Falses Il.lusions

aquesta ´s la traducció més o menys correcte del lema taoïta "wei-wu wei". Significa que, quan desitgis molt una cosa, siguis capaç de no fer res. Les paraules són insuficients, no significa deixadesa, sinó deixar fluir la vida cap on la vida mateixa vulgui anar.

jo encara somio que tot s'arreglara amb ell, i faig castell però em semblaq ue fa molt que va acabar...tot i això, com tu dius, faig orelles sordes i segueixo i torno a somiar i, si, el preu és el dolor... pe`ro és que somiar és tan facil...no?
un petonas

No aneu mal encaminat en aquest relat

Doncs si! Falses il·lusions o estúpides esperances. On comencem a planificar la nostra vida a partir d'un petit fonament i ens creem el nostre propi somni ple d'imaginació i sovint "d'irrealitat"; fins que, com en el conte de la lletera, mentre anem creant aquest món, mentre anem somiant desperts, ensopeguem amb la pedra més petita que hi ha pel nostre camí, i els nostres somnis es desfan i s'esvaeixen com l'aire que s'esmuny entre els nostres dits.

Falses il·lusions (tot i que sovint també necessàries... si, necessitem viure dels somnis i tenir il·lusions per continuar tenint ganes d'existir!).

[ Tot i que ha estat la teva setmana del coment, no he pogut comentar-te massa... bé, els primers dies vaig poder llegir-te bastant... però ara, a mitjans de setmana i fins al final, no he pogut dedicar-te massa temps... Tot i que encara és la teva setmana i el diumenge no s'ha acabat! jejeje]

Que vagi bé!
Gemm@

Doncs a mi m'agrada viure en un mon de somni, i nomès de vegades baixar, tocar de peus a terra nomès quan cal. M'encanta caure amb aquesta pedra, es perillosa, relliscosa, i molt molt dura si et caus però té un encant especial que val la pena el risc.

Quina rao tenen aquests mots, m'agradat com u has explica't, esque sempre ensotraguem en aquesta pedra, nose que te que sempre i caiem, en un mon de somni.

Un petó.
Això: un petó per escriure com escrius, per la teva consciència social i per fer-me partícip del que penses.

Fins una altra.

però l'home, diuen, és l'únic animal que ensopega tres vegades en la mateixa pedra, però què seria de nosaltres sense il·lusió, sense imaginació?
A més què ens ajuda a formar-nos tal com som?

Amb tot, Josep, tens més raó que un sant.

la prudència, l'experiència, els consells, la premeditació... tot està molt bé... però la joventut neda de vegades entre la il·lusió, la improvisació, la gosadia, la imaginació...
la vida és com la guerra... encara que vagi el gegant armat d'altura, d'armes, de tàctiques, de medis... ningú li pot assegurar una victòria segura... sempre pot sortir una pedra en una fona i tombar-lo de cop..
Un poema bàsic el teu... que ajuda a no viure d'una forma permanent en un món dibuixat per un mateix...
una abraçada!!!

I quanta raó que tens!

Poca cosa puc afegir al que esmentes en aquest poema.

Jo em considero una persona que toca de peus a terra. Segueixo força al peu de la lletra aquella dita de "No diguis blat, si no és al sac i ben lligat". Serà perquè la vida, com a la majoria, sovint ens ha tret de les mans els petits tresors quan estàvem ja a punt d'abastar-los.

Però malgrat això, reconec que alguna vegada se me'n va l'olla. Que intento negar la il·lusió, perquè encara no ha esdevingut una realitat, i que no me'n surto. I aleshores visc i somiejo en un món que no existeix.

És cert:

"I d'aquí neix poderosa
Una font de patiment
Que no ens porta a cap lloc."

Ja ho crec, que aleshores toca patir.

Vinga... ens veiem!

LLIBRE

PS.- Una darrera cosa. Hi ha uns versos que m'han agradat força, per la imatge que presentes:

"Que hem construït
castell de cartes
sobre muntanyes de sorra
que han caigut esclafats."

Un castell de cartes ja és una costrucció feble per ella mateixa... però és que tu la col·loques damunt una muntanya de sorra! M'ha agradat!