Fill d'Igualada

L' altre dia gairebé no el vaig reconèixer a la plaça de Cal Font. Caminava ràpid amb la mirada perduda en el buit del seu món. Els seus ulls estaven enfonsats en els ossos angulars de la cara desfigurada. Semblava un zombi pudorós lliscant com una serp entre joves amb serrell i wonderbrà a l'ús. Portava una bossa de plàstic igual que una adolescent porta la seva bossa estampada d'ossets molt tendres. Quelcom valuós portaria, potser ampolles de plàstic, quincalles o simplement merda. El seu cos, sense massa muscular, sospirava per obtenir aliment venal, la seva fam denotava tristor i mort. Trenta anys abans era tot vida, un nen feliç que jugava a la baldufa als carrers d'un barri amb nom de mare de deu, com molts barris miserablement obrers. Formava part del paisatge dels anys setanta, edificis malalts, bars bruts i carrers sense asfaltar com els somnis inacabats dels seus veïns emigrants, humils somnis i humils esperances posades en els seus fills. Va créixer a l'ombra d'aquesta ciutat, entre iguals i cotons per netejar les agulles del plaer i finalment, com una gota més, va caure en la freda terra de la desesperació. Va perdre tota il•lusió i ningú no el va estimar mai més. Ara el futur ja és realitat i es presenta cruel i inhòspit per a un supervivent entre perdedors morts i oblidats. A la seva ment no caben records infantils que puguin almenys tapar l'ansietat de la seva ànima. Em va mirar fugaçment però no em va reconèixer. M'hagués agradat dir-li que el recordava, parar el món i que tornés a néixer en un de nou, però ja era tard i ja no era aquell nen que jo recordava. Va esquivar a un jove amb corbata banquera que semblava molt preocupat, va enfilar el carrer Argent i va desaparèixer entre un riu d'igualadins, potser cap al seu cau, segurament cap a la mort. És fill d'aquesta ciutat, encara que ni preferit ni predilecte.