Fi d'un no inici.

(Nerviós i amb vehemència entra sol a l'escenari; s'assenta en una butaca vella i creua les cames, al poc temps, s'aixeca i camina d'un costat a l'altre)

Sí... començaré així... els nervis... la traïció que sempre arriba... un pluja, pluja, pluja...
Sí que plovia... era massa fosc... aquest va ser el seu problema...
Juro! (no... jurar és de febles...) Jo sóc fort oi...? No ho sé... sóc fort? Potser em crec massa coses... hauria de ser més incrèdul...
Creure'm menys fort i menys home... per ser el que no crec... diuen que la modèstia és símbol de saviesa... ho diuen? No ho sé... potser sí.
La mirada... això sí que marca la diferència... potser hauria de mirar per sobre les espatlles, això dóna a veure certa confiança en un mateix; tot i això no es pot permetre ( encara que jo sigui el millor en tot). Destrosso l'autoestima dels que es comparen amb mi. Cap escriptor es pot igualar a la meva sobrada perfecció estilística i coherència tan parlada com escrita; les partides de mus no són cap secret per mi i, amb una mica de sort (que sempre tinc) sempre m'embutxaco els diners d'aquelles viudes insatisfetes (un marit mort no dóna el que ha de donar a una dona).
Els braços, les mans... semblar un cavaller medieval i convertir-me en una armadura no ha de ser bo... l'expressió corporal és important, sí! Però si és natural. Imposada, causa indignació per el que hi entén (si és que algú hi entén).
Parlar de la societat no és mala idea... criticar els polítics, la crisi o qualsevol tema actual, sempre causa furor i sembla que siguis una persona llegida, que està al corrent del que passa al món.
No em va bé pensar tant... faré un descans... potser... no ho sé... si ara penso tot el que haig de pensar podré passar la resta del dia amb la ment en blanc... La ment en blanc... és impossible! No és ni útil ni aconsellable... la gent que es creu aquestes coses són uns imbècils: es pensen que per deixar la ment en blanc ja són més intel·ligents que tu... però jo els dic: Mentre tu tens la ment en blanc jo tinc temps d'aprendre coses útils (i no semblo una planta podrida mentre ho faig).

Ja torna... la por... el temor a fracassar en una obra que he tardat mesos, anys a escriure... la merda del món aquest... és culpa del món... si no hi hagués gent "entesa" a tothom li semblaria bé que ara em quedés adormit i no continués parlant. (ho fa durant un minut i s'aixeca de cop) Però no! No ho puc fer, es tracta d'oferir una bona opinió. De donar als estúpids creguts de ciutat que pensen que anar a teatre un cop l'any els converteix en moderns i cultes. Un bon espectacle que comentaran i recordaran durant un dia o dos, però que serà citat milers de vegades perquè es noti que són intel·ligents i van al teatre. Això sí, l'autor i els actors no seran recordats per motius ben clars:
(imitant veu "pija")
No sé que era aquell nano... però no ho feia malament...

Si ho feia malament només hauria calgut que pugés ella a fer-ho bé!
(posant la veu de nou)
I l'autor és aquell... si ara no em surt el nom però ja sé qui és ja...

I una merda saps qui és! Amb prou feines deus saber qui és el teu pare, bastard!
La intel·ligència! Això sí que m'agrada... la gent intel·ligent... però... sense creure's-ho. Aquells que saben que són realment savis però mai els ho sentiràs dir. Tot i que busquen estratègies perquè els recordin que són molt més llestos que tu i que saben més coses que la gent normal.
I si... em canvio de roba? L'americana ja no es porta... fa vell i arcaic... si anés amb xandall cridaria l'atenció. No em deixarien entrar a certs llocs però de fet m'és igual... la majoria de bars i pubs que tenen dret d'admissió són massa estirats per mi... Tot i que... sí! Em faré un estirat! Parlaré de iots, llacs, menjar i gent famosa que, simularé, són coneguts de la família: " no et creus que la Lola Flores estiuejava amb els meus pares? Tu mateixa!
Segurament no resultaria... els meus pares només treballaven.

És això... la pols... la por... els camins que no tenen final però que pots travessar sense dificultats...
Dir camí sempre queda bé... és molt pastoral potser... però hi dóna un toc...
No sé que fer... la por em venç... Val més que ho estripi tot i renunciï al premi... igualment, només em costarà la vida... quina sort!
(s'asseu, somriu i riu per primera vegada. S'omple un vas amb aigua, es pren una pastilla, se l'empassa d'un cop, es tira l'aigua per sobre el cap i mor, feliç)