Fa temps...

... i ara tan sols sóc una ànima freda, que intenta estimar i ser estimada. Res més. Ja no sóc ningú.
I a vegades em sembla que ja no sento res, perquè de la mateixa manera que em vaig refredant per instants, es refreda amb mi tot l'amor que vaig sentir per tu. I m'avergonyeix percebre-ho, i quedar-me quieta, sense reaccionar. Deu ser perquè ja fa temps et vaig perdre, però no en fa gens et duia al cor.
Fa temps... i avui t'he vist, espontani, i aleshores si que he notat el temps. Tic-tac, tic-tac... ha anat passant sense remordiments.
Avui només visc, i visc perquè és el que toca. Fins i tot m'atreviria a admetre que visc mecànicament, com una màquina simple que va funcionant dia rere dia, quedant-se obsoleta de mica en mica, sense grans renovacions en el seu funcionament.
T'he vist bé, i t'admiro. Voldria poder assegurar-me de que jo també t'he oblidat, com tu has pogut i sabut fer. Però suposo que si t'hagués oblidat, ja no escriuria aquestes línies absurdes, que no serviran per res. Que mai arribaràs a llegir.
Passarà encara més el temps, fins que pugi dir fermament, que ja no sóc res per tu; ni tu ets res per mi.

Un record, un passat, el pas del temps.

I avui, no m'atreveixo a dir: t'estimo.