Fiblada

Un matí verdejant i dolç de primavera,
Cupido per un bosc vagava àvid i esvelt...
De sobte veu un rusc i en vol tastar la mel.
En posar-hi la mà, xisclant la tira enrere:

l’ha fiblat una abella furiosa i severa.
Ploriquejant s’envola ivarsós vers el cel
i entre sospirs i queixes la ferida cruel
narra a la seva mare: -El dolor em lacera,

quin remei pot guarir-me?- Cupido li demana.
I Venus li somriu com amb certa desgana
i llavors li contesta amb gravetat i humor:

-¿De què et queixes, fill meu, si tu amb ulls burletes
fibles el cor dels homes amb les teves sagetes
i els veus plorar de pena i els fas patir d’amor?-