Fàtima

En la nit, qui et desvetlla, despullant la teva ànima?

La carn del pleniluni t'envolta, immaculada,
Amb els seus somnis de cristall
Que ningú no gosarà trencar mai.
La paraula, ja morta, restarà en els teus llavis
De porpra i de jovenesa robada.

En la nit, qui et revela els secrets del turment
I de la infinita congoixa eterna
Amb petjades de plom que clava en el teu pit
De flor i lentament el marceix?

Quantes llàgrimes havien vessat
Els teus ulls abans de tancar-se?
Quantes llàgrimes, demanant clemència?

En la fragilitat, desperta el sofriment
Per a emplenar-te d'amargor
La dolcesa de l'esguard,
Les pupil·les que vaguen buscant de nou la llum.

En el repòs, qui pren la sement del teu ventre
-Que esdevindrà estèril silenci-,
Amb la fúria del ferro, amb les mans de la ira?
(Qui persegueix els ulls i els passos de la Mort
Amb passes i ulls d'insomni, d'iracunda venjança?)
L'hivern, de dits de glaç, farà
Que la innocència sigui efímera,
Que es perdi abans d'hora i per sempre.

L'aigua vol trobar en la blancor dels ossos
Un refugi on restar-hi per podrir-se,
Mentre guarden la calma els llavis que la Mort
S'ha vist obligada a besar
Amb la seva metzina secular i impassible.

En l'ombra, qui maltracta el dolç nèctar intacte
Que sucumbeix per la força al desig,
A la rudesa de la carn
I a la luxuriosa fúria irrefrenable?
(Per què és tan ínfim el record de l'home,
Que devora l'oblit tan fàcilment?)

I la lluna s'amaga entre núvols callats
Per a no veure l'inert somrís fràgil
Que espera vanament la pura llum del dia,
De qui no ha pogut acomiadar-se.

Terres de cendra dins teu creixen,
Com la buidesa, que mai no descansa,
I et deixen la foscor del silenci en la pell,
Ofrena de l'argila humana
Que t'obliga a tastar l'amarg gust del martiri
I la lenta agonia del suplici.

En l'oblit, qui et dóna la soledat
I la petja perpètua del gel de la carronya,
Que, amb malsons, et fa despertar?

Cau en les teves llàgrimes la pluja,
Que plora la innocència que t'han pres
Les cruels mans que volen amagar
La taca de la sang, inesborrable, que crida
(El crim no escolta mai la queixa que ressona,
La blanca queixa del lament
De la flor que es marceix en la immundícia…)

En l'ombra, qui profana la nuesa secreta
De la teva virginitat,
De la deessa que duus en el cos,
Sense sentir les teves súpliques?

La llum entra en els teus ulls -forçós vidre-
Per a no sortir-ne mai més,
Aquest esguard nostàlgic que guarda la puresa
I el començament de la vida
(La tendresa no troba empar enlloc
Quan l'obscuritat vol descansar entre els seus braços)

En la fúria, quant d'odi pot cabre en un sol cor?

No has pogut escapar del que temies
Ni tant sols amb la llàgrima que t'esqueixava els ulls
Ni amb el crit que t'omplia de buidesa la gorja,
Aturats per les mans despietades.

En la nit, qui castiga el teu cos fràgil,
Sembrant-hi la llavor del dolorós turment
De descobrir la ràbia de la carn,
Aquesta putrefacta carn minada
Que interromp bruscament el teu alè?
(L'instint segueix el llim fins a la mort)

En la nit, qui et desvetlla despullant la teva ànima,
Que ha tastat l'amargor del plor,
Embrutant el teu nom immaculat?