Farà deu anys

Avui la meva memòria m'ha sorprès, rescatant la teva cara d'algun racó profund de dins seu. No ha estat de sobte, sinó que veure aquella figuera m'ha portat un regust familiar. No és que sigui el primer cop que la veig, però fins ara no m'havia produït cap efecte especial.
No sabia de què, però em sonava (com quan sentim una melodia que ja havíem oblidat); i poc a poc, dins el meu cap s'ha anat perfilant la teva cara. Com hauré pogut oblidar aquest somriure sardònic.
No és aquesta la figuera on ens enfilàvem i berenàvem cada tarda, aquesta no és tan alta, ni té les fulles tan verdes ni els fruits d'un morat tan encès, però és una figuera. I amb això el meu record en té prou per alimentar-se.
Fa molt que no sé res de tu, vas marxar fa tant de temps... vas anar-te'n suficientment a prop com perquè no fos conscient en un primer moment de que a la llarga significaria absència, suficientment lluny com perquè no et visités tan freqüentment com voldria. Si volies que t'oblidés, ho havies aconseguit.
Fins avui.
Farà deu anys.
I ara me n'adono que no sé res de tu, només conec aquella noia que ja fa molt que no hi és. Durant aquests anys hauràs canviat de cara, de veu i probablement de manera de pensar, tot i que ho dubto, venint d' algú tan tossut com tu. Hauràs rigut molt en companyia i hauràs plorat (això sí, a soles), massa com perquè ara ens poguéssim entendre. No ens alegren ni ens entristeixen les mateixes coses.
Però no puc pensar en com ets ara, perquè tot és possible: no sé res de tu. Res. Per no saber, no sé ni a quin país vius. Sempre vas ser una nena i una noia molt activa, que parlava sovint de viatjar i conèixer món. Qui sap.
Potser aquesta tarda m'arriba una carta on se'm convida al teu casament, o una trucada on se m'informi del teu funeral. Tot és possible i tot són "potsers", ets un llibre en blanc amb un petit pròleg escrit.
Em pregunto si tu has dedicat algun instant d'aquests deu anys a pensar en mi, si hauràs vist alguna foto vella i hauràs somrigut, o si estaràs davant una figuera qualsevol, evocant la meva cara i els meus ulls encesos d'il·lusió en veure't aparèixer.
Si els veiessis ara.
Estan plorant com uns imbècils davant un arbre que ni els coneix, per una persona que ja no hi és.