Fes-t'ho venir bé

Vaig aixecar-me del llit i em vaig quedar assegut amb els peus descalços sobre el terra fred de l'habitació. Vaig adonar-me que havia perdut el bon costum d'observar les coses. Tenia un mirall a la paret del davant, vaig mirar-me al mirall. Era jo: una mica més vell, una mica més castigat. Ningú se n'adonaria al capdavall.
Tenia la impressió que em robaven més temps del que era estrictament necessari.
Pencava quaranta hores setmanals i estudiava a les nits. Feia de mecànic en una empresa de servei ràpid i manteniment de l'automòbil. Canviava neumàtics nous per neumàtics encara més nous, canviava llantes maques i brillants per llantes encara més maques i més brillants i així amb tota mena d'accessoris per a cotxes.
La gent malgastava els calés a cabassos i jo havia de deixar-me xuclar la sang per poder pagar les factures del gas, de l'aigua, de la llum, del telèfon, el menjar i un pis sense cal·lefacció en un ghetto dels afores de la ciutat; on només em deixava caure per desplomar-me sobre el llit i fugir durant algunes hores de la vida insulsa que m'esperava al matí.
"El buit és el començament de totes les coses" escrivia Carver. Per a mi també ho era. Era l'indici que alguna cosa anava malament, però sempre em passava que havia de deixar que aquest buit s'expandís fins a fer-me embogir. Llavors actuava. La qüestió era quantes vegades més hauria de sentir aquest buit.
Algun dia hauria de triar entre la continuïtat de les ànimes petrificades o la buïdor eterna dels esperits lliures.
Mentrestant maldava per sobreviure.