Ferran, de cos i ànima

“Vull explicar-te un secret”, va dir-me el Ferran la tarda que el vaig anar a veure a l’hospital. Estava a la secció de terminals. Jo l’havia conegut i tractat molts anys perquè vaig participar en moltes rutes de muntanya que feia amb la gent jove del barri, la que estava més ‘deixada de la mà de Déu’ com deia sovint. En aquell temps era capellà de parròquia, no un capellà qualsevol, sinó un autèntic dinamitzador de la joventut, capaç d’arrossegar la gent cap a l’església i anunciar-los bones noves de justícia, encara que fossin dures, més enllà de les prèdiques de bondat tova tan característiques dels sermons de missa. Estava molt blanc i es notava que no l’havien afaitat de feia uns dies. La seva dona, Carla, havia sortit una estona per atendre una néta que estava empiocada. Em va agafar la mà i em va dir:
“Vull que coneguis una història meva que només sap la Carla. I que l’expliquis algun dia. A qui vulguis. Mira: una cosa que no vaig poder superar en la meva vida de capellà va ser la condició del celibat. Ja saps que me’n sortia prou bé i que vaig fer bona feina. Però per poder continuar amb aquella força vaig haver de trencar la promesa de mantenir-me cast. I no ho vaig fer de qualsevol manera, no. Ho vaig fer a consciència.
Cada setmana anava al convent de les carmelites a confessar i dir missa. Hi havia una monja, sor Matilde, que es confessava cada cop que jo hi anava. Saps de què es confessava? Doncs, del desig que tenia de sentir-se viva i sensible de cos i ànima. Deia que ‘patia’ avidesa de sensacions i per això es masturbava moltes nits, quan totes les companyes dormien. No li feia res d’explicar-m’ho amb pèls i senyals.
Jo també tenia la mateixa necessitat. Jo també feia el mateix. I se’m va acudir la pregunta: I per què no ho fem junts? I vaig estar rumiant com. Vaig planejar un solució que li permetés a ella, monja professora d’una escola, i a mi, mossèn jove d’una parròquia, trobar-nos sovint sense aixecar sospites i satisfer la nostra intensíssima gana de sexe i de comunicació sensual plena.
Vaig llogar un apartament a cinquanta quilòmetres, en un poble que no et diré, d’uns deu mil habitants. Un apartament d’un edifici amb molts pisos. No feia més de trenta metres quadrats, però tenia tot el necessari: una sala cuina-menjador-sala d’estar amb un sofà, una cambra de bany amb banyera i un dormitori amb un llit ample i còmode. Em vaig fer el valent, li vaig dir a sor Matilde que volia parlar amb ella per un tema de l’escola i la vaig fer venir al despatx parroquial.
No va costar gaire convèncer-la: quedaríem un dia allà, cadascú pel seu compte (jo tenia una moto, aleshores), hi portaríem els queviures necessaris per no haver de sortir i ens estimaríem a fons. Tindríem uns senyals secrets per convocar-nos i sobretot, no diríem mai res a ningú. I ens havíem de prometre de no culpabilitzar-nos de res: Déu havia fet els cossos de l’home i la dona per gaudir mútuament i nosaltres trobaríem en la nostra relació secreta més força per acomplir la nostra tasca religiosa. Encara que semblés blasfem.També juraríem que no arribaríem a ser parella i seríem sempre un tàndem sensual i prou. Després d’una sorpresa d’ella inicial, que va durar un minut, em va dir, amb un posat encès: Sí. Del tot, mossèn. Allà trobarà el meu cos a la seva disposició, i allà espero poder gaudir del seu. No en parlem més. Per quan quedem?
Hi havia un pont: Sant Joan era un dimarts. Vam quedar pel matí de la vigília. Tornaríem pels volts de migdia per encarar la tarda i la revetlla del barri. No crec que t’hagi d’explicar com va ser la primera trobada. Se’ns va fer tan curta que aquell dia no vam ni dinar per aprofitar una hora més. Van ser deu anys inoblidables...”
Va aclucar els ulls i es va quedar en silenci. Se li notava que havia fet un esforç. Al cap d’un minut va prémer el botó vermell i de seguida va arribar la infermera. “Aixequi’m el capçal una mica més, si us plau”.
Ja m’havia explicat el gruix més important? Era això, deu anys d’activitat amatòria intensa i de silenci còmplice? Em va tornar a mirar:
“Vam fer de tot. Jo crec que no hi ha revista d’aquestes que mostren imatges que ens arribi a la sola de les sabates. Sé que me’n vaig. [...] M’hauria agradat tant de fer un relat detallat de tantes coses! Cada vegada ens prometíem de fer-ho diferent. Jo crec que no ens vam repetir mai. L’absència ens carregava de desig i imaginació i la trobada ens sadollava de banquets suculents.
Després, jo ho vaig deixar, allò de ser capellà, i em vaig casar amb la Carla. Però no et pensis que vam parar. Cada quinze dies, més o menys, anàvem tots tres a fruir del cos i de l’ànima, junts. Sí, sí, fèiem el trio. Ah! I després, la Matilde es va enamorar d’un professor, va sortir de monja i... vam ser quatre! Les orgies eren tan sonades que vam haver d’insonoritzar el pis. Què et sembla? Ho explicaràs a algú? S’ha de saber. S’ha d’acabar amb l’obligació del celibat de les persones que es dediquen als altres, no creus? Bé. Ja ho saps. Què t’ha semblat?”
No sabia què dir-li. Li vaig agafar la mà i la vaig besar. Va arribar en aquell moment la Carla i li vaig fer un petó intens. Em va mirar i em va somriure. Per mi que se n’havia anat aquella estona perquè sabia alguna cosa...
A la missa del funeral, en una petita intervenció, vaig repetir una frase amb molta intenció: “En Ferran ha estat un home que ha estimat sempre amb la força de la seva ànima i amb tots els sentits del seu cos. Sí, sempre, amb tota la seva ànima i amb tots els sentits del seu cos.