Falses promeses

Avui t'he vist.
T'he vist i ja no he pogut veure res més mentre la teva silueta, tímidament definida, avançava entre la gent cada cop més desdibuixada (desconeguda, aliena, indiferent des d'aleshores).
Avui has arribat.
Has estat l'única cosa capaç de fer-me oblidar, tan sols per un moment...aquell en què m'he quedat absorta, observant-te i prou. Però m'he adonat a temps i he abaixat el cap, decidida a ignorar-te, a fer-te fora.
Avui m'ho havia promès.
He seguit amb allò que feia, segurament sense importància, intentant donar-li'n més, ocupant la meva ment amb pensaments banals que no es fixen en tu. Però t'has apropat. I jo he tancat els ulls molt fort, confiant en que, en obrir-los, tu hauries desaparegut. Encara no havia tingut temps de parpellejar quan he notat com t'aproximaves, lleugerament per darrere, i la meva esquena s'ha recolzat en el teu pit, només un segon, i la teva mà ha pres la meva amb decisió, suaument, només un instant abans de separar-nos. Però ha estat suficient.
Avui n'he tingut prou per saber-ho del cert.
I era avui que m'ho havia promès (inútilment).