Extinció de l'espècie? Potser, però vols dir?

Un relat de: llibertària

Sovint ens preguntem per que fem coses que no volem fer, que no faríem, coses que no ens agraden, però tot i així les fem. Per què les fem? La resposta lògica, seria que no som coherents amb nosaltres mateixos, que no som responsables de les nostres accions, que ens compliquem la vida nosaltres mateixos inventant-nos una personalitat perfecta que a la vegada ens fa mal. Somiem en ser el que ens agradaria ser, que no som ni serem mai. I tot i així continuem pensant que un dia revolucionarem el món de tal manera que girarà al nostre entorn fent realitat tots aquells somnis de la humanitat. Que una vida millor es possible, que el món deixarà de patir per culpa nostra, que l'amor mourà la terra, ect.

Qui no ha somiat tot això o si més no qui quan era petit no havia somiat en que les estrelles baixessin del cel per explicar-nos un conte, un somni irreal, però ho és tant com el dels adults, diríem que es perquè potser no creixem, o que no sabem aprendre dels errors. Sabem que tan sols són utopies, que només ens fan mal, però hi continuem lluitant, potser sense creure-hi del tot, però continuant-t'ho tot i les ensopegades que ens em fet. Volem ser superiors a el que no ens agrada, tant com volem ser superiors a aquestes utopies lluitant-ne per convertir-les en fets, i així demostrar que som invencibles, que som nosaltres qui dominem totes aquestes il·lusions, volem fer saber que som nosaltres qui decidim si volem o no que es compleixin.

Volem, ser, estar, o si més no semblar, una societat sense defectes, sense punts febles, sense taló d'Aquiles. Intentem dir el que és políticament correcte, volem tindré un físic enlluernador, volem tenir una ment privilegiada, volem, volem.... Potser és hipocresia, potser tant sols sigui un maquillatge, per camuflar el rostre amb taques, arrugues, grans, ect; que hi amaguem, potser per vergonya, potser perquè no toca, potser... Perquè ens agrada simular el que no som. De tal manera que durant algun moment la màscara es cau, i ens mostrem tal com som, degut a la pressió d'un paper representat per un mal actor. Llavors la pregunta no seria per que fem coses que no volem fer, sinó per què fem coses que el nostre paper no hauria de fer.

Fixant-te en el teu entorn, veuràs que ens mostrem en una debilitat desmesurada. En que la resposta a totes les preguntes és en que som humans. I perdoneu Senyor per no ser la societat tant perfecte en que somiàveu quan vàreu eliminar la societat pujant en la arca de Noe, o en els set dies en que la vàreu crear. Si més no adoneu-vos Senyor que vos tampoc sou tant coherent, perquè al cap i a la fi vostè també era humà.


Comentaris

  • Linkinpark | 23-12-2004 | Valoració: 9

    Fantàstic, un relat molt i molt bo, és estrany que ningú t'hagi comentat! Fantàstic.