Ferran

Avui en Ferran se n'ha anat. Deixa el pis mig buit i un record de flauta i un regust de postres dolces. Apago el llum i em quedo a les fosques. Intento pensar per no recordar. I se m'acut escriure alguna cosa, però no em surt res. Em quedo a les fosques. Em sento trist. Em sento cec. Em sento fosc. Com la cançó. Cec i fosc.

Sempre m'ha agradat la tardor. M'agrada la claror una mica esmorteïda dels dies de sol. I els dies grisos de pluja. I la nova rutina de cada any. La gent coneguda i la nova gent. M'agraden els arbres de colors grocs i vermells i, després, les fulles a terra, fent estores per a tothom. M'agrada veure els estols d'estornells i haver-se de tapar al llit perquè comença a fer una mica de fred.

Vaig conèixer en Ferran un dissabte de novembre a Barcelona. M'havien convidat a una festa d'inauguració d'un pis. Hi havia d'anar gent coneguda, gent que feia il·lusió de veure. Però jo no sabia qui era en Ferran. Me'l va presentar un amic comú. Potser és un tòpic, potser és una d'aquelles coses que només passen a les pel·lícules ensucrades, potser ara només és un record que invento, però m'hi vaig fixar d'entrada. No sé com (l'alcohol hi va ajudar, segur), hi vaig començar a parlar. Vam congeniar i ens vam agradar de seguida. La festa va continuar i la nostra va començar. Ens vam fer un petó d'amagat.

En tenia moltes ganes i ho vaig fer. Era ple mes d'agost i me'n vaig anar. Volia viure noves experiències, volia veure, viure l'estranger. Feia deu mesos que ens coneixíem i en Ferran es va quedar.

Aquelles visites tenien un regust amarg. A vegades desitjava que no arribessin mai, perquè era molt més dolça la il·lusió de l'arribada que el compte enrere dels dies que quedaven per a l'adéu. En Ferran em va venir a veure un parell de vegades, vam compartir noves aventures plegats. Al setembre, s'hi va quedar. I vam viure la tardor plegats. Vam veure arbres de colors, fulles al terra i famílies d'esquirols. Vam fer cinc-centes milles junts, com la cançó, i cinc-centes més, com la cançó. I també com la cançó, vam decidir envellir l'un al costat de l'altre.

Els comiats, en canvi, no m'agraden.

I vam tornar.

Al setembre es va ensorrar un tros de món i també un tros del nostre passat.

Aquell any va ser un pèl estrany. Ple de retrobaments, ple d'amistats, ple de gent, ple d'una nova rutina. Amb en Ferran érem feliços; si més no, era el que creia llavors. Vivíem junts una nova experiència: viure plegats a casa. Ho vam preparar tot mica en mica, tot i algunes reticències (comprensibles, d'altra banda).

Ens vam casar al novembre, en plena tardor. Recordo que vaig ser feliç, aquell dia. Em vaig sentir envoltat de tota la gent que m'estimo i que m'estima. En Ferran, és clar, la mare i el meu germà (el meu pare fa temps que hi és però em va deixar), els amics. Vam riure i plorar i menjar i beure i veure i viure.

Ha passat gairebé un any.

En tenia moltes ganes i ho va fer. Era ple mes d'agost i se'n va anar.

L'estiu és llarg i calorós. D'aquí a un mes començarà la tardor. Avui en Ferran se n'ha anat. Deixa el pis mig buit i un record de flauta i un regust de postres dolces. Apago el llum i em quedo a les fosques. Intento pensar per no recordar. I se m'acut escriure alguna cosa, però no em surt res. Em quedo a les fosques. Em sento trist. Em sento cec. Em sento fosc. Com la cançó. Cec i fosc.