Ferides que el temps no cura

I s'aferrava a l'arma tant fort com a la seva vida. Des de petit l'havien convertit en una màquina de matar, els seus ulls ja havien perdut tota expressió, només hi quedava odi.
Davant seu no veia persones, sinó objectius. Havia oblidat el sabor de les llàgrimes, li havien robat el seu cor de nen col·locant una pedra massa pesada al lloc d'aquest.
Ja sense escrúpols va prémer el gallet, com havia fet tantes vegades abans. Punteria impecable, la bala li havia perforat el pit deixant un rastre de sang. El noi va acostar-se més a la seva víctima, tenia la mirada perduda, dels seus llavis tacats de vermell encara van poder sortir-ne algunes paraules. I va ser llavors quan aquell nen va adonar-se que l'home que restava a terra era el seu pare.
Una alenada de por el va sacsejar per dintre, va convertir-se altre cop en persona. Va mirar-se les mans, les odiava, odiava cada partícula del seu cos, era un assassí. Sentia per primer cop el dolor molt arrelat dins seu, i va tornar a agafar l'arma que havia quedat descuidada al costat del cos sense vida del seu pare, volia acabar amb aquell sentiment de culpa que el rossegava. Va notar el metall glaçat entre les dents, sentia la mort molt a prop, i va deixar escapar la última bala, la que va acabar amb tot, l'única que va tenir sentit per a ell, l'única que va acabar amb el sofriment en comptes de crear-ne.