Favela

En eixugar el sabó del vidre, en Pedro va tornar a descobrir el carrer, i se li va tornar a accelerar el cor. Aquell carrer del centre de la ciutat per on sempre havia passat a cuita-corrents, espantat de la gent altiva i dels productes inaccessibles i meravellosos que oferien aparadors esquerps, ara el podia observar des de dins, des d'una posició que li donava dret a sentir-se'n part. Feia ja deu dies que treballava en aquell establiment, però se sentia encara envaït per la joia del moment en què li van dir que li donaven aquella feina. Ara mirava embadalit les senyores enjoiades que repassaven roba als aparadors, els cotxes brillants aparcats davant de restaurants atapeïts, els nois i les noies que lluïen robes de marca damunt de cabelleres rosses i pells bronzejades a les platges de luxe, els policies i vigilants que vetllaven discretament per la serenitat d'aquell escenari... Li semblava mentida estar tan a prop d'aquell món que semblava sortit de la televisió.

Un crit de l'encarregat el va fer tornar d'un salt a l'interior de l'establiment i a les seves obligacions. Encara havia de netejar bona part del menjador, i després s'incorporaria a la cuina abans que no arribés el gruix de la clientela del vespre. Malgrat els esbroncaments sovintejats, en Pedro treballava realment entusiasmat, i els encarregats ho sabien. Aquell xicot estava agraït a aquella feina que el treia, per unes hores, de la seva favela.

Només al vespre, en tancar el local, en Pedro tornava al local d'on provenia. Un llarg trajecte en autobús el duia fins molt més enllà d'on s'acaba l'asfalt de la ciutat. Encara havia de caminar una bona estona pels carrers foscos i enrevessats, on malfactors arraconats i noies amb un excés de maquillatge ja no el neguitejaven, perquè es coneixien del veïnat. Finalment arribava a obrir la porta de llauna del seu propi racó i, en silenci, es despullava, prenia una cervesa i es ficava al catre de fusta on dormisquejava la Iracema, que invariablement li feia una abraçada mecànica i rondinava alguna cosa inintel·ligible. Amb aquell braç a l'espatlla, en Pedro s'adormia somniant l'endemà, en què es posaria un uniforme net i atendria clients ben vestits de parlar imposant, i en què tornaria a regalar-se la vista amb el paisatge del carrer comercial.

Feia uns mesos que la Iracema s'havia traslladat a viure a la barraca del Pedro, quan ell encara no somniava amb el seu uniforme i sobrevivia, com l'altra gent del seu barri, de malvendre mil i un productes que malcomprava a qualsevol banda, i de la solidaritat dels veïns. La Iracema era, com ell mateix, filla de la misèria. Se n'hi havia anat a viure i li va oferir el seu afecte com hauria pogut anar-se'n a viure i hagués pogut oferir el seu afecte a qualsevol altre que li ho hagués demanat, però no per això es podria dir que no se l'estimés. Durant el dia, mentre recorria els carrers d'aquells barris fangosos a la recerca d'alguna cosa per fer o d'algun diner per guanyar, de la manera que fos, la Iracema pensava en les abraçades del seu company i veia els seus ulls brillants per tot arreu. A les estones que ell no treballava, s'estimaven tendrament durant hores, o bé passejaven per la pols del seu barri, o anaven a banyar-se a les platges de quitrà on ningú no els empipava. No parlaven gaire, però se sabien a prop l'un de l'altre, i amb això n'hi havia prou.

Al matí següent, en Pedro pensava assegut al seu jaç. La Iracema feia estona que s'havia llevat i mantenia calent l'arròs amb fesols i el cafè per oferir-li l'esmorzar preparat així que ell ho demanés. Però el Pedro no volia cridar-la, de moment; s'estimava més rumiar, assegut, i observar el món que l'envoltava. A través de les parets primes podia sentir tot el brogit d'aquell raval: marrecs despullats i bruts campaven lliurement, tot empaitant gossos i altres bèsties, tan sols per inventar-hi jocs; la Teresinha, la seva veïna que ja havia complert els vuitanta, cuinava, com cada dia, una enorme cassola amb molta aigua i allò que hagués pogut arreplegar, per oferir-ho al migdia a la immensitat de la seva prole de fills, néts, besnéts i rebesnéts; d'algunes bandes incertes, sorolls de ràdios i televisors transmetien cançons alegres o serials sentits; alguna moto trencava els altres sons amb la seva fressa i l'escampall del fang que produïa, i els crits de la gent que insultava el conductor omplien per uns segons l'atmosfera; passes assossegades, passes decidides, passes apressades, passes desconcertades, passes que dubten i tota mena de passes es creuaven davant la seva persiana, i ell jugava a reconèixe'n els propietaris i el destí: aquesta deu ser la Fàtima, que va a comprar al mercat; el José Antônio, que ja va begut tan d'hora, l'Hermínio que arrossega el seu carro de refrescs atabalat pels nens que li demanen que els en regali o que li volen distreure alguna ampolla; la Rosa, que es dirigeix al seu racó per oferir-se als vianants; el Ricardo, que va orgullós a estudi; la Maria i en Wilson, que passegen i s'aturen a cada instant per poder-se magrejar; la senyora Souza, malalta de les cames, que insisteix a arrossegar-se per prendre cada matí el seu bocí de sol a l'esplanada...

En Pedro veia el seu barri com no l'havia vist fins llavors. El fang dels carrers, el polsim de les cases, el rovell de les llaunes que cobrien les cases, els maons mal col·locats a les parets, les camises estripades dels seus veïns, les robes esteses enmig del carrer, la brutícia que s'imposava per tot arreu mai no li havien fet nosa, però ara se li feien insuportables. De sobte, els carrers mostraven les seves nafres, invisibles fins llavors per al Pedro, i ho feien amb una cruesa inaudita, com si s'haguessin reservat durant tota la vida la seva violència i ara es clavessin en la seva pell sense pietat. La seva casa mateixa, aixecada per ell i de la qual s'havia sentit tan orgullós el dia que li havia representat assolir un espai propi, se li feia ara més llòbrega i rònega que mai: a tot arreu veia defectes de construcció, pols, greix i brutícia, i el lloc se li feia ara abassegadorament petit; es feia creus de com havia pogut viure-hi aquells anys. Pensava en la Iracema, i la veia com una part inseparable d'aquell conjunt; malgrat el seu cabell sedós i llarg, la seva pell suau i els seus pits rodons, aquella noia que li escalfava els fesols i amb qui compartia les nits i els jocs de plaer estava, amb el seu vestit esparracat i la seva existència mísera, destinada a pertànyer al sòrdid món dels estris de cuina i dels feixos de roba rentats a la font. En pocs anys, ja fos amb ell o amb algú altre, seria una dona grassa i grollera que parlaria del seu marit amb les veïnes, voltada de quitxalla i resignada al seu destí de raval.

Va endrapar l'esmorzar de pressa, gairebé sense parlar amb la Iracema. Se la mirava, això sí, mentre ella cosia distretament i escoltava la ràdio. De cop ella es va aturar i va alçar el cap per somriure-li. Ell es va quedar sense saber què fer, amb la boca plena, i va abaixar el cap per abocar-se al plat.

Va mandrejar bona part del matí, mentre la Iracema havia anat a comprar quatre coses. Després es va dirigir cap a la font de l'esplanada i s'hi va rentar després de fer fora els marrecs que hi jugaven, mentre les dones que hi rentaven la roba li feien bromes sobre la seva companya i sobre la nova feina. En tornar es va posar la seva única camisa i els pantalons, que li havia rentat la Iracema a primera hora. En posar-se les espardenyes va recordar que una de les coses que ara podria comprar, ben aviat, eren unes sabates, i que fins feia poc ni tan sols es podia plantejar tenir aquelles il·lusions. La Iracema va arribar quan ell encara s'estava pentinant. No li va dir res, encara que sabia que era molt d'hora per marxar a la feina; va posar les coses en els seus prestatges en silenci; ell la va agafar per darrere i li va fer un petó al clatell; ella va acotar el cap. Després d'una breu i silenciosa abraçada, així, d'esquenes, el se'n va anar.

Era, efectivament, molt d'hora, però en Pedro tenia ganes d'arribar aviat al centre. Els policies i vigilants ja se'l coneixien i sabien que treballava a l'àrea comercial; per tant, no l'empiparien si el veien badar pe aquella zona. A més, sempre podria dinar a la cuina del restaurant i incorporar-se aviat a la feina, malgrat que no hi havia d'entrar fins a la tarda.

En començar el vespre, en Pedro tenia una mica de defalliment. Invariablement havia d'estar a la caixa quan venien les grans cues dels clients que havien baixat dels barris residencials disposats a divertir-se al centre de la ciutat i volien fer un mos abans d'anar al cinema, al teatre, al cafè o a qualsevol altre entreteniment que preludiés aquelles nits que ell imaginava amb música estrident, llums fulgurants de discoteca i una sensualitat extraordinària. Ell, ara per ara, s'aconformava amb tenir la primícia de ser testimoni dels començaments de les nits, presenciar aquells maquillatges encara frescos, els pentinats acabats de fer, les robes planxades i suaus que s'haurien d'impregnar de suor i llibertat al llarg de la nit. Malgrat que aquests aspirants al divertiment sempre es presentaven en un marge de temps molt concret, i gairebé sempre en colla, en Pedro trobava la manera d'admirar-ne els posats, les maneres, el vestir i el parlar, i assajava mentalment com ho adaptaria ell, quan arribés el moment, per introduir-se en aquell món ara per ara inaccessible.

Aquell vespre, però, mentre estava intentant trobar l'equilibri entre l'atenció que havia de mostrar als desitjos dels clients i la que volia prestar a la imatge que aquests li oferien, va adonar-se d'una presència que el va distreure de les seves obligacions. El senyor Rodrigues, l'encarregat en cap, aquell home a qui tots els treballadors temien i que veien en comptades ocasions, s'esllanguia i es desfeia en reverències i explicacions davant d'una dona alta i rossa, vestida impecablement, que caminava altiva i en silenc
i, escoltant les explicacions que li donaven. En Pedro es va quedar astorat; la presència d'aquella dama eclipsava la bellesa de les noies que li demanaven hamburgueses des del darrere d'una capa de pintallavis, i la seva elegància natural superava la de les senyores emperifollades que veia passar pel carrer comercial agafades del braç d'algun senyor inequívocament important. Es va quedar tan embadalit que no s'adonava que el client a qui havia deixat amb la paraula a la boca li cridava l'atenció. De sobte, els ulls blaus d'aquell dona es van adonar de la presència del Pedro i es va distreure del que li estaven dient per mirar-se'l per un instant. Ell es va sentir profundament avergonyit; va acotar el cap i es va adonar, llavors, dels crits del client. Barroerament, sense saber què havia de fer amb exactitud, va intentar tornar al seu lloc, però, mentre ho feia, encara va mirar d'esquitllentes la dama rossa; reia sota el nas, amb un ample somriure. Quan van passar prop seu par anar als despatxos, va sentir en Rodrigues que xamullava la llengua dels estrangers.

Va preguntar al Nando, el seu amic, qui era l'estrangera del somriure. No era el primer cop que venia; l'enviava l'empresa mare per supervisar els establiments de la companyia en aquella àrea. Rarament parlava amb ningú que no fos un dels encarregats principals i devia tenir molta responsabilitat, perquè sempre tenia tots els càrrecs, per molt alts que fossin, als seus peus. En Pedro va mantenir a la seva memòria aquella cabellera rossa, lleugerament moldejada, bona part de la tarda.

Encara devien faltar gairebé un parell d'hores per plegar, i el Pedro estava molt enfeinat, quan l'encarregat el va cridar; havia d'anar a parlar amb el senyor Rodrigues. El Pedro es va quedar sorprès; no havia entrat en aquell despatx des del dia en què havia començat a treballar al restaurant, i sabia que no podien cridar-lo per qualsevol cosa. Va picar la porta amb escassa determinació i va entrar-hi de mica en mica, amb por de ser engolit per la taula, els prestatges, les carpetes, els quadres de les parets... En Rodrigues estava escrivint alguna cosa i li va dir que s'acostés. Pràcticament sense mirar-se'l va dir-li que havia de fer un encàrrec, que es canviés de roba i es dirigís a un hotel de la zona residencial, on hauria de lliurar uns documents urgents a una habitació on l'esperarien. En Pedro s'ho mirava astorat; mai no li havien encarregat res de semblant, i no sabia si seria capaç de fer-ho. En Rodrigues li va allargar la carpeta i, quan el Pedro ja se n'anava, va treure's de la cartera un bitllet que equivalia a la setmanada del dependent; era perquè prengués un taxi. En acomiadar-lo, en Rodrigues el va obsequiar amb un somriure murri i un cop de palmell a l'espatlla.

Era la primera vegada que pujava a un taxi, i una de les poques en què s'havia assegut a un cotxe. Va veure, mig divertit i mig bocabadat, com passava a formar part d'aquell paisatge de gent benestant en cotxes luxosos que omplia els carrers del centre i creuava la ciutat per barris de classe mitjana mal coneguts per ell, fins arribar a l'àrea de les platges privilegiades on ell, com qualsevol que vingués del seu barri, tenia prohibit l'accés per l'eficàcia dels vigilants i els seus gossos. Però ara anava ben vestit i duia un paper amb una adreça d'un hotel que li feia de salconduit en aquell univers restringit. El paisatge d'edificis alts, gespes il·luminades, piscines i camps de golf el va mantenir encisat fins que el taxista el va avisar que havien arribat a destí. El vestíbul de l'hotel li va semblar, i possiblement ho era, la sala més gran que havia vist mai; el recepcionista li va franquejar l'entrada amb una facilitat sorprenent, i un grum que s'assemblava a ell mateix i que el tractava de senyor el va acompanyar fins a l'ascensor.

Va picar la porta de l'habitació que li havien indicat i li va contestar una veu de dona amb unes paraules que no va entendre. Així i tot, va obrir la porta i va entrar. Com havia gosat sospitar, la dama rossa del somriure era allà, asseguda al llit; parlava per telèfon animadament i semblava distreta, perquè va trigar una mica en dirigir-li la mirada. Quan ho va fer, però, va recobrar aquell somriure que havia estat present al cap del Pedro durant tantes hores. Ell, que havia quedat embadalit a la porta, va recuperar llavors la consciència i va apartar la mirada d'aquella cabellera moldejada. Llavors es va adonar que era a una habitació immensa una suite decorada amb gran quantitat de làmpades de vidre, plantes, flors, quadres, cortines i armaris, amb un llit que devia ser més gran que la seva barraca i un escriptori i unes cadires que semblaven trets de les pel·lícules que havia vist a televisió sobre la reialesa antiga. Les portes a banda i banda li deien que allò només era una part de la suite. D'alguna banda brollava una música suau, que convidava a endormiscar-se. La dama va penjar el telèfon i es va alçar per dirigir-se cap al Pedro. Li parlava a poc a poc, però ell no n'entenia ni un borrall, ni podia fer cap esforç per entendre-la; només veia aquell somriure rogenc que avançava cap a ell i sentia com tremolaven els seus propis llavis. Ella es va aturar a un metre d'ell, i llavors en Pedro va recordar la seva funció allí. Li va allargar la carpeta, i ella la hi va recollir amb un somriure de complicitat. Es va girar i li va indicar una de les cadires, mentre ella seia a una altra i repassava el contingut de la carpeta. Ell va aprofitar per observar-la de més a prop. Tenia un aire de vitalitat i dinamisme que la feien relativament jove, i la seva pell es mantenia tersa i llisa. Lluïa una fina cadena d'or, arracades discretes i un sol anell amb una pedra lluent. Vestia amb una exquisidesa discreta, amb una brusa i una faldilla clares, de tall impecable i combinats amb gran elegància. Sense necessitat de mostrar les cames ni de lluir escot, la dama exhibia les formes d'un cos sòlid i atractiu. En Pedro mai no havia vist de tan a prop un maquillatge tan delicat, un vestit tan fi, unes mitges tan suaus...

Ella va acabar de repassar els documents i se'l va tornar a mirar. Li va fer unes quantes preguntes fins que en Pedro va reaccionar i li vi indicar amb el cap, encara amb els ulls ben oberts i la boca ben closa, que no l'entenia. Així i tot, ella va continuar parlant en el que ja era un monòleg en què, de tant en tant, semblava que li demanés un assentiment. En Pedro continuava quiet i callat, els ulls clavats en aquelles galtes rosades. Ella va anar cap a la nevera que hi havia a un racó i en va torna amb una ampolla. D'un armariet va treure dues copes, va atansar-ne una al Pedro i va omplir-la. Li va indicar que s'ho begués i se'n va anar cap a l'escriptori per guardar-hi els documents. Aprofitant que no la tenia al davant, el Pedro va fer un glop llarg de la copa, per treure's el neguit del damunt. Era suau i fresc, amb un gust perfumat i deixava un cert pessigolleig a la boca. En tornar, ella va mostrar satisfacció per veure la copa buida i la hi va tornar a omplir. També li va oferir una cigarreta, que el Pedro va acceptar tímidament, tot i que no fumava.

La dama continuava parlant de manera inintel·ligible, però cada cop més suaument. En Pedro se sentia mot confús cada cop que ella el mirava; l'avergonyia el seu vestit vulgar, les seves espardenyes, la seva pell fosca, el seu cabell arrissat, la seva curta edat, la seva ignorància que li impedia parlar aquella llengua estranya, la seva manca d'educació, el seu origen a la favela... No se sabia avenir que fos davant per davant d'algú que tenia tot allò de què ell no havia pogut disposar. Mentre mantenia la mirada cap al terra, de sentir de sobte un tacte estrany sobre el seu braç; unes ungles llargues de color fúcsia joguinejaven amb el borrissol de la seva pell. Es va quedar perplex. Aquella veu femeninament dolça continuava el seu interminable monòleg, però ara era només un remot xiuxiueig amb prou feines perceptible per damunt dels batec del cor d'en Pedro. Estava glaçat i, tot i que va sentir el rampell irresistible d'alçar-se i sortir d'un salt per la porta o per la finestra, de seguida es va adonar que no s'havia mogut ni un mil·límetre quan va veure com aquells llavis que fins llavors havien estat un somriure distant ara s'apropaven amenaçadorament i s'arraulien damunt de la seva boca tremolosa. La bafarada d'aire càlid i perfum embriagador es va afegir als efectes del xampany per mig estabornir-lo, i ell es va convertir en un pes mort durant un llarg bes fins que, sense saber com, va sentir com els seus braços s'alçaven i prenien les espatlles fràgils d'aquell cos que començava a oprimir-li els ossos. Deixant anar el seu cos als impulsos que li fluïen de sota la pell, va abraonar-se damunt el seu propi desig i va foragitar els seus últims temors íntims per llançar-se en el pou vertiginós que el duia a besar aquells llavis pintats, abraçar aquell vestit sedós, despullar aquella roba interior immaculada i penetrar amb tota la seva força dins d'aquell univers de luxe i grandesa, de joies i perfums mentre es retorçaven entre llençols de roba fina i onades de saliva i suor.

L'endemà el va despertar el soroll que va fer la dona de la neteja en picar la porta. Llavors va veure que estava sol enmig del llit desendreçat, i que el sol era ben amunt. La minyona va treure el cap i va demanar permís per entrar. Aquella cara riallera i fosca va fer pensar al Pedro, per un instant fugaç, que potser hi havia al barri de les faveles una noia bruna que somicava. En alçar el cap es va adonar que el tenia pesat i que li feia un mal horrorós. Li va demanar que s'esperés un moment mentre recuperava de tots els racons de la suite, tot subjectant-se el cap, roba dispersa enmig d'objectes que li parlaven d'una magnitud dels fets que no recordava, com ara una ampolla de xampany buida, unes cadires tombades o un gerro trencat. Va donar permís a l'encarregada de la neteja per entrar mentre s'acabava d'
arreglar al bany. Tenia marques de pintura de llavis per la cara, algun blau al coll i alguna esgarrapada a l'esquena, però el que desitjava treure's del damunt en refrescar-se, sobretot, era la punxada que li feria el cervell cada cop que el movia. En sortir del bany la minyona, que des que havia entrat no havia deixat de cantar i de riure, li va fer un comentari groller sobre la nit passada. El Pedro no se la va escoltar, però lo va agradar que aquella criada, al contrari del grum del vespre anterior, el tractés de tu. Li va preguntar l'hora, i es va esborronar en saber que li quedava poc marge de temps per tornar a la feina.

Va arribar al restaurant tard, quan els seus companys ja havien iniciat les tasques de neteja, però no el van rebre amb reprovació, sinó amb una pluja de xiulets, rialles i bromes que de bon començament no va entendre. Se'n va escapolir aviat, perquè no volia donar explicacions a ningú, ni tan sols al Nando, que el burxava perquè li expliqués detalls escabrosos. Sense dir res, es va posar ràpidament l'uniforme i es va dirigir a la cuina. Abans de començar la feina, però, va demanar a l'encarregat si podria parlar amb el senyor Rodrigues; li va respondre, somrient, que estava reunit en aquell moment.

Al cap d'una bona estona la porta del despatx es va obrir i en va sortir la dama estrangera, afalagada pel senyor Rodrigues i alguns senyors encorbatats. Duia un vestit vermell i un barret amb ploma, una gran bossa de mà a un costat i una carpeta a l'altre. No li notava cap senyal de la nit passada, i fins i tot semblava que el seu pentinat mantenia el moldejat del dia abans. En Pedro es va quedar petrificat en l'actitud de netejar els fogons de la cuina. En passar pel davant, encara d'un tros lluny, la dama es va girar, va veure'l, va somriure-li i va continuar el seu camí. Quan ell va poder reaccionar, ella estava sortint amb el seu seguici. Va deixar el que estava fent i es va llançar al carrer, on va poder veure com es tancava la porta del darrera d'un cotxe negre que duia la seva dama dins. Anava a atansar-s'hi quan l'encarregat el va agafar pel braç i li va demanar què feia allí. En aquell instant el cotxe va marxar. En Pedro va voler córrer, però l'encarregat el subjectava. La comitiva de gent important començava a desfer-se, però alguns s'adonaven de la presència d'aquell empleat clarament exaltat. En Rodrigues va intervenir-hi i va voler calmar el Pedro, però ell només preguntava on era la dama i com podria trobar-la. No estava disposat, no podia deixar marxar el tros de paradís que havia tingut entre les mans. En Rodrigues li repetia que la dama era camí de l'aeroport, que l'empresa estava contenta d'ell i que estava en una bona situació per millorar la seva posició, però el Pedro només volia recuperar allò que havia tingut, el somni d'una nit en què havia format part del món inaccessible que fins llavors només li havia estat permès de veure. No era just que marxés i el deixés un altre cop immers en la seva realitat. En Rodrigues enduria el seu to: havia de tornar al restaurant i reincorporar-se a la feina. En Pedro estava molt nerviós; en la seva lluita per recuperar el que havia estat seu començava a cridar i, sense adonar-se'n, va insultar en Rodrigues. Aquest va perdre la paciència i va bufetejar el xicot. En Pedro es va quedar astorat; la clatellada va acabar d'escalfar-li la sang i, seguint el costum que li havien ensenyat els carrers fangosos, es va llançar contra aquell cos greixós i enjaquetat que l'havia agredit. Amb prou feines va poder colpejar-lo, abans de caure ell mateix sota una pluja de cops de puny, de peu i de porra que li venien de tot arreu. Quan podia obrir els ulls, veia aquells uniformes que li eren familiars, aquells que protegien el seu carrer de lluminàries i aparadors on ara l'estaven apallissant sense pietat. Va ser en Rodrigues mateix qui va fer que s'aturessin les botes i els mànecs, després d'una bona estona, i qui va impedir que se l'endugués la policia. Mentre s'eixugava la sang de la cara, el Pedro encara el va sentir dir que no volia que aparegués més per allà.

El Nando el va ajudar a aixecar-se i a rentar-se als lavabos les ferides i els blaus de la llissada. No es van dir res, però, després que en Pedro s'hagués tret l'uniforme i hagués agafat les seves quatre pertinences, va veure una llàgrima als ulls del seu amic. L'hi va eixugar ell mateix amb un dit i va marxar sense girar l'esquena. Un cop al carrer, no va alleugerir el pas fins que va deixar de sentir l'última mirada de l'últim vigilant sobre les seves espatlles, ja fora de l'àrea comercial. Llavors es va sentir lliure d'un pes feixuc, i va prendre aire per iniciar el llarg camí de tornada cap a la seva favela.



Oongebaki
Maig 2005