarien molinets de cafè d'alumini i per a una tassa, per dir un exemple més aviat pícsbra.
"Timada família (perquè us han enganyat i mal enganxat en el concepte que en feu):
Piro. Cardo el camp. Escolliré, tant per a vestir com per a les meves xerramequeries solitàries, el fimfemfa que em vingui de gust. No em val l'expressió 'n'hi ha prou d'aquest fimfemfa', l'esborro i no us torno la goma. Allà on vaig és el que més es valora, sabeu? Se'm dibuixa un somrís. Una disciplina escanyaire desapareix, una repetició avorrida d'aprenentatges buits, una mancança d'emocions i de caliu. Quedeu-vos haglut vosaltres, aglutineu-vos-en, que jo passo. Em recloïa en cert pícsbra, com un mantell protector: escrivia mots que em venien amb inspiració fimfèmtica, camuflats, o en feia dibuixos o cantarelles ensordides amb un coixí contra la boca...i, no obstant, com guàrdies atents, ho captaveu i ho tallaveu. Us he vist la tibantor facial farcida d'haglut? Els ulls centellegen un mediocre haglut. I...em sap greu. Adéu."
Es va quedar una còpia. Quan va ser a lloc va encendre una espelma i la va cremar.
Llavors va poder obrir-se a una vida de fimfemfa.
Quan els pares, l'avia i la tia soltera exclamaven aquelles paraules pràcticament a l'uníson, calia passar a pícsbra. No obstant, també es queixarien, tot i que trigarien més.
-Només us agrada haglut. Haglut, haglut, hagluuuut. Gluuuuuuc, gluuuuuuc. M'ofegaré en hagluc gluuuuc gluccccc!
Llavors feien mala cara i tots alhora, amb veu d'alt volum, repetien, amb seriositat absoluta i expressió de reny agut, el mot ben dit:
-HAGLUT!
I així van passar uns anys amb ínfima fimfemfa, un xic de pícsbra i molt molt d'haglut.
Fins que aquelles persones van desaparèixer de la meva vida quan vaig me'n vaig anar, així de senzill. Em va costar i no em va costar. Hi havia viscut sempre. El vincle era només aquell. Aleshores vaig entendre que confonia 'vincle' amb 'costum' i va ser quan vaig posar fil a l'agulla. Abans de marxar, però, em calia la fermesa de deixar escrit un plany...o no podria tancar aquella etapa.
Quan trobessin la nota jo seria a Onirilàndia amb el vol de les ales més ben dutes.
M'hi vaig estar estona, quan els pares eren a passejar l'àvia i la tia en cadires de cinc rodes i mitja per la plaça romboidal, a tocar de la Cabana de les Bona Puteria, allà on servien esmorzars barats i es miraven revistes de premsa pseudoporquerola i infrapolítica, on mai anunciarien molinets de cafè d'alumini i per a una tassa, per dir un exemple més aviat pícsbra.
"Timada família (perquè us han enganyat i mal enganxat en el concepte que en feu):
Piro. Cardo el camp. Escolliré, tant per a vestir com per a les meves xerramequeries solitàries, el fimfemfa que em vingui de gust. No em val l'expressió 'n'hi ha prou d'aquest fimfemfa', l'esborro i no us torno la goma. Allà on vaig és el que més es valora, sabeu? Se'm dibuixa un somrís. Una disciplina escanyaire desapareix, una repetició avorrida d'aprenentatges buits, una mancança d'emocions i de caliu. Quedeu-vos haglut vosaltres, aglutineu-vos-en, que jo passo. Em recloïa en cert pícsbra, com un mantell protector: escrivia mots que em venien amb inspiració fimfèmtica, camuflats, o en feia dibuixos o cantarelles ensordides amb un coixí contra la boca...i, no obstant, com guàrdies atents, ho captaveu i ho tallaveu. Us he vist la tibantor facial farcida d'haglut? Els ulls centellegen un mediocre haglut. I...em sap greu. Adéu."
Es va quedar una còpia. Quan va ser a lloc va encendre una espelma i la va cremar.
Llavors va poder obrir-se a una vida de fimfemfa.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436394 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com