Ficció

Un relat de: SandraFreijo
Fa dies que m’hi barallo. Ell va per una banda i jo per una altra. Li ho dic cada dia, de bon matí, quan després d’un cafè llarg i una torrada amb mantega, m’assec davant l’ordinador, amb la pantalla reflectida als ulls. Deixa d’assetjar-la. Li escridasso. És una pobra noia, una mica avorrida, però una bona noia que desperta tendresa, deixa d’anar-li al darrere, d’enviar-li escrits anònims, de telefonar-li a mitjanit i romandre en silenci, el so profund de la teva respiració i ella que somica i suplica, deixa’m tranquil·la, si us plau. Ets despietat.

No t’havia imaginat així. Havia pensat en tu com en un home atractiu, d’aquells que ho tenen tot, una bona feina, una família bonica, de les que queden bé a les fotografies, encara que valgui més la pena no aprofundir-hi massa. La parella de fills, el nen ros, la nena de cabells llargs i ondulats. La teva dona guapa, somrient, atenta. Un pis ampli, situat en un bon barri d’una bona ciutat. Els estius a la platja i els hiverns a la muntanya, a esquiar. Així t’havia imaginat jo, un dia, mentre anava en metro i observava la resta de passatgers. Però des de fa uns dies que has decidit mostrar-me aquest costat tèrbol i fosc. Assetges una noia, la recepcionista de la multinacional on treballes, només perquè un dia li va caure el cafè. La noia tremolava, amb la tassa a les mans. Li’n devia passar alguna, però, en lloc de compadir-te’n, et vas enfurismar, perquè va vessar la tassa damunt d’uns papers. Li vas fer creure que eren d’allò més importants, que havia comès una errada imperdonable, malgrat que tu sabies que els tenies a l’ordinador i només et calia tornar-los a imprimir. La noia havia sortit amb llàgrimes als ulls i, des d’aleshores, procurava ser especialment atenta. Però tu, tu l’assetges. No t’ha estat complicat aconseguir el telèfon de casa seva ni una mica d’informació sobre la seva vida. Un parell de cafès amb la teva secretària que tot ho xerra i ja ho saps, que la noia viu sola amb un gat, que ningú l’ha vista mai fora de l’oficina, que sempre s’excusa quan hi ha alguna sortida, perquè es fa càrrec del pare malalt, que és una noia insegura i poruga. I des d’aleshores, la persegueixes. Li envies flors podrides. Li truques a les nits i respires obscenament. Estirat al teu llit, mentre la teva dona dorm profundament al teu costat. Fins i tot has arribat a posar-te calent, només de sentir-la ploriquejar, evocant-la encongida a la seva habitació. T’has imaginat a tu allí dins, engrapant-li els pits ferms, baixant-li la faldilla, enfilant-la pel darrere, com un ca brut.

No te’n penedeixes. Al contrari, cada dia t’hi recrees més. Busques noves trames, situacions encara més rocambolesques. De dia, a l’empresa, ni tan sols la mires. La menysprees mentre ella es desviu per recuperar la teva aprovació, des d’allò del cafè, des d’aquella mala nit, en què la noia no havia dormit, perquè li havien anunciat que el pare ja no podia estar-se sol i havia de decidir com se l’enduia a casa, al seu pis menut d’una sola habitació. Aquell dia, ella havia tremolat de neguit i ara ho fa de por.

No. No t’havia imaginat així. I malgrat això, cada matí, quan sec a l’ordinador, arrenques, més fort que jo, més poderós. T’avances, et tornes cada dia un xic més cruel i menyspreable, cada dia em fas més fàstic. Desconec com acabarà aquesta història lletja que fa esgarrifar. Esdevindràs un ésser encara més diabòlic o et compadiràs de la noia indefensa? T’has fet massa gros i ara ja no et puc contenir. No hi ha dret, collons! M’enrabio i dono un cop de puny a la taula. La pantalla de l’ordinador trontolla. Ets un personatge. Jo sóc l’autor. L’escriptor. I tu, tu, tu ets pura ficció.

Comentaris

  • Poc o molt, tots tenim de tot[Ofensiu]
    kefas | 13-05-2017

    I sempre hi ha alguna cosa de nosaltres en els nostres personatges. No tinc clar per quin et decantes. Això diu molt a favor teu. Una bona obra.

  • Sempre ho he dit...[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-05-2017

    Que qui escriu crea personatges, però un cop han sortit de la punta dels nostres dits, aquesta gent fan el que volen, evolucionen independentment del que pensem nosaltres. És clar que t'hi pots quadrar i fer-los obeir.. Però llavors ja no tindríem relat, oi?
    Ben escrit!

  • Tant de bo[Ofensiu]
    Magdala | 06-05-2017 | Valoració: 9

    els personatges així fossin només de pura ficció. Està molt bé el teu relat, té una narrativa que enganxa i descriu molt bé la personalitat dels personatges. Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de SandraFreijo

SandraFreijo

3 Relats

6 Comentaris

565 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Escric, escric perquè m'agrada, perquè ho necessito, perquè em dóna vida...
trobaràs més textos meus al blog:
https://sandrafreijomil.wordpress.com/
segueix-lo!

Últims relats de l'autor