Fernando Pessoa

Per la meva ignorància sobre la llengua portuguesa vaig tenir una gran revelació en observar el tiquet de l'entrada d'un monument.
Vaig esbrinar que pessoa significa persona. Qui t'ho havia de dir, si no t'havies familiaritzat mai amb les lletres lusitanes?
La culpa la va tenir un viatge que he fet amb un parell d'amics aquest estiu a Lisboa. Evidentment, vam anar al Monestir dels Jerònims i vam contemplar l'església i el claustre, del segle XVI. És allà on van traslladar el 1985 les restes del més famós dels poetes contemporanis de Portugal: Fernando Pessoa.
Sembla que fa una poesia complicada, però vaig encisar-me amb el fragment d'un poema que es diu Autopsicografia.
«El poeta és un fingidor.
Fingeix tan completament
que fins i tot fingeix que és dolor
el dolor que veritablement sent.»
No sóc, malauradament, gens addicte als poemaris sencers, m'agrada més la narrativa, però la poesia fragmentària em captiva i aquesta estrofa és una bona prova d'aquest fet.
Però ha de ser quelcom del destí que pessoa signifiqui persona: és el resultat del desdoblament de la personalitat d'aquest poeta curiós, que feia servir tres noms diferents, inventats, per a donar veu a les seves creacions. Alberto Caeiro, Alvaro de Campos i Ricardo Reis són els heterònims que utilitzava per a despersonalitzar-se i així deixar fluir la poesia modernista i futurista que conreava.
I com vaig llegir atentament en el pròleg d'un llibre de Paul Auster, ser un escriptor és convertir-se en un estrany, en un estranger: has de començar a traduir-te a tu mateix. Escriure és un cas de suplantació de la personalitat: és fer-te passar per un altre.