Ferum a Barcelona

Estic al llit intentant dormir però el vent, que xiula per les escletxes de la finestra de l'habitació i fa repicar la porta de l'entrada, no m'ho permet. Malgrat tot, el cansament va guanyant la partida al soroll i em vaig endormiscant, lliscant suaument cap al punt on la frontera entre la consciència i la inconsciència es fa difusa.

De cop tinc la sensació nítida de què estic a casa els pares, al pis de Barcelona on vaig passar tota la meva infància. Aquell pis estava força alt, un cinquè, i tenia una balconada que mirava cap al nord. L'edifici més proper a aquesta façana estava ben bé a cinc cents metres i per tant tenia una vista que, no puc dir que fos magnífica - descampats i mega blocs d'edificis clònics dels anys 60 amb un trosset de la Serralada de Marina de fons -però era, si més no, diàfana. Amb aquest panorama el vent havia fet un corredor permanent pel passadís de casa i el repicatge de les portes ha estat la banda sonora de les nits de la meva infància. D'aquí el viatge astral cap al meu llit passat.

Aprofito l'avinentesa onírica i començo a passejar per tots els carrers del barri, pels escenaris campats quan era crio. Avanço pel carrer; a ma dreta estava el parc on jugava a futbol, a l'esquerra hi havia la polleria vella amb els quatre pollastres-pardals escarransits, al seu costat estava el bar amb els bevedors de sempre que sempre bevien "lo normal", darrere el camí cap a l'escola per un passatge envoltat de petites fàbriques velles, més enllà estava la piscina on vaig aprendre a nedar , aquí hi havia la macrofàbrica abandonada on ens colaven per espiar els ionquis eteris, allí estava el magatzem on amagàvem la llenya de Sant Joan per què no se l'endugués la brigada municipal, més enllà estava el camp de futbol on vaig comprendre que mai seria Pierre Litbarski, allí hi havia...

Em desperto del tot. No sóc un avi, no he patit cap guerra, no sóc tetraplègic però quan recordo els paisatges de la meva infància he de parlar obligatòriament en passat. No puc tornar a passejar pel barri i dir "ah, mira les moreres del parc!" o "que maca està la piscina!" o "quina ruïna de fàbrica!" o "guaita com corre el nano que fa de central!" perquè pràcticament tot ha estat arrasat pel frenesí transformador del projecte del Forum. No ho acabo de descobrir, es clar, però ho he constatat d'una manera dolorosa.

Desvetllat m'aixeco i busco per internet els principis que proclama el Forum. Els llegeixo d'una tacada:
- Fomentar la participació cívica de la ciutadania acceptant, sense protestar, les indemnitzacions pels desallotjaments o hipotecant-te de per vida per comprar a preu d'or un cau de 70 metres quadrats. També pots participar en un desallotjament sense indemnització si les coses van mal dades. Durant el Forum es pot col·laborar pagant l'entrada a preus populars, embadocant-te i aplaudint. I punt. Abstenir-se les associacions de veïns.
- Protegir les ètnies i les identitats culturals minoritàries acceptant el finançament de l'esdeveniment, no fos cas, per les Grans Multinacionals culturalment homogeneïtzadores, que empren ma d'obra barata en països subdesenvolupats sense distinció de sexe, edat ni raça, que contaminen, o arrasen si convé, l'entorn natural de països que disposen d'una legislació permissiva, que patrocinen guerres injustes contra qualsevol ètnia mentre puguin treure un benefici i que atien aquest sistema encantadorament desigual de repartiment de la riquesa.
- Respectar la pluralitat religiosa per poder pregar a qualsevol divinitat d'oferta per què l'augment dels tipus d'interès i l'atur no truquin a la teva porta i et desmuntin el castell de naips en què has convertit la teva vida. S'accepta com a divinitat la secció d'horòscops del diari.
- Diversitat lingüística però obviant l'accent obert de la "o" de la paraula Fòrum, no fóssim massa diversos i despistéssim la parròquia.
- Conservar el patrimoni cultural sempre i quan es pugui cobrar una entrada al públic. Aquests valors exclouen el patrimoni industrial, ja que ocupa molt de terreny recalificable a bon preu i per tant no cal ni plantejar-se l'aprofitament d'alguna de les instal·lacions antigues per a equipaments pel barri.
- Potenciar la biodiversitat i millora de la qualitat del medi ambient guanyant, abocant runa, mig quilòmetre al front marítim de la ciutat malmetent l'ecosistema costaner existent, enjardinant el desembocament del riu Besòs i fer inviable qualsevol intent de mantenir un delta més o menys autèntic. Mantenir, també, la planta incineradora de residus per cremar matèria orgànica recicable.
- Desenvolupament sostenible del territori urbà, tenint la màxima cura en sostenir, i elevar si és possible, el nivell de vida de constructores i especuladors immobiliaris.

No està malament, és coherent i no ens amaguen res. És d'agrair, oi?

La veritat és que el Poblenou no era precisament Bel Air i necessitava una reestructuració. Però tenia la seva singularitat, un passat important i una identitat pròpia que ha estat fulminada, arrasada sense cap mena de sensibilitat ni de pietat.

Això si, ara està molt maco, molt, i no com abans, gris i brut, i orgullós de ser la bandera del Gran Projecte comú, d'aquesta fàbrica de somnis i felicitat irreflexiva que és Barcelona. Davant d'això no m'importa i fins i tot ofereixo en sacrifici bàquic desinteressat el decorat de la meva infància. Sóc de molt bon conformar jo: amb les quatre xemeneies repintades que hi ha enmig dels blocs de pisos multimilionaris ja tinc més que suficient per recordar que vaig viure en una merda de barri degradat que un dia va ser el motor de la revolució industrial a Catalunya.