Fer un Brandemburg

Un relat de: Maria Chêne
La nit era fosca, una obstinada pluja mullava els carrers de la ciutat… No, no va per aquí. Això és una manera massa clàssica de començar una crònica. A més, ni plovia ni era de nit. Tornem a començar, i d’una manera més subjectiva.
Cinc pisos, ara entenc perquè el lloguer era més barat que molts altres del barri. Estic cansada, torno de fer una «via ferrata» bastant dura, no especialment difícil, però sí, molt vertical, aèria. A vegades, penjada sobre el precipici, en un moment de descans mentre els companys arriben o prossegueixen, penso en el què podria fer amb algun d’ells. Però aquesta vegada crec que ni ho he intentat, cap d’ells no acompleix els meus criteris, força particulars, que faig servir per buscar amants, encara que mai no diré mai més en aquest tema. A més, era una excursió d’un sol dia, sense tendes i per una zona força popular plena de gent, sense cap mena de possibilitat d’intimitat.
Una dutxa calenteta. M’agradaria tenir més pressió, però aquí a casa no n’hi ha gaire. La començo gairebé cremant i després vaig baixant la temperatura fins aquell puntet que podria anomenar fresquet però no fred. Segona llei de la termodinàmica: la calor s’escapa del meu cos. És agradable. En aquests moments no crec tenir un dèficit de calories, més aviat és d’aigua i de sals que he perdut suant.
En sortir de la dutxa, mentre m’eixugo a l’aire —avui la humitat és molt baixa i la temperatura és estiuenca en plena primavera— em preparo una beguda a base de suc de poma de pot i unes sals «isotòniques», les mateixes que he afegit a l’aigua de la cantimplora abans de començar la ferrata. El dolç i el salat fan una combinació estranya, però que no em desagrada.
El llit és de sis pams, de matrimoni bé avingut, com diria la meva àvia. I m’està cridant i cridant. I encara més quan començo a notar les conseqüències d’un mal gest que he fet durant la via i que m’ha ressentit una antiga lesió.
Matrimoni, molt llit de matrimoni, però avui passaré la nit tota sola, no he quedat amb ningú i tampoc no sóc de les que agafo el telèfon al darrer moment per a veure si puc improvisar una cita.
A més, crec que no tinc cap candidat disponible aquest vespre. Podria pensar en tres candidats, o més ben dit en dos candidats i una candidata, però sé que avui no poden. Tots tres són amants sense compromís, ni de continuïtat ni, encara menys, d’exclusivitat. Potser és degut al meu egoisme, covardia o simple càlcul. Però de moment, no vull quedar irracionalment enamorada de cap d’ells, al menys fins que no acabi el doctorat i són dos anys com a mínim. Me’ls estimo molt, funcionem bé al llit, però actualment només hi penso per a compartir bones estones, i miro que ells tampoc no pensin altre cosa, que em sabria molt greu fer-los mal per culpa d’un malentès.
Em relaxo, en puc fer aparèixer mentalment qualsevol d’ells, però de la mateixa manera fer-los desaparèixer quan, dintre d’una estona, arribi el moment de passar de les fantasies purament mentals al plaer físic, sense interferències ni imaginacions que en el meu cas no són necessàries ni m’ajuden a augmentar-lo; no, si estic sola al llit, al moment de la veritat, també vull estar sola en la imaginació. Però mentre em relaxo gairebé immòbil sobre el llit, sí que faré que un d’ells entri uns minuts al meu món, tot revivint mentalment algun episodi passat.
Ja n’acudeix un, diguem-li Carles. És gairebé deu anys més gran que jo, tot sensibilitat i també experiència. Fa quatre anys que coincidim a la coral i també al llit. Va ser obvi per a mi, des del primer moment, que no era l’única soprano —o metzo, o contralt— que s’enduia al catre. I dic catre perquè no me l’imagino fent-ho en llocs gaire alternatius, ell no és així. Però a pesar de la seva evident promiscuïtat, mai ha generat gelosia entre les noies del cor, sap mantenir-se prou distant perquè cap arribi a considerar-lo, i suposo que ni tan sols desitjar-lo, seu. I a mi, això ja em va bé.
És un pou de ciència musical. I també perfectament conscient que les seves facultats vocals no són de primera línia, tot i l’afició que té a cantar. Un dia, en plena cerimònia sexual, en aquest mateix llit, el de sis pams, em va dir:
—T’imagines que féssim un nen, i que sortís amb la teva veu i amb la meva teoria musical.
I jo vaig respondre ràpidament parafrasejant la famosa resposta de Bernard Shaw a Isadora Duncan:
—Millor que no, podria sortir amb la teva veu i els meus coneixements musicals.
Facultats vocals potser mitjanes —pateix per arribar al La4— però al llit en té de sobrades, tant en teoria com a la pràctica.
És l’amant més lleuger que mai no he tingut, aconsegueix, no sé exactament com, no aixafar-me mai. I sempre dura —durada temporal, no em refereixo aquí a la duresa del seu membre, encara que tampoc no és menyspreable—, sempre aconsegueix que pugui tenir diversos orgasmes abans que ell. Entre altres coses, sap col·locar els dits entre el seu ventre i el meu clítoris, i fer-li un massatge ni massa fort, ni massa suau. Aleshores, quan estic a punt, sap baixar la intensitat, no sols amb el ditet, sinó amb el cos que l’acompanya, perquè em mori de desitjos d’explotar durant més estona que la que pensava que podria resistir; i moltes vegades, en el moment més crític, és capaç de sorprendre’m amb alguna cosa en el que mai no havia pensat abans.
En una ocasió, parlant en pla confidències amb unes companyes de la coral, algunes de les quals també eren o havien estat amants seves, va sortir el tema de les denominacions d’algunes pràctiques sexuals: que si fer el «francès», que si el «grec», que sí una «cubana» —això a mi, per falta d’atributs físics, em costaria molt—, fins i tot que si la «pinça birmana»; quan una de les noies va preguntar a l’aire, si alguna havíem fet mai un «Brandemburg». Quan va veure que cap no sabia de què anava, va posar cara enigmàtica, i va dir que potser algun dia ens n’assabentaríem, sense voler donar cap més pista.
Uns mesos més tard, mentre sopava amb en Carles a casa seva —en aquell instant vaig pensar que era a l’atzar— va sortir el tema dels transexuals.
En això, que en Carles s’aixeca, va a l’equip de música, i posa un tema de clàssica tocat amb sintetitzador. Un intèrpret extraordinari, capaç de tocar una peça per a orquestra de cambra en solitari, amb només un teclat. Acabem escoltant tot el disc, totes les peces eren de J. S. Bach. No tenia ni idea de qui era l’intèrpret i aleshores en Carles em diu que s’anomena gairebé com ell: Carlos, de cognom. Bé, no va ser exactament així, ja que el meu Carles, no es diu realment Carles.
—I de nom?
—En el disc original, de fa quaranta anys, era Walter Carlos. Però ara es diu Wendy Carlos, crec que quan va tocar ja havia canviat de sexe però encara no de nom artístic.
Aquí vaig veure què tenia a veure la música que havia posat, amb el tema del que —creia que per casualitat— havíem estat parlant.
—Clar que per bon/a intèrpret que sigui, la música en versió orquestral té molts matisos que amb un sintetitzador no es poden apreciar —va prosseguir.
—Clar, clar.
Aleshores tornà a l’equip de música, i posà la més llarga de les peces del disc de Carlos —la Wendy—, que dura uns deu minuts i mig, interpretat per una orquestra de debò; i tots dos, ja arraulits al sofà, l’escoltem. Una peça que jo ja coneixia perfectament, és d’aquelles de Bach que és gairebé impossible no seguir el baix continu amb el peu i sovint amb tot el cos.
La vetllada avançava dolçament, la música ja no sonava, i cada vegada amb més freqüència, la conversa s’interrompia quan les nostres boques es trobaven, com atretes per un magnetisme màgic. Després de molta estona, en Carles, tendrament, m’aixeca del sofà, però no em conduïx directament a l’habitació, sinó que em treu la samarreta allà mateix, i d’alguna manera insinua que li tregui la seva. Després segueixen els sostenidors —sí, talla 95 copa A—. Ens fonem en una abraçada i allà al centre de la sala, les boques tornen a trobar-se mentre les llengües intenten emular un llevataps. El seu pit em frega els mugrons, que malgrat la grandària limitada de les mamelles, són capaços d’inflar-se força quan estic prou excitada.
Sobtadament, la llengua que tenia en la meva boca desapareix, i com si s’hagués teletransportat instantàniament, apareix sobre un dels meus mugrons. Els llavis acaben d’embolicar-lo. I la succió fa que gairebé tot el meu pit vagi a parar dins la seva boca. En aquesta caverna hermètica, les dents donen mossegadetes, la llengua fricciona, i la resta de la boca pujant i baixant la pressió completa el plaer. Dura, dura molt, i sé perfectament que després li tocarà a l’altre pit durant al menys tant temps com al primer.
Quan m’adono, ja porto els pantalons i les calcetes a l’alçada del garró. Amb un moviment ben assajat força vegades, ràpidament, d’una puntada, acaben sortint disparades conjuntament amb el calçat. Ell està agenollat, i amb la roba a l’altura dels genolls. S’encongeix més, mentre el meu segon pit roman encara a la seva boca. Sense mirar, noto pels moviments que el que quedava de la seva roba també ha volat. S’ajup encara més, i el meu pit queda lliure mentre noto una boca que ha baixat fins a l’altura de la selva pilosa del mont de venus. M’obro un xic de cames.
Ara la boca juga amb els pèls que cobrixen un triangle petit però dens a la part baixa del meu pubis. Ho desitjo, ho desitjo, ho desitjo; i no em fa esperar més del compte, la llengua d’en Carles busca el camí entre els meus llavis majors, penetra una mica i puja. És com una descàrrega elèctrica, tinc tanta tensió acumulada que em vull disparar ja, encara que sé que amb en Carles les coses mai no són exactament com una espera. Em noto el clítoris infladíssim i quan me’l llepa per la punta, no puc reprimir alguns xisclets, però no és rítmic, sinó irregular, que si no, ja m’hauria fet arribar a l’orgasme. Ell, cada vegada va més lent i jo cada vegada estic més impacient.
Sobtadament, em sembla que la llengua es retira, i que són ara els llavis els que tenallen el meu clítoris, fan com una versió en miniatura d’un penis i una vagina —horitzontal—, amb els sexes canviats. Entrant i sortint, entrant i sortint. Les mans d’en Carles temptegen les meves natges, com unes urpes que no esgarrapen. Segur que per aquí, va notant les meves convulsions cada vegada més fortes i freqüents. Estic volant, he perdut la vista, l’oïda, la gravetat i el sentit del temps.
El plaer està exacerbant-se, i de cop i volta esclata sense control, xisclo, suposo que molt fort. Segurament que em podria reprimir, però no vull, no vull. Arriba un moment, mentre continuen els xuclets, que la sensació és irresistible, gairebé dolorosa, els espasmes han cessat però els llavis i la llengua no paren; vull demanar-li que s’aturi i no puc, segur que si no m’estigués agafant a l’altura dels malucs, ja hauria rodat per terra. Els espasmes postorgàsmics continuen, i quan la meva boca, entre brams descontrolats, mira de demanar-li que pari, de manera inesperada, em ve un altre orgasme.
Suposo que no és que em desmaiés, però no recordo com vam anar a parar al llit.
Allà el tenia, mirant-me de manera enigmàtica, amb l’arma preparada i apuntant-me, agenollat entre les meves cames.
Lentament passà a una posició al meu damunt, sense gairebé tocar-me, amb la boca llepant-me els pits, aquesta vegada d’una manera no tan insistent i canviant sovint de l’un a l’altre. Un interludi, en sentit etimològic i tot.
La respiració, que al començament era com la d’una atleta de mil cinc-cents després de la cursa, s’anava normalitzant. Havia suat molt, però això és el sistema que té el cos per a refrescar-se… i també per a emetre feromones en grans quantitats, amb efectes apreciables però inconscients sobre qui les respira.
Els ulls d’en Carles m’anaven interrogant. Ja? —semblaven que deien—. Però n’havia una mica més, aquella mena de riure contingut que normalment vol dir: «Ja veuràs, ja».
Quan ja vaig estar prou recuperada —o almenys és el que creia sense saber el que m’esperava— amb un lleu moviment de cap li vaig dir que sí.
Molt suaument em va penetrar. I es va quedar quiet, allà dins, introduït al màxim. Vaig contreure voluntàriament la vagina unes quantes vegades, com dient: «Va, comença a moure’t ja».
Llavors vaig veure a la seva mà, un comandament a distància. Em va mirar com prenent alè, mentre romania immòbil, i finalment el va manipular i va començar a sonar la música.
No, no era la típica peça romàntica, o alguna cosa pop o rock —que en principi no són les músiques que ens atreuen a cap dels dos—, sinó la peça clàssica interpretada per Wendy Carlos que havíem escoltat abans.
Tinc —tenim— facilitat per a recordar la música. A part, la música l’acabava d’escoltar dues vegades feia poc estona. A més d’en les meves oïdes, sonava en el meu cap.
Primer moviment: Allegro moderato.
Això de moderato és bastant relatiu, en Carles va començar a moure’s al ritme de la música. Gairebé inconscientment, la meva pelvis també va començar a seguir-lo. Encara que sóc molt poc dotada per a mantenir el ritme sense referències com la d’un metrònom o un director, si la música em guia, no el perdo. Vaig intentar treballar a contrafase, o sigui, que quan ell empenyia cap amunt, jo movia el pubis cap avall, així l’amplitud del moviment resultant era màxima. Ja estic parlant altra vegada amb terminologia científica, no ho puc evitar.
Les pujades i baixades del volum de la música, marcaven augments i baixades de la pressió i l'amplitud dels moviments, que no de la freqüència. En Carles es mantenia una mica allunyat de mi, mirant-me amb cara divertida mentre jo, segurament, començava a posar els ulls en blanc, o els tancava per a concentrar-me en les sensacions auditives i tàctils.
Exactament cinc minuts i quaranta-cinc segons dura aquest moviment. Al final, havia de fer exercicis de relaxació per a no tornar-me a orgasmar i destarotar tot el ritme de la cerimònia. Però sabia que el segon moviment era molt més lent i em podria relaxar una mica.
Segon moviment: Adagio.
Aquí el gran Bach, només va escriure dos acords, formant el que es diu una cadència frígia, on l'interpret pot improvisar i fer-la durar més o menys. La versió de la Wendy és curta, uns trenta segons, en els quals el moviment d’en Carles es va suavitzar omplint-me de calfreds perquè ja sabia el que venia a continuació.
Tercer Moviment: Allegro. Encara que a mi em sona gairebé a presto.
Quatre minuts i mig que acaben de manera força sobtada. Però no inesperada, coneixia —coneixíem tots dos— perfectament quins eren els compassos finals. I sense necessitat de dir res, sabíem que sincronitzaríem.
Ara, en Carles no era tan lleuger com gairebé sempre, notava el seu pes al ventre, encara que més amunt no tant i el meu diafragma encara podia funcionar normalment per a respirar.
Internament em deia «aguanta, aguanta, que al final explotarem junts». Però era cada vegada més difícil. Subjectivament el tempo de la peça em semblava que s’accelerava. I el pes d’en Carles, també, però en aquest cas era objectivament.
Ara ja em pesava molt sobre l’estomac i començava a tenir dificultats respiratòries, que en això sóc molt sensible, però m’agradava la sensació de mig ofec. «Ja falta poc» anava pensant. Era similar a aquell joc preadolescent que consisteix en veure qui aguanta més amb el cap sota l’aigua; recordo que quan hi jugava, mentalment contava els segons segura de ser sempre la guanyadora. En aquella època no se’m va ocórrer que aquesta sensació de manca d’oxigen pogués tenir connotacions sexuals, però ara veig que sí que les tenia.
La música acabarà aviat, intentaré controlar el meu orgasme, m’anava dient.
I, més o menys, sé com fer-ho; sé contreure els músculs pelvians de tal manera que, a més de ser molt notori pel penis que tinc introduït —segons m’han confirmat diversos mascles—, em disparen l’orgasme en arribar a una força concreta.
Ja ha arribat el moment, queda gairebé un minut pel final de la peça musical, però segur que podré mantenir l’orgasme, o una cadena d’ells, durant tot el temps restant: aquí arriba el primer!
Encara que em costa, no xisclo, no vull espatllar la música. Dins meu, crema un foc que em comença a la part interna de les cuixes, puja al pubis i esclata a l’altura d’on crec notar els ovaris —o potser són les trompes, o la part de dalt de l’úter.
Conscientment, en la mesura del possible, contrec i distenc la vagina —llargues estones d’entrenament masturbant-me en solitari per a aprendre’n—, per a ajudar-lo a tenir el seu orgasme.
El meu foc interior s’ha atenuat una mica, molt poc, mentre la música continua sonant. Vinga, una altra vegada! Premo i premo. Cuixes, glutis i músculs del ventre, sé que demà em faran mal, però és igual, ja, ja em ve altra vegada! I percebo que ell també hi arriba. Ara pesa com una tona que va botant damunt el meu cos. Em sembla que si no fos així, els meus espasmes l’haurien fet volar. El foc en el meu interior és abrasador, i a més periòdic, ve en onades repetitives.
La música acaba de sobte. Ell xiscla, jo xisclo. Els udols es fonen mentre es retira, el pes desapareix, es col·loca al costat meu i m’abraça a l’alçada de les espatlles. El meu cos té el que jo denomino «rebots postorgàsmics», que continuen, cada vegada més espaiats, diversos minuts.
—Quina bogeria! Quina bogeria! —és l’únic que sé dir.
Al matí següent, em vaig despertar al seu llit, estàvem els dos nus, ell encara dormia, però lamentablement jo tenia pressa. Em feien mal alguns músculs i m’hagués volgut quedar descansant, però havia d’anar a la facultat. Sense despertar-lo, em vaig aixecar, vaig prendre una dutxa ràpida i vaig tornar a la sala a vestir-me amb la roba que havia quedat escampada pel terra.
En Carles s’havia despertat i mirava com em vestia des de la porta de l’habitació.
—Ara ja saps el que és un Brandemburg…
—Te’n faré propaganda…
—Però no m’esmentis, que ni m’ho he inventat jo, ho vaig trobar per casualitat en un fòrum d’internet de temàtica més aviat política, ni vull perdre la capacitat de sorprendre algú.
—Si ho explico, no diré amb qui ho he fet, ni a ningú que ho pugui deduir. Per curiositat, amb quantes ho has fet?
—Diverses, diverses…
No ho oblidaré mai. Un Brandemburg és cardar al ritme del tercer concert de Brandemburg, en sol major, de Johann Sebastian Bach. I, especulo jo, això podria explicar perquè en Bach, a part de compondre més de mil peces, va tenir catorze fills.
He fet desaparèixer en Carles del meu record conscient, en Johann Sebastian també, ara estic ben sola al meu llit de sis pams. Potser el que faré ara mateix no serà tan fort com un Brandemburg, però espero que sigui molt relaxant. Ho necessito després de les emocions i esforços del dia.

Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    Canela fina | 29-06-2015 | Valoració: 10

    M'ha encantat el teu relat. He trobat genial la forma de desenvolupar la història i el redactat. Gràcies pel regal d'una bona lectura :)

  • Impressionant![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-06-2015 | Valoració: 10

    Caram amb en Bach i la seva música! M'ha encantat el comentari final de que ara ja saps perquè va tenir tants fills! He gaudit molt llegint aquest relat, m'has posat a to i et felicito pel ritme també precís. Literatura fina i final sincer. Una abraçada.

    Aleix

l´Autor

Maria Chêne

1 Relats

2 Comentaris

999 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc de l’any 1992, el de les olimpíades, De molt petita, tant que no ho recordo gens, la meva àvia materna, que era quiosquera i intercanviava novel·les rosa amb els clients, em va ensenyar a llegir. I no he parat.
No, no vol dir que m’ho empassi tot, continuo amb les aficions de petita al gènere d’aventures, a històries on passen moltes coses, però potser amb pocs personatges per tal de poder-me’ls fer meus. I la divulgació, la història o l’assaig.
Sí, m’agrada molt més un llibre que una pel·lícula perquè amb el primer sóc jo qui crea les imatges i decideix el ritme de lectura, retrocedint a voltes per reinterpretar alguna escena anterior.
Sóc terriblement desordenada i, encara que he escrit moltes coses, sovint són escenes o idees sense continuïtat. O tan immadures que ara em fan una certa vergonya.
L’adolescència em va ser molt complicada però no infeliç. Sovint passava dies refugiada en els meus mons interiors. Sovint actuava clandestinament perquè pensava que no tenia més remei.
La literatura està plena de madrastres malvades, potser la meva només és un problema psiquiàtric, però quan el dia que vaig fer divuit anys em va fer fora de casa, va ser un alliberament que em va canviar la vida. No us amoïneu, sóc força garrepa i tinc un fons per a estudis que m’hauria de durar fins acabar els cursos de doctorat.
I l’àvia, la que em va ensenyar a llegir i ara és una pensionista octogenària que viu a un poble de l’interior, sempre ha tingut un llit per a mi en les vacances universitàries.

Últims relats de l'autor