Felicitat

Era un fred dilluns de desembre i la neu queia al compàs de les agulles del rellotge. Cada segon marcava el xoc d'un floc contra el terra. Em dirigia amb passos ferms a la meva destinació, sense aixecar molt el cap per evitar desprotegir-me el coll. Passades les sis de la tarda, no hi havia ningú al poble, i tot estava tan fosc que semblava matinada. A mesura que anava avançant podia sentir els meus passos i el cruixir de la neu en trepitjar-la. A l'altre costat de la carretera es trobava un home escombrant la neu per buidar les entrades de les cases i garatges. L'home tenia una constitució física petita i baixeta, però semblava prendre's molt seriosament el seu treball. Com si hagués d'escombrar per arribar al cim mundial, com si li donessin un premi valorat en milions i milions de diners. Vaig estar observant com aquell particular personatge treballava amb tant afany. A mi mai m'hagués agradat acabar escombrant carrers plens de neu, però segurament, aquell home, tenia una família que mantenir, i uns fills als quals cuidar. Si aquell home feia el seu treball amb tant entusiasme era perquè sabia que si ho feia bé, podria permetre's el luxe de portar a la seva esposa a un restaurant com a regal d'aniversari, o anar al cinema amb els seus fills a veure aquella pel·lícula que els petits tant anhelaven veure. Ha de ser tota una satisfacció observar com hom pot permetre's aquests petits luxes que tampoc són per a finalitats pròpies, sinó, perquè la família pugui gaudir en algunes ocasions.
Per què els diners fan tant? No sé per què, em va donar per pensar si totes les persones riques del món eren feliços. ¿El fet de sortir per televisió gallardejant de tants luxes amb el més gran i blanc dels somriures és només una careta? O realment la felicitat es por comprar? . Per aquesta regla de tres, la gent pobra no hauria de ser feliç, però això no és cert. La felicitat és molt subjectiva. Es diu que la felicitat absoluta no existeix, però algú que se senti el més o la més feliç del món, aquesta persona ja ha aconseguit la plena felicitat. Pot sentir-se el més feliç del món algú amb moltíssims diners com també ho pot fer algú que tingui una persona que estimi amb tot el seu cor i sigui correspost.
El senyor que escombra el carrer segur que és feliç. Perquè quan arriba a casa després de tant treballar, segurament pot dir:

-Reina, el mes que ve et convido a aquell restaurant que tant t'agrada i em portaré als nens al cinema.

Llavors un gran somriure es dibuixa en el rostre de la dona que ho abraça i ho besa amb afecte, demostrant-li que és el millor que li ha pogut passar en la vida i que està orgullosa de tenir un marit així, que treballi dur sol per complaure als seus sers estimats. I en sentir les paraules “nens” i “cinema” els tres fills vénen corrent des de la seva petita habitació preguntant-li al seu pare que si podien anar a veure la pel·lícula on lluitaven grans criatures mutants dissenyades pels humans, o si anirien a veure aquella en tres dimensions. I ignorant al seu pare els tres nens comencen a discutir per la pel·lícula que volen veure i van ratllant els dies en el calendari perquè arribi aquest dia tan esperat.
Així és com a l'home que escombra el carrer, el cap de família, el pare, se sent orgullós de poder treballar i veure aquest somriure en els seus familiars, un somriure, que para no tenir gens, arriba a valer molt més que tota la fortuna del món.