Fals sentiment de superioritat moral

Els objectius de dèficit no són impediment per emprendre costoses guerres “contra el terror”. Tindria prioritat la lluita militar contra el que seria una amenaça per a la societat. Però jo no crec que uns quants atemptats puguin posar en perill el conjunt de la societat ja que el mateix patiment ocasionat a persones innocents que ha passat recentment, li passa diàriament a molta gent, no pas massa lluny d’aquí, i la vida segueix. Per tant la guerra no es justifica per aquest motiu: podem suportar les amenaces i també prevenir-les. No crec, tampoc, que això requereixi suprimir les llibertats. No compensa i no estem segurs que aquestes restriccions de la llibertat no siguin un objectiu perseguit per gent en el poder, molts dels quals són personatges obscurs: a sou o corruptes.
Per altra banda tampoc no estem segurs que els enemics que ens ataquen no hagin estat creats, en últim terme, des dels països occidentals. Per tant, la manera d’acabar amb l’enemic seria, en tot cas, deixar de fer el que es feia fins ara, que seria abusar de les poblacions que viuen als llocs on hi ha fonts energètiques. Això tindria uns efectes indubtables i possiblement, si no immediats, sí que ho podrien ser a curt termini.
Però, tornant al principi, per què acceptem, en canvi, que els objectius de dèficit puguin ser aplicables a la nostra societat malgrat que comportin per a les persones, la malaltia, la pobresa, la fam i finalment la mort dolorosa? Són fets que amenacen la societat en el seu conjunt.
Jo crec que la gent pensem que no hi ha res a fer, i és fals, i que aquestes persones en realitat mereixen el que els passa, s’ho han buscat amb la seva actitud fracassada front a la vida. Ens convertim en sociòlegs aficionats (cosa tan perillosa com ser economistes professionals ortodoxes) Hi ha un sentiment de superioritat moral. El mateix que passa amb les poblacions de les zones petrolieres de que parlava, les quals serien incapaces de veure i acceptar els veritats i raons occidentals (però com acceptar quelcom que et va manifestament en contra es vesteixi com es vesteixi?)
No importa, doncs, que els objectius de dèficit s’enduguin persones i governs elegits democràticament i s’incompleixin resultats de referèndums, perquè tot això seria conseqüència de deutes contrets per les persones (per totes?), quelcom no esborrable amb els vots. La democràcia no serviria per a solucionar problemes d’alimentació i de salut si això comportés no pagar un deute.
Jo diria que aquestes pràctiques (els objectius de dèficit) són equiparable a una guerra, a una guerra econòmica descomunal contra la població i que la destarota i la posa en mans de les idees feixistes: tenen uns efectes destructius molt superiors als d’un grapat de gent desesperada decidida a matar innocents (innocents malgrat la superioritat moral de que parlem)
I, em fa l’efecte que és una guerra silenciosa dels que no volen perdre ni un cèntim, però que al final ho poden acabar perdent tot (ja els va passar als primers anys 40) És una guerra del 0,1% contra tot allò que destorba el seu poder. I en el cas dels atacs militars es veu ben a les clares que els objectius dèficit no els importen i són quelcom opcional.
Mentrestant cal generar la sedació social a través de les idees disponibles socialment i fàcilment utilitzables: sentiments de superioritat moral, per a que les poblacions no reaccionin contra aquests atacs, que siguin autoimmunes.