Cercador
Fiblada
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Hi tornava.
I hi tornava.
Aquell dolor agut, sobtat, intens, reincident, localitzat al centre de l'ànima.
Hi tornava.
I hi tornava.
Sabia, però, que no era físic, com aparentava, com s'hi camuflava.
La Meliquina ho sabia.
S'entrenava a no fer-hi massa cas.
S'exercitava en mirar de no capficar-s'hi.
S'hi disciplinava, tossudament.
I en va.
Endebades.
Res a fer.
La fiblada es presentava altra vegada.
I retornava.
Estava asseguda en un gronxador, per més que l'edat de la dona fos la d'unes quantes unes quantes unes quantes nenes petites. Estava deixant jugar l'infant que duia a dins, que li ho havia demanat -pidolat- amb fermesa, amb veueta plorosa i convincent. El sol del mes més d'hivern de tots començava a plaure, mig matí passat, l'endemà d'una nevada. La Meliquina havia sortit a esbargir la ment per tal que no analitzés el perquè i el com i el què de les punxades. I si li estava creixent un cactus a l'esperit? Rigué amb l'ocurrència. Llavors la fiblada reaparegué. I ella cridà. Alliberà les mans de les trenes del gronxador -així n'anomenava els agafadors-cadena-, caigué de morros. No es va aixecar. Li va venir d'arrossegar-se per la plaça aprofitant que era deserta, amb les cames plegades i estirant els braços endavant, guiant. L'astre rei, de sobte, s'amagà, alhora que una punxada recordava la seva existència. La Meliquina intuí que en aquell moment la manca de llum i escalfor i aquell mal s'havien coordinat i que era un fet predestinat. Li ho va acabar de fer entendre el tacte fredíssim d'una bassa -se li enfonsaren les mans- on el gel causat per les baixes temperatures de la nit, tot just esquerdat, esperava passar a fondre's. Tragué les mans amb aigua i sorra. En una s'hi havia enganxat una ploma petita d'au. Una ploma mig borrissol, preciosa. L'agafà, se la quedà mirant amb un somrís interior que no es veia o no s'hauria reconegut. Va haver d'alçar la vista al cel: un núvol enorme es metamorfosava en una ala blanquíssima, immaculada. La que la Meliquina tenia en semblava -n'era- una representació minúscula. La dona comprengué, amb la darrera fiblada, que havia de seguir les instruccions mudes de la plometa que assenyalava cap a...els camps, camps enllà i una masia enrunada. Hauria de renunciar a una feina mediocre i segura que no l'alimentava i llençar-se a l'aventura de muntar un santuari per a animals maltractats, aquell era el missatge. I l'ànima inicià uns moviments com d'onades càlides que eliminaven per sempre més el doloret del buit d'una vida sense motivacions.
I hi tornava.
Aquell dolor agut, sobtat, intens, reincident, localitzat al centre de l'ànima.
Hi tornava.
I hi tornava.
Sabia, però, que no era físic, com aparentava, com s'hi camuflava.
La Meliquina ho sabia.
S'entrenava a no fer-hi massa cas.
S'exercitava en mirar de no capficar-s'hi.
S'hi disciplinava, tossudament.
I en va.
Endebades.
Res a fer.
La fiblada es presentava altra vegada.
I retornava.
Estava asseguda en un gronxador, per més que l'edat de la dona fos la d'unes quantes unes quantes unes quantes nenes petites. Estava deixant jugar l'infant que duia a dins, que li ho havia demanat -pidolat- amb fermesa, amb veueta plorosa i convincent. El sol del mes més d'hivern de tots començava a plaure, mig matí passat, l'endemà d'una nevada. La Meliquina havia sortit a esbargir la ment per tal que no analitzés el perquè i el com i el què de les punxades. I si li estava creixent un cactus a l'esperit? Rigué amb l'ocurrència. Llavors la fiblada reaparegué. I ella cridà. Alliberà les mans de les trenes del gronxador -així n'anomenava els agafadors-cadena-, caigué de morros. No es va aixecar. Li va venir d'arrossegar-se per la plaça aprofitant que era deserta, amb les cames plegades i estirant els braços endavant, guiant. L'astre rei, de sobte, s'amagà, alhora que una punxada recordava la seva existència. La Meliquina intuí que en aquell moment la manca de llum i escalfor i aquell mal s'havien coordinat i que era un fet predestinat. Li ho va acabar de fer entendre el tacte fredíssim d'una bassa -se li enfonsaren les mans- on el gel causat per les baixes temperatures de la nit, tot just esquerdat, esperava passar a fondre's. Tragué les mans amb aigua i sorra. En una s'hi havia enganxat una ploma petita d'au. Una ploma mig borrissol, preciosa. L'agafà, se la quedà mirant amb un somrís interior que no es veia o no s'hauria reconegut. Va haver d'alçar la vista al cel: un núvol enorme es metamorfosava en una ala blanquíssima, immaculada. La que la Meliquina tenia en semblava -n'era- una representació minúscula. La dona comprengué, amb la darrera fiblada, que havia de seguir les instruccions mudes de la plometa que assenyalava cap a...els camps, camps enllà i una masia enrunada. Hauria de renunciar a una feina mediocre i segura que no l'alimentava i llençar-se a l'aventura de muntar un santuari per a animals maltractats, aquell era el missatge. I l'ànima inicià uns moviments com d'onades càlides que eliminaven per sempre més el doloret del buit d'una vida sense motivacions.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436177 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com