Filosofia invertebrada II

Aquesta nit de primers d'abril, el vent s'ho arrossega tot, xiula estrepitós i feréstec, fent esfereir al més pintat del petits animalons de l'horta.
El cargol Bover, dorm arraulit i calentet, dins la seva ferma i arrodonida closca, davall d'una gran fulla de col.
El seu amic i veí, el llimac Mac, en un intent de cargolar-se per esmorteir l'enfurismada ventada, té un mal de ronyons impressionant i ja no sap com ficar-se. El seu petit cos, tou i rodanxó, està arrebossat de terra i té els ulls plens de brosses.
Passa una nit d'allò més inquiet, li pica tot de dalt a baix, barreja de nerviosisme agut i de diverses incrustacions de minúsculs grans de polsim que li han arribat fins a l'ombra de l'ànima.
El matí esclata en bells colors vermellosos i ataronjats, acompanyat pel vent que només ha minvat lleugerament.
El cargol Bover treu el cap emperesit i en veure el lamentable estat del seu amic el llimac Mac, se li dibuixa de cop, un poc dissimulat ensurt en el seu caparró fresc i humit com la poncella d'una rosa.


Bover.- Sembla que no has dormit bé,
no fas pas molt bona cara,
se't veu una mica tens.
És què et passa alguna cosa?

Mac.- Què no has escoltat el vent,
estic tot encarcarat,
arrebossat i mig guenyo
i tu content i rabent.

Bover.- Caram home, ja em sap greu,
com he estat tancat a casa i
tu tens el son lleuger...
Hauries d'intentar ingerir
un bon mos de valeriana.

Mac.- He estat tota la nit en vetlla
i no he pogut mirar els estels,
amb el cap sota la fulla
i el cul aguantant el gel.

Bover.- Doncs, fes una becaineta,
mentre faig camí a l'enciam.
Ja vindràs, no tinguis pressa,
que no et vull veure estressat.

Mac.- Home, de son no me'n falta,
però la fam fa forat,
anem xino-xano junts
i aprofitem per xerrar.

Bover.- Jo crec que en fas un gra massa,
no pares de pensar mai...
Que com diu un vell company,
primer s'ha d'omplir la panxa
i després pensar en el ball.

Mac.- Ja sé que tu ets molt pràctic,
amb clares prioritats.
Però jo, si un dia no somio
ja em trobo desencisat.

Bover.- Estimat somiatruites,
no tens un cos per volar,
ens arrosseguem lliscant
i això, és un fet ben clar.

Mac.- Qui ho ha dit que no tinc ales,
quan contemplo el cel llaurat
per tot un camí d'estrelles
i la lluna per teulat...

Bover.- Tu sempre amb filosofies,
apa, comença a menjar!
Ja veuràs que omplir la panxa,
és el pensament més sa.


En Mac, sospira i enlaira el cap buscant respostes. Contempla amb un ull mig esclarit i l'altre mig guenyo, el cel infinitament blau.
Sent el vent que el gronxa amorosament per uns instants, fins que una ràfega traïdora, li omple l'ull més bo d'un núvol de polseguera que li emboira la màgica visió.
Ara però, té una bona excusa per plorar.
Què difícil és mantenir les emocions emmagatzemades en el seu cosset arrebossat de partícules de terra ufana, de tanta bellesa com somien els seus ulls rasposos, irritats i embrossats i el seu cor cercador de somnis incompresos.
Lentament, mossega una fulla d'enciam, intentant dibuixar la forma d'un estel i se l'empassa gola avall amb una melangia romàntica. Gairebé percep una experiència mística, mentre baixa pels budells.
Sap de ben cert, que per molt que mengi, sempre es quedarà amb fam de somiar...
Mentrestant, l'amic Bover, que quan va per feina, es concentra molt, ja s'ha cruspit gairebé mitja fulla, la més grossa i verda que ha trobat.