Fideus a la cassola

Un relat de: Maria Quintana
El dinar estava gairebé a punt. La Cèlia va parar la taula com cada dia. Les estovalles i els quatre tovallons de quadres vermells i blancs sobre la taula rodona. Els quatre plats blancs equidistants, les forquilles a l’esquerra, els ganivets a la dreta i els gots al davant. La cassola de fideus feia xup-xup i l’olor del sofregit de seva, tomata i cap de costella, s’escampava per tot el pis. Va tallar el pa cerimoniosament i el deixà dins la panera de ràfia. Llavors va treure l’aigua de la nevera i la va posar al bell mig de la taula parada. Els nens no trigarien a arribar de l’escola. El telèfon va sonar amb estridència. Era en Miquel. Avui tampoc vindria a dinar, havia quedat amb un client molt important. La Cèlia va treure el seu plat, els seus coberts i el seu got, i va sortir al terrat. Necessitava respirar aire fresc, s’ofegava. Feia un dia de tardor esplèndid. El sol brillava dalt d’un cel blavíssim i el vent feia voleiar les fulles grogues i vermelles dels arbres del carrer. Els geranis de les jardineres encara estaven ben florits. Vermells, molt vermells, com de vellut. Llavors, es va adonar que hi havia algunes fulles que el fred ja havia mort. Amb molta cura, va arrencar les fulles marcides i les va deixar caure d’una en una per damunt de la barana. Mentre anaven caient lentament, la Cèlia mirava embadalida els tirabuixons que dibuixaven. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis... Des de la cuina una flaire de fideus socarrimats va arribar fins al terrat. La Cèlia, però, no se'n va adonar. Quan la darrera fulla va arribar al carrer, la dona es va enfilar a la barana i va saltar al buit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: