FDLGP

FDLGP

Aquestes eren les inicials en comptes dels mots sencers que va escriure a la sorra que el mar banyava sempre. El trencall feia de pissarra i les ones d'esborrany. L'onatge, en copsar-ne el significat, perdé voracitat i arribà a preferir els recurrents dibuixos de cors ensucrats estereotipats.

Però no parava de clonar i plorar les mateixes sigles, aquella persona:

FDLGP
FDLGP
FDLGP
FDLGP

La policia de la poesia era -tota- de vacances, sobretot vacances de ser policia. De vacances a la poesia que els era de menester trobar i no pas policiejar-controlar.

FDLGP
FDLGP
FDLGP

La sorra s'obria amb la canya eina de traç. Era allò una mena de sexe?
Fins que se li va trencar i c'est fini la repetició de majúscules, la vomitada.

FDLGP
FDL...no pogué seguir. Una onada que en tenia prou li prengué la canya que faria surar fins a la Polinèsia o a la Patagònia, llarga aventura.

I se n'anà, l'home. Amb el cap, abans cot, ben alt, tant que els núvols, amples i distesos, li feien de segon cervell evolucionat o de barret de crispetes planxades per mirar pel·lícules que alimenten. I que una fos la pròpia existència.

Aquell home havia acabat arruïnat. Els impostos van ser el mar ofegaire. Ho va perdre tot.

Però no era allò.

-Fill De La Gran Puta!

També,
també,
també,
també se li havien quedat la dona que estimava. Li havien pispat. La dona que estava deixant d'estimar. Dona-penell que escollia allà on rajava més la característica econòmica. Amb el de l'agència. Increïble i cert.

I se n'anà, nananà, naranà, nanarà.
Amb ànim d'esdevenir un vagabund castigat...
...ignorant que unes quantes bruixes de les algues l'esperaven i l'adorarien.
I que allò tenia un valor molt gran.