Felicitat desada

Jo guardo bells records embolicats amb paper fi, en el fons d'un calaix. Guardo vells i bells records on no els puguin trobar i fer malbé. Els guardo amb tot l'amor i amb molta cura, i els miro i el remiro quan estic sola.

No t'havia entès!
Quan m'has parlat d'un calaix, on tens desats uns sabors semblants, pensava que em feies com una... metàfora..., no sé, un comentari dolç i poètic, com ens agrada fer... Ni de bon tros m'imaginava que realment "tenies" aquest calaix, i a més, tant a prop...!

Un calaix ideal per desar-hi totes les sensacions d'avui, i gaudir-les demà...
Sí, hauríem de poder guardar totes aquestes cosetes en un calaix, per poder-les retrobar molt temps després, com qui mira un àlbum de fotos...

Segurament, influenciada per ambdós poemes, el teu i el meu, que tenen tant en comú, se m'acut preguntar-te... a tu et passa que, en el banc de la memòria, et costa trobar imatges dels teus fills (pressuposo que en tens), de quan eren nadons o, simplement, més petits?
Ho dic perquè, mentre escrivia el poema, buscant la descripció de la nena, pensava... "d'aquí a un temps, no recordaràs cóm és avui..."

m´ha agradat molt el teu relat. sempre hauriem de poder obrir un calaix on haguessim desat moments de felicitat per reviure´ls quan ens manquessin. bon poema. Felicitats!

Joan.

Jo la patentaria! Faria que, a les botigues de mobles, venguessin unes calaixeres a on cada calaix,portés un nom :
Bons records,
besades inoblidables,
propòsits per l'any que ve etc...
I en un altre , que costés molt d'obrir, Pensaments dolorosos.
Seguiré llegint els teus relats.
Una abraçada, bocidecel.

Està molt bé això de desar la felicitat, ben ordenada, en calaixos i poder-ne gaudir de tant en tant, encara que al final l'enyorança se'ns faci insuportable...

Enhorabona pel relat!