Experiències Per-Anormals

Hi ha gent que fa coses que en diuen "Recerca Vital", "Creixement Interior", "Buscar el Camí" i altres denominacions amb un aire místic, misteriós, filosófic o intel·lectualoide.
Doncs bé,... jo vaig fer una d'aquestes parides! ;D

En el meu cas, va consistir a anar pel Pirineu català en direcció al País Basc, caminant tot sol, amb una motxilla, fins que me'n cansés. Va ser un viatge de "Buscar el Camí", de "Retrobament amb el meu Jo" i de "Superació Personal". És a dir: el vaig fer perquè em sentia inquiet, em va ajudar a aclarir idees i em va requerir un esforç important.
Es podria anomenar també "Viatge Iniciàtic", malgrat que jo no anava a cercar experiències místiques, contactes amb esperits ni res d'això, perquè vaig trobar algunes coses "rares".

Per exemple: només de començar em van adelantar seixanta tres francesos, esportistes "grillats" que feien corrents el mateix sender que jo. No tenien res de sobrenatural, és clar, però algo rarets sí que eren...! ;P
La major part de la gent que vaig trobar fou agradable i enraonada: el Sr. Serrano de Maçanet, els habitants de Lliurona, el grup vetlla per Talaixà, els veïns de Beget, els excursionistes i habitants de Motlló,... gent oberta, assenyada i de fiar. Cap il·luminat, ni ermità, ni místic de pacotilla, encara!
Però a mesura que passaven els dies en solitari a la muntanya potser era jo el qui es tornava més "raro", ja que em sentia més tranquil en alguns sentits (ja no em feia por la muntanya), però encara estava inquiet, com cercant alguna cosa...

I així, arribant al refugi de Malniu (passat Puigcerdà), em vaig trobar a la primera persona "rara" en el sentit místic. Era una dona de nom estrany (crec que era grec), que havia vingut, acompanyada d'una parella de joves, a buscar una planta concreta. Això ja em va estranyar: vaig sentir curiositat, pensant que potser era herbolària... o algo així. Els vaig intentar orientar per trobar els estanys, i ella em va preguntar quin viatge feia i si anava sol.
-"Que valent, anar tot sol per la muntanya!"
Això és algo que vàrios m`han dit. També m'han dit que és un risc innecessari, jo mateix he dubtat de quina part tenia de temeritat i quina de valor...
En tornar a passar, em va preguntar de quin signe del zodíac era, i em va contestar que el que feia era "molt propi d'un Sagitari" i en acomiadar-se em va dir"espero que trobis el que busques". Allò em va afectar d'alguna manera... segurament perquè en realitat jo no sabia perquè estava fent aquest viatge.

Un parell de dies abans de marxar una amiga em va preguntar: "D'on surts?" i li vaig dir que encara no ho sabia. Ho decidiria el dia abans i al llarg del camí. I em vaig adonar que tampoc no sabia a on anava, ja que aniria fent en direcció a Euskadi, on hi tinc familia, però sense cap obligació ni fita concreta. Vaig pensar: "surto de mí mateix per tornar a mí mateix".
En realitat no importava per on passés: no anava a veure cap poble ni muntanya en concret. Lo important era fer el viatge.
D'alguna manera, els primers dies ja havia estat prou enfeinat aprenent a llegir el mapa, a organitzar-me el caminar, menjar i dormir, a conèixer gent del camí... però ara ja ho tenia assimilat, i començava a voler alguna cosa més.

Les poques paraules de la senyora de Malniu m'ho van fer evident, i vaig passar una nit peculiar. La veritat és que li estic agraït per la seva sagacitat i les seves paraules: perquè no les va dir a l'atzar, i aquesta és la primera "cosa rara" que em vaig trobar.

Després d'aquest episodi tot va continuar de forma normal: vaig continuar fent camí, trobant gent interessant i amistosa que compartia amb mi moments de conversa, consells i ajuda: uns pastors de cavalls, un paio molt trempat que amb 50 anys pujava i baixava muntanyes, un empresari i excursionista francès que em va facilitar una pensió, una bibliotecaria de Girona a 2400 m d'alçada, un jove motorista llampat que no s'aturava enlloc,...
També vaig deixar les muntanyes i vaig fer autostop, passant per pobles i petites ciutats i contrastant la experiencia de la muntanya amb la vida urbana: dormint en pensions, albergs i cases de turisme rural, viatjant en cotxes de hippies, executius i camioners. Cada dia era una nova experiencia, mai sabia el que estaria fent al cap d'unes hores!

El viatge es va accelerar i em vaig acostar cada vegada més ràpid al País Basc. Estava desitjós d'arribar! Quan vaig arribar a Pamplona (Iruña en euskera) ja em vaig sentir arribant al destí: vaig començar a parlar euskera i a veure signes d'identitat bascos que em feien sentir un retrobament. Habia estat 5 ó 6 anys sense anar-hi!
En aquesta ciutat vaig tenir la sort de conèixer una noia magnífica, amb la que vaig poder parlar del que sentia i compartir les meves vivències. S'havia acabat el meu viatge pel Pirineu, i començava una altra part, que no seria menys important.
Un cop al País Basc vaig començar a caminar pels seus camps, lluny de les ciutats: volia veure com era aquella terra, i això no es pot fer visitant només les ciutats. Des de Sant Sebastià (o Donosti) vaig caminar fins a casa dels meus tios, a Markina, durant tres dies. Curiosament la gent amb la que més em vaig fer van ser australians: viatgers, al igual que jo!

En tot aquest temps no em va passar res d'especial. Vaig tenir dies baixos i dies bons, gaudir de bells paisatges i patir el soroll dels cotxes, conèixer gent diversa,... Res que fos místic ni "raro"!
Només van passar un parell de coses que crec que han estat importants, a nivell personal: la primera, que vaig estar a punt de patir un accident dalt de la muntanya, sol i fent-se de nit. Lo important va ser que vaig aconseguir tranquilitzar-me, malgrat la por que tenia; i així tot va anar bé. Després d'allò jo em vaig sentir segur de saber que, en cas de sentir por o estar en perill, podria tranquil·litzar-me. Confiava més en mí mateix.
La segona, la impressió que em van transmetre la soledat i la magnificiència del paisatge. Vaig sentir que tot estava bé, que el món és bell i magnífic, i que no calia que em preocupés per res. Va ser una sensació de saber que això és així, per contra al que puguin dir els fatalistes i malgrat la desesperança de la societat. I encara ara, amb la quantitat de notícies depriments que hi ha, sé que aquella intuïció era encertada, i això em dóna ànims i em tranquil·litza. Potser els homes estem bojos, però el Món no ho està gens! Això no vol dir que no poguem espatallarmoltes coses i provocar grans desgràcies,... però el Món continuarà: amb nosaltres, els humans,... o sense (ara només es tracta d'intentar que pugui ser amb nosaltres, penso jo).

La següent cosa realment "rara" que em va passar va ocórrer quan ja era a casa dels meus tios. Jo tenia un número de telèfon d'una masia on oferien allotjament i manutenció a canvi d'ajudar en el manteniment de la finca. Era un número que havia guardat durant anys; sempre m'havia cridat l'atenció aquell anunci. Hi vaig trucar, i em van dir que s'ho pensarien i em trucarien. També em van dir que allà hi tenien una consulta de medicines alternatives, tot i que no em va concretar quines.
Vaig estar a ca'ls meus tios una setmaneta, saludant familiars i visitant indrets. Després vaig tornar a casa, al meu estimat Empordà. El més curiós va ser la sensació que vaig tenir en tornar: em donava la impresió que tot havia de ser diferent, i em sentia com si jo hagués passat mig any fora! En realitat només havia estat fora durant un mes i mig,... i el que havia canviat era jo!
Quan era aquí de nou em va inquietar que no em truquessin de la masia. De fet podia ser simplement que no els interessés tenir ningú, però jo em vaig sentir intranquil i vaig tornar a trucar. Quan em van contestar em van dir que volien trucar-me, però habien perdut el meu telèfon. I això va ser "raro": jo habia sentit que habia de trucar si volia contactar. Vaig tenir la sensació que allò no era casualitat.

Vam quedar que jo m'acostaria en tren i ells m'anirien a recollir, i així ho vam fer. Em vaig presentar allà al cap d'uns dies, i em va venir a recollir el noi de la casa.
Era un paio amb pinta d'intel·lectual, cabell llarg i barbeta. Parlava d'una manera culta i un tant grandiloqüent, però alhora era sensible i molt inquiet: estava al dia en estudis de biología i mantenia correspondencia amb d'altres investigadors.
A més a més tocava la flauta travesera i ajudava a la seva companya a la consulta de medicina alternativa. Em va parlar de la seva companya: era una dona excepcional, tenia la capacitat d'empatitzar tan profundament amb els pacients que sentia en ells les dolències que patien i en conexia l'orígen. No em va concretar com ho feia, però deia que funcionava, i molt.

Allò sí que em va semblar "raro". Però "raro" de collons!
De camí a la masia em vaig posar nerviós: o era una trola, una "engañabobos" (i no ho semblava, donada la naturalitat del noi ) o era una tia rara "de veritat": una mística, bruixa, il·luminada, shaman o com es vulgui dir. Sentia curiositat, però també certa aprensió.
La vaig conèixer, i ella em va donar la impresió de ser una dona amb esperit de nena. La seva expresió era de confiança i alegría, amabilitat i atenció. Però també era una dona de quaranta i pico anys, de carácter molt fort i tossuda. També em va semblar que era el contrari del seu company: no tenia una formació intel·lectual sólida i parlava d'una manera molt menys precisa per a les coses tècniques, però confiava molt en les seves pròpies impresions.

Jo també he rebut una formació reglada, universitaria, i al principi vaig tenir la impressió que ella era força simple i ignorant. Em costava entendre-la, ja que m'explicava la seva habilitat per curar a la gent parlant d'"esperits", "àngels" i "sensacions".
Però vaig entendre que, deixant de banda el llenguatge que utilitzava, aquella dona era una máquina, una "crack": habia desenvolupat la habilitat de conectar el seu subconscient amb el del seu pa
cient, i d'escoltar el que aquest li deia. Tenia la habilitat de col·locar-se en un estat alterat de conciencia a voluntat!
Ella ho expresava amb un llenguatge, jo amb un altre. Però el cert és que vaig poder veure com ho feia i com funcionava: "sentia" el que li transmetia el cos del pacient, com qui escolta música, i ho feia amb una precisió increíble: es podia remuntar a fets que habien passat feia anys i que el cos habia "enregistrat". Podia llegir tot el que era aquella persona, seguir els fils que portaven a una malaltia: un trauma emocional, un accident,... Ella no curava aquestes ferides: les descobria de nou i ajudava al pacient a cicatritzar-les. De vegades la gent sortia de la consulta trasbalsada emocionalment... i ella no els habia fet ni una sola pregunta! Escoltava directament el cos, l'ésser.
Heavy, no? Sí, sí, increíble-ble-ble... X)
Quan em van començar a parlar d'aquesta manera de percebre les persones i fins i tot l'entorn, vaig començar a flipar. Moltes de les coses que deien, jo entenia que les hauria expressat de manera diferent, però que fins a cert punt jo també les habia sentides. Va ser com descobrir una nova dimensió de la realitat, que fins aleshores jo habia percebut ocasionalment, però que per a ells era el pa de cada dia. Durant dos dies vaig estar fent un reset mental complet per incloure aquesta nova informació. Acavaba de descobrir un nou sentit, una nova percepció! Devia fer una cara de flipat...! ;)
No ens passàvem tot el dia parlant, ni molt menys: conversàvem a l'hora de dinar i de sopar, i tenia temps de rumiar, llegir i estar sol. Jo em dedicava a ajudar-los en les feines de la casa i en arreglar les antigues quadres, que volien reformar.

La experiència va ser brutal. Vaig veure que hi havia moltes més coses del que la ciència diu que és possible. I de fet és lógic: només faltaria que la ciència actual ja tingués tot el coneixement possible! Però solem pensar que ja sabem tot lo més important de la realitat quotidiana... i potser no és ben bé així.
Vaig creure que començava a entendre com funcionava tot plegat: perquè de vegades succeïen fenòmens estranys, que la gent titlla de "sobrenaturals". Perquè funcionava la acupuntura. Perquè jo de vegades tenia percepcions estranyes. Perquè existien tantes creences confuses i contradictòries respecte a la mort, els esperits, les "forces sobrenaturals" i mil i una coses més.
Vaig començar a considerar totes les coses com a parts d'un tot, interconnectades. I vaig començar a entendre el perquè hi habia gent que parlava de fantasmes i esperits, de reencarnacions o de visions del passat o del futur. Jo no els entenc ben bé així, però crec que entenc el que volen dir.
Tot va començar a encaixar. Fins aleshores jo no em podia creure certes coses, perquè no hi trobava cap explicació raonable: per exemple la videncia del futur. Però de mica en mica vaig entendre que també era possible, que no era quelcom contrari a l'ordre de les coses, sinó que el complementava.

Tot i així no crec en les coses "sobrenaturals". Almenys no amb aquesta definició: penso que és possible que hi hagi "esperits", "fantasmes", curacions extraordinàdies o visions... però de cap manera ho qualificaria de "sobrenatural", ni els posaria aquest nom: són tan sols coses excepcionals, a les que no estem acostumats i que no entenem com funcionen... però que formen part de l'ordre natural de les coses.
Fa 500 anys també la electricitat, els efectes óptics i molts fenòmens naturals eren considerats "màgics", perquè no es comprenia el seu funcionament! Però avui en dia ja formen part de lo quotidià. Molta gent no sap com funciona una bombeta, però les utilitza cada dia!
És possible que ens passi el mateix em les coses que ara considerem "sobrenaturals": possiblement en un futur les forces telúriques, la sanació per empatia o les percepcions extrasensorials siguin quelcom quotidià, que formaran part de la nostra vida diària. Potser la majoria ni tan sols sabrem com funcionen, però sabrem com utilitzar-les. Potser ni tan sols ens caldrà el telèfon móvil, perquè sabrem fer telepatia! (Ui, això no els molaria a les empreses de telecomunicacions...!) ;D

Ara penso que totes aquestes "arts esotèriques" poden esdevenir una branca més de les arts a mesura que en descobrim el funcionament i desenvolupem unes tècniques per utilitzar-les.
De fet moltes d'aquestes tècniques tenen una part que depèn del talent personal de cada persona per utilitzar-les, així que costarà establir uns paràmetes objectius... però la música i moltes arts funcionen així, i no per això deixen de tenir uns principis que es poden estudiar i treballar: bé que hi ha escoles de música (i de tai-txi, i d'acupuntura,...)
Sobint el problema que ha tingut la ciència quan ha volgut estudiar aquests fets ha estat aquest element personal i subjectiu que comporten. Però crec que això no les desvirtua en absolut. També la música té un component subjectiu i inqualificable, però amb treball i estudi d'han desenvolupat moltes eines que permeten fer més fàcil i efectiva la seva realització, i han donat unes bases per al seu estudi. I penso que el mateix es pot fer en totes aquestes altres arts (i dic arts, no ciències, a consciència!).

Potser em direu que m'he flipat massa (no, no prenc drogues...!) i que el que vaig viure en aquella casa em va fer somiar en excés (bé, sí que vaig flipar una mica... ;) però a mí no m'ho sembla: per mí ara lo "sobrenatural" no és res més que quelcom que se surt de lo quotidià... i encara ens costa d'entendre.
No em demaneu però que us expliqui com funciona tot plegat, eh? Jo tampoc sé exactament com funciona una bombeta! (Bé, una bombeta potser sí, però ja m'enteneu, oi?) ;)