Fantasmes.

-Des de ben petit m'he estat preguntant perquè dimonis hi ha tanta gent estranya als hospitals: a les sales d'espera, a la cafeteria, als passadissos... Gent que no diu res i a qui no diuen res, i que escruten amb angoixa els pacients que esperen tanda asseguts als bancs. De vegades traspuen, del gest i de l'expressió, una mena de compassió gens dissimulada; i van vestits d'una manera estranya, desfasats, tronats, endolats, amb la roba esqueixada o esvorellada, a cops bruta. La majoria d'ells, quan m'han mirat i han vist que els observava, s'han sorprès com si jo fos una mena de Déu que en contemplar-los els transforma l'existència. Gairebé mai no m'han dit res. Sovint han mogut els llavis i han estrafet escarafalls amb els braços, com advertint-me d'alguna cosa; però devien ser muts, perquè jo mai no els he arribat a sentir, i quan de petit preguntava al pare o a la mare que què intentaven de fer-me entendre aquella gent, em demanaven que quina gent, i m'acabaven dient calla nen calla i deixa't de ruqueries que sabem de què vas... I es referien a allò que els va dir el psicòleg de la meva baixa autoestima i dels meus intents de cridar l'atenció. I així jo continuava mirant la gent estranya dels hospitals, la mateixa que em trobava als cementiris quan anàvem a veure l'àvia i l'avi, i els besavis, i els rebesavis... i tota la tirallonga de personatges que se m'acostaven i em somreien, que m'esbullaven els cabells i m'explicaven històries del seu temps i que em manifestaven com n'estaven de contents de conèixer-me i del fet que jo els pogués conèixer. Els pares, però mai no els deien res; esquerps es tombaven cap a mi i m'etzibaven nen fes silenci i deixa'ns resar, que estem farts que parlis sol. I quan els explicava que xerrava amb els rebesavis, em ventaven un clatellot que em feia passar les ganes d'aclarir-los res més. Fins i tot els parents que vivien al cementiri em deien que millor que no els digués res... que em portaria molts problemes... però jo no entenia per què no ho havia de dir, i per què els meus pares els ignoraven amb tanta crueltat. I sí. Tota la meva vida ha estat deambular entre gent estranya a qui tothom menysprea amb la indiferència, i de qui no es pot parlar perquè la gent comença a mirar-te malament. I després hi ha la gent de les carreteres... ¿Saps la quantitat de gent estranya que camina per la cuneta, o que s'està aturada vora els rams de flors aquells que posen on algú s'ha matat? No sé quin plaer hi troben. Ara em ve a la ment el paio del penya-segat de la Illa Roja. Tots els anys m'atanso a la platja de la Illa Roja, pel corriol que puja des de Begur, i ell és sempre allà mirant cap a baix, i sempre du la mateixa roba, i sempre fa la mateixa cara, per mi que deu ser un "miron", però no n'estic segur perquè tampoc no em fa l'efecte que es fixi gaire en la gent que hi ha a baix a la sorra, i si ho fes tampoc no m'escandalitzaria, que jo de llepafils no en tinc res, cadascú gaudeix com pot; jo respecto qualsevol manera de fer o de ser. És increïble el racisme que hi ha a la societat envers la gent rara a qui tothom fa el buit; i quan tu els fas cas, i tractes de donar-los conversa, o quan dius coses d'ells et comencen a tractar com un empestat. L'any passat em van acomiadar de l'escola on treballava de professor perquè em vaig negar rotundament a què els avis dels nens s'estiguessin a l'aula mentre jo explicava. No hi ha dret! Crec que la gent protegeix massa els infants! No és lògic que si tinc vint criatures a classe, hi hagi d'haver quaranta persones més mirant amb cara de bledes els progressos dels seus plançons. I quan ho vaig dir a la direcció em van fer seure i explicar-ho tot no sé quantes vegades. I van fer venir un metge... ja em diràs tu, què hi té a veure un metge amb tot això. Després em van signar la baixa i au... cap a casa i bon vent! I dedueixo que deurien buscar algun mestre d'aquests que van dient amén a tot el que la direcció del col·legi mana. I jo a l'atur. Sort que vaig trobar feina de seguida a l'oficina, on per cert també haig de dir que no deixa d'entrar i sortir gent estranya, però jo ja dic que de racista no en tinc res. I tot això per què t'ho explico, et preguntaràs... Doncs mira, tu ets psicòleg, tu m'has d'entendre... i segur que em podràs ajudar a superar la situació que ara per ara estic vivint i que no sé com solucionar, perquè haig de reconèixer que la cosa ha canviat... que la gent rara m'està començant a portar problemes.
-Quina mena de problemes? -en Josep, amb la seva bata blanca sembla tot un senyor. Em faig creus que sigui aquell mateix nen amb qui jo jugava a l'ampolla pels boscos de Mura.
-Doncs mira, noi... t'ho explicaré ben clar... -li dic -. Un d'aquests personatges m'està fent la vida impossible. Se'm presenta de nit a l'habitació, quan estic ben adormit. Obro els ulls i el veig palplantat allà als peus del llit, amb aquella cara blanca com el marbre, els cabells negres, els ulls oberts exageradament... tant oberts que sembla que no pot ser... amb un somriure d'odi.
-Un somriure d'odi?
-Sí... sembla estrany, oi... que es pugui somriure i odiar? Doncs això és el que interpreto que fa aquest personatge quan contemplo els seus llavis deformats en una ganyota que pretén imitar un somriure. I després es posa a ballar; però no balla com cal... sembla una titella que algú mou, com si fos un ninot de cartró i de drap que algú fa botar amunt i avall per aterrir-me.
-O sigui que et fa por?
-Sí. Per primera vegada tinc por. I és que a cops estic profundament adormit i sento una mà freda que em subjecta el turmell. I llavors sé que ha arribat. Obro els ulls, em tombo, i me'l veig allà dret; no descanso.
-És clar.
-Tu m'entens... oi?
-Sí que t'entenc... no t'amoïnis que et comprenc del tot... -em diu. I em fa l'efecte, no sé per què, que m'ho diu per tal que continuï amb la narració dels fets, però que no es creu gaire el que li estic explicant. -. I només el veus a la nit? -em demana.
-No... de vegades ve a l'oficina, o camina al meu costat pel carrer. I t'haig de dir que no sé si és ell o ella?
-Ah... és dona?
-No ho sé. Té unes faccions indefinides, i vesteix una mena de túnica negre, com de monjo medieval.
-S'està acostant -em diu la dona gran que hi ha darrere d'en Josep, al costat de la finestra. Faig un bot perquè fins ara havia estat callada.
-Qui s'està acostant? -li pregunto.
-Aquest, de qui estàs parlant -em diu com si fos inaudit que jo no sàpiga de qui em parla -. El qui et desperta a les nits.
-I com ho sap vostè?
-Què estàs dient, ara? -em demana en Josep.
-No. És a ella -li dic, i assenyalo la senyora, i m'esgarrifo en adonar-me que té la llengua negra, i que li falten gairebé totes les dents. I valguem Déu que blanca que és... quin mal color!
-Quina senyora? -em pregunta en Josep.
-No em diràs que també ets racista, tu? -li pregunto.
-No, no... -fa ell confós -. Només estava examinant la teva capacitat de raonament. -em diu; però es nota clarament que actua com si no veiés la dona, com si per ell fos invisible. -Mira, ara farem una cosa -m'explica -, tu li fas preguntes a la senyora aquesta que hi ha aquí amb nosaltres, i em diràs què et respon. Et sembla bé?
-Puc preguntar-te per què? -li demano, sentint que m'està prenent per boig.
-Vull analitzar si el que respons es correspon amb el que et diu la senyora.
-Que et penses que no carburo?
-A veure, noi, si has vingut aquí és perquè tu mateix sospites que tens algun problema, no? Deixa'm esbrinar-ho.
-D'acord. -li responc.
-Pregunta-li qui és.
-Qui és vostè? -li dic, amb la sensació que estic fent el préssec.
-Ja ho he sentit. -fa la dona amb cara de llàstima. -. I no sé si t'hauria de respondre.
-Ja l'has sentida -dic a en Josep.
-Sí, però es tracta que tu ho repeteixis per tal que jo vegi si coordines. -m'aclareix.
-Ah, és veritat. Doncs diu que no sap si hauria de respondre.
-Deixa... -em talla la dona -. Digues-li que sóc la seva mare.
-És la teva mare -dic a en Josep.
-La meva mare?
-Sí. I sembla mentida que ni la miris. -faig -. Però jo no dic res... que llavors em diuen radical...
-Radical? -en Josep fa cara de no comprendre res; el veig una mica nerviós.
-Sí, radical antiracista... és que no suporto que ignorin els rars, ja t'ho he dit.
-I com és...? Vull dir... com la veus, la meva mare? Descriu-me-la.
-No us ho prengueu malament, ni tu ni ella -dic -, però fa mala cara.
-Mala cara? -en Josep frunzeix l'expressió.
-Sí. Té la llengua negra i li falten dents.
-Prou que ho sap. -fa la dona amb to d'ofesa.
En Josep, no sé si en sentir-me a mi o a ella, empal·lideix.
-M'explica que tu ja ho saps. -dic.
-Que jo ja sé què? -a en Josep, la veu li sona trencada.
-No ho sé. -dic un xic confós; no suporto que em parlin dues persones a l'hora.
-Em va matar. -deixa anar la dona.
-Com que la va matar? -li dic sense comprendre res.
-Què t'ha dit? Què dius de matar? -en Josep aixeca la veu.
-Que no l'has sentida? De vegades sembles sord...
-No em pot sentir. -em diu la dona.
-Que no la sent? -li demano aclaparat.
-Noi... sembla que hagis nascut ahir... ¿Que no t'ho han explicat mai qui som la gent rara que tu dius...? -fa la dona.
El cap em comença a donar voltes, i ja no sé si sóc jo qui ha vingut a la consulta d'un vell amic psicòleg, o si és el psicòleg i la seva mare els qui estan com llums... No sé que dir-los, no sé com actuar...
-Doncs no m'ho he parat a pensar mai -dic a la dona -. Jo accepto la gent tal com és. Però el que està clar és que si vostè és aquí ara mateix, és perquè no l'ha matada ningú.
-Què t'està dient? -en Josep s'esvera.
-Però que no la sents?
-No, no la sento... Hòstia!
-No la sents...! -exclamo, i de sobte se'm fa la llum, però aquesta llum que se'm fa no m'agrada gens i no me la vull creure.
-O estàs boig o ets un mèdium! -exclama en Josep.
-Ets un mèdium. -em diu la dona -. I un mèdium ruc, o que no llegeix ni veu la tele... perquè a la teva edat ja ho hauries d'haver descobert.
-Està morta! -d
ic amb veu desmaiada a la senyora horripilant.
-Sí, i està morta tota la gent rara que has vist tota la teva vida. Morts del tot. Uns pateixen més que d'altres. I et recordo que està venint el cabró que et vol enfonsar la vida.
-També és mort? -li pregunto.
-Deixa de parlar sol, collons! -crida en Josep com un energumen.
-Calla tu! -li crido -. Estic parlant amb la teva mare!
-Estàs boig! -em diu.
-Digues-li que em va enverinar amb una porqueria que em va deixar la llengua negra. -i quan diu això treu la llengua i la mou a munt i avall com les putes de la carretera de Martorell a Terrassa, i de l'ensurt faig un crit. Em recorda la llengua d'una cacatua.
-Diu que la vas enverinar i que li va quedar la llengua negra.
-Fuig! -crida en Josep -. Marxa de la meva consulta i no tornis mai més! I com expliquis a algú la història aquesta de la meva mare et juro que et mato.
-Vés amb compte que ho pot fer... -diu la dona. -. Et diria on sóc enterrada però si el meu fill s'adona que ho saps et pot fer mal. I vés amb compte amb el paio que vol acabar amb tu.
-I no em pot dir res més d'ell? Com me'n puc deslliurar?
-És una presència malèfica. Ara mateix està a cinc-cents metres. He percebut com s'anava acostant. Gairebé ningú no el suporta, el defugim tot el que podem. Ets tu qui ha d'esbrinar què vol, però vés amb compte perquè et pot matar eternament.
-Què vol dir?
-No ho entendries.
I voldria que m'expliqués més coses; però en Josep, esgüellant com un porc, m'empeny cap a fora de la consulta i gairebé caic rodolant per les escales. La gent que està enfilada a la barana i a les làmpades, o arrapada a les parets, em miren confusos, i ara en observar-los tremolo, em posen la pell de gallina i em fan veure llumetes arreu, de la por que sento. El món, de sobte, se m'ha emplenat de fantasmes, tant de bo mai no m'hagués trobat amb la vella enverinada.
I tot just sóc a la vorera, que em veig el rostre blanc amb la túnica negra que em mira i que em somriu macabre.
-Deixa'm tranquil -li dic.
No em respon. Es limita a seguir-me. Començo a córrer. Ell fa el mateix. M'aturo, això no pot continuar així...!
-Si vaig a una església i et ruixo amb aigua beneïda em deixaràs en pau? -li pregunto desesperat.
De sobte ell, o ella, o el que sigui, comença a riure com un beneit, i la rialla passa de tenir una sonoritat femenina a un enrogallament animal. La gent rara que m'envolta ja no em fan tanta por si els comparo a aquesta figura de tenebres que em contorba.
-Jo no he matat ningú. -li esgaripo traient forces de la flaquesa -. Jo no t'he fet res, ni a tu, ni a ningú.
I se'n va. Així com sona, se'n va. I em sento triomfador durant uns segons; només durant uns segons perquè el malparit es tomba i em regala un reguitzell de mots que em dibuixen un horitzó força cantellut.
-Si no mates en Josep, tornaré i et faré morir...
La seva veu sona com la d'un home feble i indecís, diria que és mascle, però tampoc no ho sé segur. I m'esparvero, perquè jo no vull matar ningú. I em pregunto que haig de fer. Torno corrents a la consulta. M'obre en Josep.
-Escolta, haig de parlar amb la teva mare.
-Sí... i jo amb l'Elvis Presley... Ja te n'has rigut prou de mi...! Fot el camp...!
-Què t'ha dit? -em pregunta la vella traient el cap per darrere del seu fill.
-Vol que mati en Josep.
-Fuig pirat! -crida en Josep, traient foc pels queixals.
-Senyora, vingui amb mi! -li demano a la vella intentant de vèncer les empentes del psicòleg.
-No puc. Haig d'estar amb el meu fill a cada instant.
-Necessito que m'ajudi, hi ha moltes coses que no sé.
-Fora cabró! -en Josep em mira amb odi, quina força té el paio!
-Digues-li on sóc enterrada i et deixarà entrar. Sóc a sota del terra de la piscina de la casa que té a Mura.
-Escolta, Josep... sé que has enterrat la teva mare a sota la piscina de Mura.
El psicòleg s'atura de cop.
-Si em deixes entrar, xerrarem tranquil·lament i no diré res a ningú -li dic.
Entrem tots tres, i descobreixo que la consulta és plena de gent, de gent rara vull dir, que ara ja podria dir de gent morta... uf... que malament sona...
-Què vols? Diners? -fa en Josep.
-No, home... Jo no sóc d'aquests...
-Què ets, doncs? Un detectiu privat... o potser un poli? -li percebo la ràbia enganxada als mots.
-Que no... escolta... deixa'm parlar amb la teva mare.
-Tornem-hi...! -exclama fent cara de desesperació.
-El personatge que se'm presenta a les nits vol que jo et mati.
-Que tu em matis?
-Sí. Si no ho faig, tornarà i em matarà a mi.
-I ho penses fer? -em pregunta, i m'adono que esposa en guàrdia.
-I és clar que no! Vull preguntar a la teva mare si sap com ho puc solucionar tot això.
En Josep es posa les mans al cap.
La dona em mira i fa que no amb el cap, però no en sentit negatiu de no saber-ho, si no com si no volgués parlar-ne.
-Ajudi'm, si us plau...! -li prego.
De sobte començo a sentir el rebombori de tota la gent que hi ha dins la consulta. De normal, no els sento, però ara mateix m'arriben les seves veus, xerren entre ells, parlen d'en Josep, de la seva pobre mare que tant ha patit, se'ls miren a tots dos, em miren a mi.
-Això està ple de gent. -li dic a en Josep.
-Calla! -per primera vegada sento que té por.
-Digues-li que em va fer més mal el seu odi que el verí -em diu la dona.
-La teva mare diu que li va fer més mal el teu odi que el verí.
-He dit que callis! -exclama.
Després treu una pistola del calaix i m'apunta; haig de reconèixer que la pistola no em fa tanta por com els fantasmes i com tot això que últimament m'està succeint. -. Si em volies fer xantatge, t'has equivocat... pensa que a la piscina hi ha lloc per a tu també...
-Sí, però no gaire... perquè també hi té enterrades dues de les dones amb qui millor s'ho ha passat... -em diu la seva mare amb tristor.
-I les dues dones que hi tens enterrades també sé que hi són. T'ho vas passar bé amb elles... eh...?
-Te l'estàs jugant... Com ho saps? Ara m'explicaràs com saps tot això...
-Per si tens idea de disparar-me, et diré que si em passa alguna cosa, algú té ordres d'obrir un sobre on està tot explicat, i t'enxamparan... -li dic improvisant. M'adono que empal·lideix.
-Digues-li que una de les noies que va matar just abans de morir cridava la seva mare, i que deia que tant de bo mai no hagués marxat de l'Argentina... -la dona, mentre em diu això, plora.
-Una de les noies cridava la seva mare abans de morir... -li llanço.
-Com ho saps? -la pregunta li acaba amb una mena de gemec.
-I deia que tant de bo no hagués marxat d'Argentina.
-No ho pots saber...! Això no ho pots saber de cap manera...! -el rostre d'en Josep agafa un color trencat; cau damunt l'escriptori i queda sense sentit. La seva mare es posa les mans a la cara i brama. Tota la gent de la consulta callen de cop i contemplen l'escena amb gravetat.
Després arriba la figura tenebrosa de la túnica negra i s'endú el cos d'en Josep enmig d'un silenci sepulcral. Quan passa pel meu davant s'atura, em mira, i li descobreixo els ulls vermells de sang. No em diu res, però d'alguna manera sé que no tornarà, que ja té el que vol, i que d'ara endavant viuré més tranquil.