Fes-ho per mi

Un relat de: RATUIX
FES-HO PER MI

L’autobús de la línia 7 va trontollar en prendre l’última corba i els passatgers que ja eren dempeus, varen agafar-se apressadament per no caure. Poc després, el vehicle s’aturà a la darrera parada del trajecte. S’obriren les portes. La gent va anar baixant de manera atropellada,
En Jan però, era l’únic viatger que no s’havia aixecat del seient. Amb la motxilla damunt les cames va esperar a alçar-se el darrer de tots. Va deixar que tothom descendís i llavors es llevà amb parsimònia. Amb una lentitud premeditada, es va penjar la motxilla a l’esquena i un cop posada, va recol.locar bé el pes movent les espatlles un parell de cops.
Sabia que el conductor baixaria cinc minuts a fer una cigarreta i a estirar una mica les cames i hi havia temps de sobra abans que arrenqués altre cop. Al cap i a la fi, allò era ja una rutina familiar per ell. Desprès va descendir l’escala del bus.
El conductor va aixecar la mà, saludant, quan aquell noi rossenc i llarguerut que carregava la seva motxilla negra, li va passar pel davant.
En Jan es va trobar de cara amb un matí humit, de cel color plom, amb una claror esvaïda que atrapava la gent, els cotxes, que li queia damunt. Va alçar un moment el cap per mirar els núvols, amb les espatlles encongides i les mans dins les butxaques de l’anorak, i va fer una ganyota de desgrat, mentre es dirigia a l’entrada de l’hospital.
- “Si senyora, els ascensors són a l’esquerra, ja pot pujar”- En Miquel, assegut darrera el taulell de recepció acabava d’atendre una senyora que venia de visita a Maternitat i el veié entrar.
“Avui ve fora de l’hora de sempre, i sol. Aquest nano s’ha escaquejat de les classes, segur”-va pensar-. Per ell era habitual veure aquell noi, d’un parell de mesos ençà. Era un xaval d’uns tretze anys, esprimatxat i d’ulls solemnes que tot just feia un somriure apressat dirigit a ell, aixecant breument el rostre, quan entrava.
Però normalment venia acompanyat del seu pare o d’algun parent adult, en horari de tarda.
Va respondre a la salutació tímida del noi –el gest d’aixecar la barbeta cap a ell- amb un “Bon dia, Jan!” fet des de'l taulell i es va aixecar amb intenció de parlar-hi una estona, per saber com li anava i què feia avui en horari de matí i tot sol.
Però en Jan es va esmunyir apressadament cap a les escales, evitant el temps d’espera de l’ascensor, i va desaparèixer.
En Miquel es va proposar vigilar la baixada del nano per saber com li havia anat la visita, mentre es dirigia cap a l’home de bigoti gris que li demanava per l’uròleg.
El primer tram d’escales el va pujar en un tres i no res, sentint el cor a les orelles. Havia esquivat l’intent del Miquel d’apropar-se a ell i avui volia passar tan desapercebut com fos possible. En arribar al primer replà es va trobar un infermer baixant apressat de la primera planta. En Jan va fer veure que es cordava les bambes. Quan ja el va perdre de vista, va treure’s la motxilla de l’esquena i se la va tornar a penjar però en aquesta ocasió col•locant-la al davant. va obrir un tros la cremallera i va guaitar dins. Posant la mà a l’interior, va recol.locar el contingut i va fer un somriure tancat, amb els llavis premuts, intentant amagar la seva eufòria. Aquella nit no havia dormit, però l’adrenalina li corria per dins i el feia sentir alerta com mai.
Després, procurant que es veiés com pujava lentament els graons, per no cridar l’atenció, va seguir escales amunt, sostenint amb les mans el fons de la motxilla, fins arribar a la planta de Traumatologia i Rehabilitació.

L’habitació 514 quedava a l’esquerra. Eren just les 10:30. La visita de control ja havia passat i l’avia, que havia vingut com solia cada dia, era a punt de baixar a esmorzar a la cafeteria de l’hospital. Tindria una mitja hora totalment lliure per entrar i estar sol amb la mare.
Se sabia totes les rutines i horaris de la família materna. L’avia venia tots els matins, “per llevar la Nena” com en deia ella. L’avi i el tiet Carles es tornaven les tardes i recollien en Jan a casa de camí cap a l’hospital. De vegades venia també la dona del tiet, l’Angelina, quan a un dels dos no els anava bé.
De la família del pare, que era petita, no hi havia ningú. Era orfe i només tenia un germà que vivia Bèlgica i amb qui amb prou feines tenia tracte. Del grup de cosins llunyans no en sabia gairebé res. El pare passava sempre a migdia de dilluns a diumenge. Els dies feiners, venia directe a l’hospital quan plegava de la feina cap a les 13:30, dinava un entrepà a la cafeteria de la planta baixa i després pujava per estar allà mitja hora més.
En Jan solia acompanyar el pare també els dissabtes i diumenges en la seva invariable rutina del migdia, sobretot al principi. Més tard, va començar a quedar amb els avis per no dinar a l’hospital cada cap de setmana. “Aquest nano no es refarà, amb tant entrepà de bar i tant dinar a escola” va dir un dia la Iaia. “Potser s’hauria de quedar els caps de setmana amb els cosins a casa del Carles i l’Angelina, en comptes de venir tan seguit a l’hospital”. Però en Jan no va consentir deixar d’anar a veure la mare de cap de les maneres. I llavors anava dissabte i diumenge al matí a casa els avis, dinava allà “menjar com cal” amb ells i per la tarda venia amb l’avi o el tiet Carles.
Va mirar l’hora. Les 10:35. Es va dirigir als lavabos per esperar una estona més. Volia estar segur de no trobar-se a l’àvia anant cap a l’ascensor per baixar. En entrar als serveis, l’olor a desinfectant i lleixiu el va marejar. Va recordar la pasta de xocolata que duia per esmorzar a l’Institut, però s’adonà que en realitat no tenia gana. Es va mirar al mirall, desafiant-se. Tenia els ulls brillants, i estava pàl•lid. En veure’s una mica escabellat, es va passar la mà per la forra de rínxols, com per col•locar-se’ls bé, sense aconseguir-ho massa. Després de restar immòbil uns cinc minuts amb l’esquena recolzada a les rajoles blanques, sortí al passadís i sense aturar-se va caminar fins plantar-se a la porta de la 514. La porta era entreoberta, com sempre es deixava quan algú dels visitants en sortia. Va empènyer-la i, un cop dins va mirar la mare sense apropar-s’hi encara.
Era allà, ajaguda al llit, com enclastada contra el matalàs. En Jan odiava aquell llit, que li semblava que retenia la seva mare presonera. Era com si tota la seva immobilitat fos culpa d’aquell llit, dur i eixut, amb aquells llençols pesants i que tenien un tacte tan desagradable. En Jan fins i tot odiava l’olor que desprenien els llençols, com si aquella olor d’hospital que tant el feria provingués exclusivament d’aquell llit i aquells llençols, d’aquell llit odiat on la mare era una figura llunyana, una estranya d’ulls tancats i pell sense color.
Se sentia estrany pensant aquestes coses, veient la mare com algú que ja no li pertanyia. La culpava, de vegades per deixar-lo tan sol. I llavors era pitjor perquè la culpa es girava cap a ell i ho acabava d’esguerrar tot, fent-lo plorar.
Però es va atansar al llit vencent el seu propi rebuig per aquell lloc. A sota veu va dir: “Hola, mare...” i la besà com sempre a la galta.
En sentir la seva tebiesa als llavis el va envair com sempre aquella urgència, aquella necessitat de que ella tornés a obrir els ulls i a moure les mans. La volia altre cop per perquè li fes carícies al front quan se sentia malalt o cansat, o perquè li fes aquells inacabables rasquins d’esquena que ella dominava com ningú, gratant suau l’esquena d’en Jan quan tenia picor, fent cercles poquet a poquet. Aquells “rasquins” que ell trobava tant a faltar, que acabaven amb el palmell de la mare fent-li un suau massatge per la pell i un petó abans d’abaixar-li la samarreta amb un “Au, ja estàs rasquinat”. “No, no, a mi primer” – feia a vegades el seu pare arremangant-se la seva samarreta- “Ah, no, jo primer, que ho he dit abans” –contestava el Jan- i s’empenyien rient l’un a l’altre per ser el favorit d’aquell petit plaer, mentre la mare somreia dient “Gansos, que sou un parell de gansos”.
De vegades el Jan pensava que el pare l’havia deixat d’estimar, o que no recordava qui era ell. Dos estranys mig zombis que recorrien la mateixa casa i seien junts i prou. El pare havia esdevingut l’home més silenciós i absent del món des que la mare va tenir allò. Aquell “ictus o derrame, o accident vascular...” Ho havia sentit anomenar de moltes maneres, perquè al principi no sabia que li havia passat exactament a la mare. Només recordava que un matí, després d’esmorzar, la va sentir cridar des de la porta de casa: “Jan, carinyo quan el pare surti de la dutxa li dius que vaig cap al Metro. Que passis bon dia, rei”. I va sortir per anar a treballar. Al cap d’una hora quan en Jan ja era a l’escola, algú havia trucat al pare per dir-li que la mare estava ingressada. Ja tot va ser caòtic des d’aquell moment, perquè la mare va quedar inconscient des de llavors.
La varen operar d’urgència. Al cap d’una setmana, en Jan va sentir dir a un metge que no hi havia cap motiu perquè no es despertés en poc temps. Cada dia esperava que ella obrís els ulls i parlés. Però el temps passava i el seu coma persistia.
La família feia com que tot anava millor, parlaven d’ella com si fos a punt de tornar a casa, però ell sabia que això no passaria encara. La frase “possible Estat Vegetatiu Persistent” el tenia obsessionat des que la va sentir al Dr. Capmajor després del darrer TAC.
Ja feia més d’un mes i mig que la mare era allí, d’aquella manera absurda, que no la feia semblar ella, i no hi havia cap canvi. Quan li veia les parpelles tancades, com si les hi haguessin segellat, o li mirava la cara sense cap mena d’expressió, o percebia el color blanc de la pell de les seves petites orelles, s’adonava que ella no havia pres possessió del seu cos encara.
A Internet va trobar molta informació sobre el coma. Va aprendre que hi havia diverses escales de coma. Que hi havia casos de “desvetllaments” gairebé miraculosos. I en Jan s’arrapava en aquesta idea. Ell imaginava que la mare estava tornant de molt lluny i que s’acostava caminant, de mica en mica. Que tard o d’hora arribaria altre cop a prop seu.
El pare, en canvi, cada cop era més llunyà de tot i tothom i s’havia tornat una persona desconeguda per ell.
“El meu gendre està desesperat” repetia trista l’àvia i amb aquella frase semblava tot dit, però per en Jan la desesperació no volia dir res; no ho interpretava més enllà de sentir-se espantat i sol, que era com se sentia ell. Però si que veia aquell home amb cercles foscos al voltant dels ulls, mal afaitat durant dies i dies, sense dormir, sense parlar gairebé.
De tant en tant, inesperadament, sentia l’afecte maldestre del pare en forma d’una passada de mà escabellant-lo, més que acaronant-lo. Només li va fer una abraçada el dia que la mare entrava a quiròfan, però després res més.
Les nits a casa eren molt tristes. Sopaven en silenci, mirant la televisió. Després de recollir la taula, el noi es tancava a la seva habitació, escoltant música o xerrant pel Facebook amb els amics fins que tenia son i es posava a dormir, sabent que el seu pare aniria a dormir tard. Engegaria la televisió, amb un cafè fred damunt la tauleta, sense canviar d’expressió fins que acabés anant a la seva cambra.. Mai entrava a dir-li un “bona nit, fill”, com abans. I l’endemà, solia ser el Jan qui llevava el pare a primera hora perquè tingués temps de dutxar-se abans d’anar a treballar i recollia aquella tassa de davant la tele, amb les restes d’un cafè ja esmorteït dins.
Es va sentir una infermera parlant amb els familiars d’un altre pacient de la planta. En Jan va anar fins la porta i la va tancar amb compte. Encara duia la motxilla penjada al davant, sostenint la part de sota amb una mà.
S’assegué en un costat del llit, obrí la cremallera del tot i ficant les dues mans va treure allò que havia dut per la mare. “Jo si que ho faig per tu mare, jo no ho he oblidat, encara que el pare no mantingui la seva promesa” va xiuxiuejar.
Feia uns cinc anys, quan encara vivien a Barcelona, varen anar tots tres al Zoo per passar el dia. El pare, la mare i ell eren socis des que en Jan tenia dos anys, perquè la mare creia que era essencial conèixer el màxim el què hi ha a la natura, per estimar-la. Malgrat la incongruència d’aquells animals captius. “Un dia no caldrà preservar els animals perquè haurem après a respectar-los, Jan. Tots viuran a casa seva.”
Els dies de Zoo eren molt entretinguts, anaven carregats d’entrepans i coses per fer pica-pica al llarg del dia. I sempre hi havia un gelat o una llaminadura com a ’extra que el pare i ell, còmplices, compartien rient.
En Jan i la mare s’entusiasmaven amb els animals. La mare s’aturava fins i tot per parlar amb els gossos que passejaven pel parc de la Ciutadella mentre s’apropaven al Zoològic i distingia de lluny tots els gats que s’amagaven pels parterres dels voltants. “Mira, Jan quin golden més maco” o “Ostres, quin pataner més bufó”. La mare s’apropava sempre primer, demanava a l’amo si es podia tocar el gos, i després d’acariciar-lo deixava que en Jan s’hi acostés. “Preciós, bonic” -deia la mare al gos- “què estàs content de ser al parc? Que t’agraden aquestes olors que sents per aqui?”. La mare era així.
Però el moment que més els agradava als dos, el primer que feien en arribar al Zoo, era apropar-se al dofinari. Allí, mentre la gent contemplava els dofins nedant a través de les parets de vidre i els retrataven, la mare parlava suau en aquells animals lleugers de pell gris, posava el palmell contra el vidre i sempre, sempre, ells s’apropaven fins a gairebé tocar-la. Tants cops com la mare feia aquell gest i els parlava, succeïa que s’hi atansaven. Era màgic, li havia dit la mare, ella tenia aquell dò. En Jan se sentia privilegiat quan la mare li feia viure la força de la natura i els animals de manera especial.
El dia que recordava el Jan, encara que era un més dels molts que varen anar a veure els animals, era diferent per una raó determinada. Era la raó per la qual avui era aqui, a l’hospital, carregant la motxilla gran amb tanta cura.
Quan van sortir del Zoo ja era l’hora de tancar. Feia encara calor, perquè era a finals de maig. Es van quedar a la terrassa de la cafeteria que hi ha vora l’estany de les barques i els ànecs a la Ciutadella. Els pares seient molt junts, mentre prenien un cafè amb gel i ell es cruspia un gelat de xocolata. El pare petonejava la mare, es tenien de les mans i somreien mentre el miraven llepar el gelat.
Aviat, en Jan es va girar per mirar tots els coloms que es llançaven damunt la més mínima engruna de menjar que hi pogués haver per terra. La mare parlava amb el pare: “Vull que em prometis que si un dia em passa alguna cosa i em quedo en coma o inconscient per molt de temps, faràs una cosa per mí abans de que ningú em desconnecti”. El pare va dir rient: “Que no, que nosaltres no ens farem mai aquesta putada. No et pensaràs que em podria quedar sol sense tu, oi?”. “No, de debò, he pensat una cosa i li dono moltes voltes. Mira, el que vull que feu és que em porteu un cadell de gos o de gat. I que me’l poseu al damunt, que jo el senti al plexe solar, i feu que el toqui amb les mans. Estic segura que si hi ha cap possibilitat de què jo reaccionés seria així. Els batecs, les vibracions dels animals, la seva energia tenen una força primària per mi essencial. És primitiu, ja ho sé, però és el contacte que em dona més força”. “Home, també em tens a mi, que sóc un tros d’animal... No et serveixo jo? Ja saps que jo et puc fer unes filigranes de primitiu que...” “Que tonto que ets... El que jo vull dir és diferent. Promet-te’m que ho faràs per mi. M’ho promets?” “Si, dona, si. Total, és ben fàcil...” En Jan els sentia parlar, parant mitja orella i mentrestant vigilava aquells coloms que es barallaven per les engrunes, amb un grup de pardals i de cotorres verdes que venien de qualsevol arbre dels voltants.
La senyora Engràcia va sacsejar el cap amoïnada. Per badar mentre caminava, una petita ensopegada li havia fet caure una mica de Cacaolat damunt la faldilla. Va prémer amb la mà el got de plàstic, embolicat amb un parell de tovallons del bar.
Ella feia els seus petits experiments. L’olfacte era tan important... La nena i ella sempre l’havien tingut molt desenvolupat. Reconeixien les olors abans que ningú i les associaven amb tot. “Mmmm, nena, mira ja fa olor de primavera” deia a la seva filla quan el taronger del jardí començava a llençar aroma a tarongina. “Mare, fas olor de quan era petita i anàvem al bosc a passejar” deia la nena quan ella es posava la colònia d’espígol. Quan en Jan va néixer totes dues varen coincidir en què el nen, tot i adormit, les olorava quan elles s’apropaven al bressol.
I ara, amb aquelles olors desagradables que tot ho envaïen, de cloroform i medicament, de tancat. Aquelles olors tan... tan d’hospital, a ella se li havia ficat al cap que la nena no podia saber on era, allò la podia distreure de tornar en sí. Encara que estés en coma, allò no li podia anar bé.
I per això cada dia li portava olors. Un mocador mullat amb el seu perfum preferit, un ramet de menta fresca del jardí, una mandarina que li obria al costat del coixí. Tot per veure si la veia reaccionar o si més no, amb l’esperança que un dia ho faria. Potser no avui, però demà...
Es va estranyar en veure la porta de l’habitació de la seva filla tancada. Hi devia haver entrat el metge o l’infermera potser per arreglar el llit.
Per tal de no destorbar, va obrir poc a poc sense fer soroll, per si li estaven fent cap exploració i es va quedar bocabadada amb la imatge que es va trobar.
En Jan era allà. La nena jeia immòbil com sempre i damunt del pit, incongruentment, hi tenia un cadellet de gos. Una boleta peluda, amb els ulls tancats i dormint, respirant tranquil.
La mà dreta de la nena reposava damunt el cap del cadell,aguantada pel Jan. L’Engràcia es va ennuegar a l’intentar preguntar què passava però no en va fer un segon intent.
Ho veia tan clar, de sobte, sabent el què sentia la seva filla per les bestioles de tot tipus. Veient com el seu net necessitava la seva mare i el que estava fent per ella.
Es va apropar amb compte al llit, deixant el got que duia damunt la tauleta. En Jan no es va moure. Només la va mirar amb els seus ulls grisos i tristos que semblaven enormes en el seu rostre adolescent. Ella el va abraçar i va agafar la mà esquerra de la nena per posar-la també damunt el cos del gosset. Escoltant com respiraven acompassats.

Comentaris

  • PRECIÓS[Ofensiu]
    ANEROL | 19-12-2013 | Valoració: 10

    sempre tan sensible en la teva narració, familiar i personal

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: