Festa Erasmus

La mateixa història de sempre. Des de que un parell d'anys enrera van començar a llogar el pis de sota a estudiants estrangers, de tant en tant s'havia d'aguantar una nit de gresca. Ara que la Margarida m'havia deixat, aquelles vetllades de sarau interminable, recobertes amb el barnís de la meva solitud, se'm feien encara més i més insuportables, com el sobrepès pervers d'una pedra al damunt d'un sac de patates.

Aquella nit, amb prou feines havia aclucat els ulls. La festa dels erasmus s'allargava hores i hores, i el soroll, ben entrada la matinada, se sentia cada vegada més aprop, gairebé com si s'haguessin traslladat a casa. Hi havia un parell d'individus que devien anar especialment torrats. Parlaven en una mena de xiuxiueig que semblava que no s'hauria de sentir gaire més enllà d'on ells eren, però que en canvi jo podia distingir perfectament mentre donava voltes sota els meus llençols. I discutien, d'una manera d'allò més estrambòtica, sobre com s'ho podien fer perquè una noia (donzella, deien), accedís a casar-se amb tots dos.

Finalment, després d'incomptables giragonses, em vaig adormir. L'endemà al matí, quan va sonar el despertador, vaig tornar a sentir aquelles dues veus tan característiques. Però no era al pis de sota. Vaig apartar el coixí i vaig veure, en un racó, dos homenets de la mida del palmell de la ma, amb cara de son trencada. Un d'ells em va dir:

- Bon dia, som els germans Boxer.