Fent el joc

Un relat de: Joan Pinyol Colom
Un mantenia que tenia menys memòria que l’altre i aquest no hi estava d’acord. Després d’una mirada desafiadora cadascun va llançar-se pel cap de l’altre una fitxa de dòmino. Les peces van impactar a l’alçada de les seves celles blanques poblades i, en caure, van anar a parar a l’interior de les butxaques davanteres de les dues camises. Quan la infermera els anà a trobar, alertada per un soroll que s’escapava d’aquell ordre de coses, tant el Magí com el Marià van mirar cap a altres bandes.

- No sigueu criatures i enceteu una nova partida! –els va dir amb cara i veu d’àngel custodi.

Els dos vellets li van fer cas, sobretot perquè no els caigués al damunt la condemna de perdre’s el culebrot de la tarda per haver trencat les normes de convivència d’aquella santa casa, i de nou sols, van enfrontar-se al dòmino sense dir ni piu, i també sense la doble blanca i el doble sis. Només ells sabien el perquè.

Comentaris

  • Bèstia i tendre[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-03-2011 | Valoració: 10

    Caram, quin relat més intens. M'ha semblat molt bèstia i molt tendre alhora. Suposo que els dos reprenen la partida de domino sense les dues fitxes perquè no se'n recorden on són. Molt ben narrat, ràpid, viu, intens i amb un final obert que deixa bon regust Una forta abraçada i endavant!
    Aleix
    .