Ferides mal tancades

Un relat de: aleshores
Havia entrat a la cambra d’una revolada. Als ulls hi tenia una llàgrima que es va eixugar davant meu amb les seves grans mans femenines . Ben poc podia fer jo si bé entenia qui podia ser-ne el causant. La seva presència s’havia anat fent més pesant des que havia mort l’àvia, que era la mare del pare, persona que tenia autoritat sobre ell. Potser un cop superat el sotrac de la seva mort s’havia lliurat a passions controlades fins aleshores.
Havia baixat a l’oficina on s’estava ella discutint amb el seu marit, he sabut després. Se la va mirar de fit a fit en un llarg i tens silenci. Com gosava de venir a casa seva? Potser creia que no tindria els pebrots de encarar-se-li? L’ambient es va electritzar i els segons van durar una eternitat.
No se si per la victòria, va poder perdonar. Quina victòria, per altra banda? Pírrica. No era temps per a divorcis no hi havia la possibilitat material. Què faria? Marxaria a casa d’un familiar? Què passaria amb els fills? Potser eren preguntes seves en aquell moment jo no ho sé i ja no ho puc preguntar,....els moments passen...“Perdono però no oblido” es deia amb el cap però no amb les vísceres. El cas es que temps va acabar refrescant la situació. Moltes altres coses, és clar!, amortiren l’enfrontament d’aquell instant,...
Sempre havíem cregut que la seva capacitat era inferior a la de l’home i no era cert, només estava amagada...Des de l'ombra havia decidit les coses imporotants. Em va dir: jo he treballat mai. I jo li deia, com? No has estat tu qui ha fet això o allò? Però ella responia que mai no havia guanyat diners i no tenia dret a una pensió pròpia, a una paga per la feina de telefonista que tan li agradava de fer i que mai li va fer oficial o declarada.
Les coses canvien, i el fort esdevé feble. I ara que ell era vell desvalgut, prevalien, no obstant, en ella els sentiments de compassió; compassió, però no tan de perdó per tal com el ressentiment de les ferides mal tancades actuava quan podia. No oblidava en el fons, el tema, no havia quedat vist per sentencia, seguia viu i punyent per tal com la humiliació, que imposa certa connivència, es difícil que desaparegui, queda i queda; per això oblidava però no perdonava, o a l’inrevés. Allò que un sincer i verificable acte de contrició hagués sanat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: