Filiació viril

FILIACIÓ VIRIL


Esbufego. Vinc corrents. Arribo tard a la visita embolicat en la xafogor d'un dia de juliol. A la sala d'espera del CAP no hi ha massa pacients. A cop d'ull veig un senyor jubilat que duu un polo blau i un matrimoni vell de rostre impassible, els al·licients de la vida esgotats. El marit seu amb l'esquena tibada i les dues mans sobre un bastó amb puny d'ivori, la voluntat de comandament dissecada, com si fos un llop a la vitrina d'un museu de zoologia. La muller, encorbada, agafa el braç del seu home per costum, sense afecte. Em giro i encara veig a una altra dona, eixuta, amb ulleres de pasta negra i vidres gruixuts que li fan d'antifaç i una noia rodoneta que em somriu amb simpatia.

M'assec. Miro l'hora atabalat. He arribat amb cinc minuts de retard. M'haurà passat el torn? Llavors el veig, davant meu, un home de quaranta anys ben portats, vestit amb samarreta, calça curta i sandàlies de muntanya. Li pregunto a quina hora té la visita. Em contesta amb amabilitat.

Del fons del passadís venen accelerats dos nens vestits de la mateixa manera informal que l'home de la samarreta. Riallers es llencen contra ell. És evident que son els seus fills. El gran, d'uns vuit anys, recolza el cos allargassat i flexible en el del pare. Com si s'alimentés per osmosi, el nen s'estira per incrementar-ne el contacte. Estreny més fort els braços al voltant del tors de l'home, acluca els ulls, relaxa els llavis en un somriure feliç i amb la respiració inspira i expira estimació. El petit, dos anys més jove, puja a la falda del papa, li fa un petó a la galta i es gira per seure sobre les seves cuixes tendrament cenyit per un braç pelut. Els tres xiuxiuegen divertits en el seu mon. Els dits del pare acaronen els infants. La mà del petit tiba de la samarreta de l'adult reclamant atenció. El fill gran se separa una estona cercant independència però assegut ben a prop del pare, sabent que hi pot tornar. La mirada de l'home és suau i humida, el seu posat protector.

El senyor del polo blau fa carantoines al nen petit. Li explica que té un net que és un sol.

La dona esquerpa de les ulleres de pasta aparta la mirada. Arrufa els llavis. No li agraden els nens. No ho sap, però es dol d'una ferida antiga, la fredor del seu pare. De petita no volia ser nena. Ella només volia créixer, acabar el batxillerat, posar-se a treballar, ser major d'edat.

La noia grassoneta i afable no pot evitar imaginar-se casada amb aquell pare tan tendre. El xicot que li agrada no li fa cas. Però no perd l'esperança, encara que a mi no em mira. Soc massa gran.

El matrimoni discrepa en secret. El marit contempla l'escena familiar amb displicència. Els nens son cosa de dones. Remuga “on anirem a parar!” La muller que sempre ha estat sotmesa mira al seu espòs amb pena. Per un moment sembla que els ulls descolorits se li encenen amb un xic de ràbia, però es diria que ha estat un miratge, doncs tornen a cobrir-se amb una escorça de desmai.

I jo espio discretament amb complaença. No puc privar-me de guaitar amb enveja l'escena familiar. Me n'adono que desitjo ser un dels nens, reduir-me de mida i de bagatge i abraçar-me a l'home. Mes ésser el pare en el fons el meu anhel reclama. Penso de manera estranya que per ser pare primer un infant hauria de ser, doncs no voldria que el meu fill em fos l'hereu, sinó regalar-li estris i mapes per empaitar el seu somni. Ara el pare a dues mans entrellaça els dits amb els cabells drets, d'un castany daurat, dels nens. Amb aquesta visió tots els meus raonaments s'ensorren i només em resten la tendresa i l'enyor dels fills que no tindré. Car jo hauria estat un bon pare i estimat tant, sense cap dona, en una filiació viril.