Cercador
Feta pols
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La meva ànima encara lluita per alliberar-se de la pàtina de tanta pulverulència tòxica.
Vol envolar-se amb el somriure que li cal, el del benestar de l'adéu al xassís, aquella disfressa física durant l'existència humana.
Però li costa, molt. Una miríada d'imatges de dolor em va ametrallar des d'aquell dia.
Aquell dia en què no em vaig salvar, sinó que vaig morir.
He fet un traspàs lent i dolorós durant catorze anys.
Quan la nit arriba tapa l'altra nit més espessa però no és prou l'hòstia per endormiscar-la. El cervell treballa i els ulls no estan tancats com cal, carregats de tot allò tot allò tot allò tot allò...
Durant aquest temps m'ha estat impossible ni tan sols reconfortar-me amb records d'una vida tranquil·la que més o menys tenia. Era prou feliç. Una feina nova feia poc més d'un mes, en un despatx bonic i modern amb vistes extraordinàries de la ciutat. Un nen i una nena sans i alegres, malgrat el divorci que un error de joventut acaba demanant.
Fa segles que no explico contes al meu fillet. No vaig poder fer-ho més. Com creure en la màgia i en els somnis, en l'amor i en la benevolència? No podia atendre l'infant, se'm feia una muntanya. La nena se la va endur el seu pare, a un altre estat. Em trucava cada tres dies i la seva veu i la meva quasi es desconeixien, tot i tenir aquells mateixos ulls que li han quedat tristos d'herència.
Vaig sobreviure, però ha estat la més gran fal·làcia. No ho és si parlem de depressió i paranoia, no ho és si per fer-hi front vaig tornar-me alcohòlica i fumadora de crash?
Tenia 28 anys. Vaig morir. Als 42 per fi moro de la mort mort mort mort que mata mata mata mata cada mil·lèssima de segon.
Un càncer d'estómac. No, no va ser per res de 'després', no m'ho podien fer creure. Va ser per haver inhalat i retingut les substàncies de la runa i de l'odi d'aquell onze de setembre de 2001. Va ser el regal del diable per haver-me salvat, per haver aconseguit baixar tots aquells pisos sense escoltar-me el cap quan el primer avió va impactar contra la torre bessona a la nostra.
Jo, la Marcy, una dona negra i maca, jo, la dona de la pols (The Dust Lady), que vaig quedar blanca blanca, d'un blanc lapidant i compacte, esclafaire, un ja fantasma vivent obrint-me pas entre una llum d'un groc malalt d'una incomprensible tragèdia.
Em moro. Tinc 28 anys.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I el comentari del jutge, el deo, que no m'agradaria que es perdés en les grans i profundes arques de la casa relataire, ;)
"El relat de la Mena Guiga és tan trist com llegir la notícia de la vida i de la mort de la Marcy Borders. Ens adonem que, realment, molt sovint, no som res per a ningú més que per a la família i amics i nosaltres mateixos. Perquè per a la societat (tan mediàtica) o per al Govern del país que sigui (tan interessat) som cinc minuts de glòria televisiva/rotativa o l'homenatge efímer i amnèsic"
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I un enllaç,
http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/september-11-attacks/11824581/Marcy-Borders-The-Dust-Lady-of-911-dies-of-stomach-cancer.html
.
Vol envolar-se amb el somriure que li cal, el del benestar de l'adéu al xassís, aquella disfressa física durant l'existència humana.
Però li costa, molt. Una miríada d'imatges de dolor em va ametrallar des d'aquell dia.
Aquell dia en què no em vaig salvar, sinó que vaig morir.
He fet un traspàs lent i dolorós durant catorze anys.
Quan la nit arriba tapa l'altra nit més espessa però no és prou l'hòstia per endormiscar-la. El cervell treballa i els ulls no estan tancats com cal, carregats de tot allò tot allò tot allò tot allò...
Durant aquest temps m'ha estat impossible ni tan sols reconfortar-me amb records d'una vida tranquil·la que més o menys tenia. Era prou feliç. Una feina nova feia poc més d'un mes, en un despatx bonic i modern amb vistes extraordinàries de la ciutat. Un nen i una nena sans i alegres, malgrat el divorci que un error de joventut acaba demanant.
Fa segles que no explico contes al meu fillet. No vaig poder fer-ho més. Com creure en la màgia i en els somnis, en l'amor i en la benevolència? No podia atendre l'infant, se'm feia una muntanya. La nena se la va endur el seu pare, a un altre estat. Em trucava cada tres dies i la seva veu i la meva quasi es desconeixien, tot i tenir aquells mateixos ulls que li han quedat tristos d'herència.
Vaig sobreviure, però ha estat la més gran fal·làcia. No ho és si parlem de depressió i paranoia, no ho és si per fer-hi front vaig tornar-me alcohòlica i fumadora de crash?
Tenia 28 anys. Vaig morir. Als 42 per fi moro de la mort mort mort mort que mata mata mata mata cada mil·lèssima de segon.
Un càncer d'estómac. No, no va ser per res de 'després', no m'ho podien fer creure. Va ser per haver inhalat i retingut les substàncies de la runa i de l'odi d'aquell onze de setembre de 2001. Va ser el regal del diable per haver-me salvat, per haver aconseguit baixar tots aquells pisos sense escoltar-me el cap quan el primer avió va impactar contra la torre bessona a la nostra.
Jo, la Marcy, una dona negra i maca, jo, la dona de la pols (The Dust Lady), que vaig quedar blanca blanca, d'un blanc lapidant i compacte, esclafaire, un ja fantasma vivent obrint-me pas entre una llum d'un groc malalt d'una incomprensible tragèdia.
Em moro. Tinc 28 anys.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I el comentari del jutge, el deo, que no m'agradaria que es perdés en les grans i profundes arques de la casa relataire, ;)
"El relat de la Mena Guiga és tan trist com llegir la notícia de la vida i de la mort de la Marcy Borders. Ens adonem que, realment, molt sovint, no som res per a ningú més que per a la família i amics i nosaltres mateixos. Perquè per a la societat (tan mediàtica) o per al Govern del país que sigui (tan interessat) som cinc minuts de glòria televisiva/rotativa o l'homenatge efímer i amnèsic"
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I un enllaç,
http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/september-11-attacks/11824581/Marcy-Borders-The-Dust-Lady-of-911-dies-of-stomach-cancer.html
.
Comentaris
-
Colpidor[Ofensiu]Illadestany | 24-09-2015 | Valoració: 10
Mort per inhalació d'odi, de la letífera pols de l'odi. Una agonia de 14 anys, déu-n'hi-dó. Colpidor relat, Mena Guiga
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435787 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com