Faula dels deus Quinquenis, (Xacó de cal Cameta. 2)

Acabo de fer 50 anys. Estalvieu-vos felicitacions poc sinceres. Em dono per felicitat rememorant en el meu interior les quatre coses que m’han fet feliç en el decurs d’aquest tram de vida que he abastat i que ja és pretèrit per sempre més.
Acabo de fer 50 anys. Això és un fet del tot accidental no pas incidental. No ens fem mala sang –llei de vida, en diuen-: deixem-ho aquí. He crescut bressolat per la innocència exasperant d’uns i sotraguejat per la fatxenderia infame dels altres. Estic envellint depressa i sense el dret a escollir lliurement on, per què ni com. Temps era temps haguera donat tot el poquíssim que sé pel molt que ignoro; ara se me’n refot. He esmerçat massa temps en descobrir que la veritable sapiència –la que cotitza realment- no rau en el fet de ser, sinó de tenir. La resta no és més que resignada metafísica fonamentalista, filla d’un grapat d’il•luminats carregats de bones intencions. Per a ells, malgrat tot, els llego la meva més sincera mostra de solidaritat: potser no tocaran mai el cel, però sempre denunciaran la incomoditat de la terra que trepitgen.
Acabo de fer 50 anys. Poca cosa a destacar llevat que ja he superat (i de molt!) la mitjana d’edat de què gaudeix l’espècie humana. Arribar a fer-ne 50 no és cap repte, com tot, és fruit de l’atzar; encara més: esdevé el caprici de la benignitat ancestral d’aquells qui tenen a les seves mans la possibilitat d’esborrar tot rastre de vida al nostre planeta. Penso que l’experiència acumulada serveix per ben poca cosa més que disfressar els defectes amb falses expectatives de pulcritud. Admeto que fins fa quatre dies justos jo era dels molts il•lusos que creien en un món millor: ara crec, fermament, en què quatre cràpules se l’adapten a les seves necessitats més immediates, mentre un estol de poca-penes els fem de cor, bo i rient-los les gràcies.
Acabo de fer 50 anys. Francament estic cansat. No sé ben bé de què, però me’n sento força, de cansat. Vaig creure amb Déu d’una manera apassionada; ara sense tant apassionament penso que sort en tinc de creure-hi, encara. Més aviat que no pas tard, es deixarà de parlar de mi, si és que alguna vegada se n’ha parlat estrictament més del necessari. Les coses són així indeturables, sòrdides i, alguna vegada escadussera, fins i tot divertides.
Acabo de fer 50 anys. 50 anys de sequera discursiva. Mai no m’he apuntat a cap més ideal que el de passar pel món sense fer soroll. Demano, si cal disculpes per la meva covarda discreció. Diuen que dels covards no se n’ha escrit mai res i dels valents (penso) poca cosa important, tret de quatre gargots burlescos que magnifiquen les seves atemporals epopeies. Sóc fill del silenci, víctima del silenci i, qui sap si per això, al meu entorn només he engendrat silenci. El poc que sé, ho vaig aprendre tard i malament. Vaig créixer en un mar de dubtes i de paraules mig dites i d’aquests dubtes i d’aquestes paraules a mig dir n’he muntat el meu món. Ara potser ja és massa tard per rescabalar-me’n; ara potser és massa tard per combatre’ls a cor què vols. Cinquanta anys de desvaris i derives vàries són un llast massa feixuc per desprendre-se’n com aquell qui sent ploure...
Acabo de fer 50 anys. Torno a incidir en la ignorància que he esmentat abans. Vaig saber massa d’hora i malament d’on venien els nens, qui eren els Reis i que els angelets no s’emportaven les dents de llet de sota el coixí. Això va provocar que ben aviat hagués sentit un enorme recel de les mentides anomenades pietoses: anava del tot errat de recelar-ne. Amb el pas dels anys n’he hagut de suportar d’esfereïdores, de mentides. Fins a l’hora present, per sort, els espants no m’han fet immune a les sotragades morals; tot i això moltes vegades he optat pel silenci profund enfront el desafiament a cara descoberta. Sóc covard i pecador o, covardament pecador, si voleu...
Acabo de fer 50 anys. M’agradaria deixar-vos el número del compte corrent per poder-ho celebrar com un milhomes, però he pensat que seria molt més honest i digne cedir-vos quatre paraules que és ben possible que no acabeu de llegir. Si heu arribat fins aquí us ho agraeixo, si no, tampoc us heu perdut res de l’altre dijous...