FE I ESPERANÇA

FE I ESPERANÇA
L’església no n’havia canviat des de l’última vegada que havia entrat feia déu anys. La mateixa foscor que envoltava tota l’estança i donava misteri i impressionava als fidels i visitants, el raig que travessava la vidriera acolorida del rosetó i donava una pàtina d’acolliment, els petits altars dedicats als sants i l’altar major amb un Sant Crist a mida natural que posava els pels de punta...Em vaig acostar al Sant Crist, el vaig contemplar llarga estona fins que una veu com d’ultratomba em va espantar.
—Perdoni, què volia alguna cosa?
—Aquest Sant Crist..., oi que l’han restaurat?
—Sí, els corcs se l’estaven menjant
—Pare voldria parlar amb vostè...
—T’escolto fill meu
Una dona va entrar i va seure a la segona fila de bancs de fusta.
—La meva xicota i jo ens volem casar i...bé, no sé per on començar, tinc un problema...Què em pot dir de les virtuts?
—Al llarg de la història han hagut molts autors i teòlegs que n’han parlat de les virtuts, però jo destacaria la Fe com la virtut més gran de totes
—El cas és que jo em vull casar, però la meva sogra vol que la seva filla tingui un casament com Déu mana
—Em faríeu molt feliç...
—Pare, perdoni la interrupció, abans que continuï li he de dir que jo vaig perdre la Fe
—Però això no n’és cap problema. Ara ets aquí, has tornat, has recuperat la Fe perduda. Mira, veus aquella senyora? Va perdre el marit i el fill en un accident de trànsit i ve cada dia, a resar diu ella, però el cert és que es queda adormida, com ara, no sents els roncs? I penses que ella té més Fe que no pas tu? Saps què farem? Torna demà amb la teva xicota que ho arreglarem tot i d’aquí a pocs mesos us podreu casar com Déu mana. Per cert, com se diu la teva xicota?
—Esperança
—Aquesta també és una bona virtut!


PSEUDÒNIM : Abu Zayt