Experiencies de la vida

FULLES AL VENT
La vida.

Acabo d'entrar en l'últim quart de la meva vida, matemàticament. Fa poc vaig complir els setanta-nou anys d'edat, el que m'inclou ja en aquesta part, donant hipotèticament a aquella el valor de 100, que de totes les maneres és molt elàstic, ja que precisament és la matèria im-precisa d'aquest valor, el que li dóna l'avantatge que no sabem la seva verdadera dimensió, virtut que ens hauria de motivar a dues coses primordials: la primera a estar preparats anímicament al seu terme i també, ull!, Físicament, cuidant al màxim la nostra salut i no fer massa el viu; hem de tenir en compte que el nostre cos és com una casa llo-gada i ho hem de conservar tan bé com es pugui, tant per amor a ell com per la conveniència que estigui sempre deu punts o al més aproximat possible, doncs d'això depèn en gran part l'arribada més o menys tardana de l'últim segon; i la segona, a no témer a aquest final ja que com sabem que és inevitable, no tenim perquè tenir-li por, al contrari, no preocupar-nos massa i sí procurar estar serenament pre-parats per a quan arribi l'hora. Tampoc hem de tenir por de parlar d'e-lla, ni de pensar en ella, al contrari crec que l'últim, ho hem de fer fre-qüentment.
Pensem que aquest moment d'aquest pas tan important, és això només: un moment, un obrir i tancar d'ulls; el que sí que tots desitjem és que arribi de manera suau, tranquil·la, sense temor, sense dolor.
El fet primordial és que puguem estar contents i orgullosos del que hem fet en la nostra vida i les empremtes que podem deixar del nostre pas per ella. Cosa difícil en veritat, doncs tots som febles i mal preparats per forjar l'esperit dels nostres fills, adaptar-nos a la dona que vam escollir per acompanyar-nos en ella i ser la seva mare, a pre-parar-los prou a emprendre la gran aventura que ella representa, for-jar el seu caràcter, educar-los, que siguin honestos, saludables, com-prensius i sobretot amb una gran capacitat d'Estimar, això amb majús-cula, doncs sempre he cregut que sense Amor no hi ha res que valgui la pena.
No sé si sol em passa a mi, però crec que ha de ser comú a mol-ta gent, o més ben dit, a molts pares, el pensar que no ho hem fet bas-tant bé. Jo em vull justificar interiorment en el fet que no vaig tenir la gran felicitat de tenir al meu pare junt a mi per molt temps, ja que el vaig perdre massa aviat, quan tenia nou anys d'edat, i pot ser que sí que m'ha fet més falta que la que a mi em sembla, doncs no he tingut mestre en qui fixar-me ni de qui aprendre per poder ser-ho. Tinc la se-guretat que ell era un home cabal, honest, intel·ligent i molt estimat i respectat per tots, model que no dubto hagués influenciat fortament en la meva manera de ser i de manera molt positiva. Moltes vegades he pensat com seria ara, si l'hagués tingut el temps que es considera normal i necessari al meu costat. Però la nostra vida està plena d'a-quests "si..." i no dubto que hauria estat molt diferent, però som i hem seguit així i no hi ha res a fer. Hem de fer el nostre balanç honesta-ment sense els "si...".
La mare, a la qual mai volem el que mereix, per molt que cre-guem que ho fem, ens dóna la vida, que és el tot i tot el seu amor, que mai podrem imaginar-nos com és de gran. Mai nosaltres, els homes, podem comprendre lo que representem per a la nostra mare; tan sols una altra mare pot fer-ho. Però tot l'amor de la mare, ni la vida que ens ha donat, per si de cas, són suficients per formar l'esperit dels nostres fills; i aquí és on vam entrar nosaltres, els pares, que sempre volem que ells siguin un poc almenys, millors que nosaltres mateixos, per la qual cosa procurem la seva bona educació, donar-los mitjançant bons consells i exemple, el temperament necessari per emprendre la lluita per la vida, que verdaderament, cada dia que passa és mes dura; crear en els seus cors l'esperit de germandat i que entre ells, malgrat les diferències que és lògic tinguin, regni sempre bona comprensió, pau i afecte.
Durant uns dos mesos he viscut, una bona part d'ells acompan-yant-lo, en la malaltia e internació d'un familiar molt estimat que va haver de patir inútilment per arribar inevitablement al fi, al moment su-prem que ho esborra tot d'un buf. Moltes vegades, mentre l'acompan-yava, vaig estar pensant molt en lo que representa per a cadascun de nosaltres aquest moment tan important. Jo no sé si allà acaba tot; no hi ha dubte que tota persona, a part del cos físic, té alguna cosa intan-gible però innegable, al que podem anomenar ànima, esperit, ment, aquesta incomprensible i meravellosa capacitat de raciocini que tenim. Aquesta ànima, que per etèria, és immortal; (he raonat en altres assa-jos el fet que el cos és només el vehicle i sosteniment del cervell que és diguem, habitacle de la mateixa); al morir el cos on va?
Quan érem petitons, (vaig tenir el meu ensenyament sempre en col·legis religiosos) a l'estudiar el Catecisme, la doctrina cristiana, ens van ensenyar que havia un Cel i un Infern, inclòs un Purgatori interme-di, on anaven a parar les ànimes una vegada separades dels seus respectius cossos; al Cel van les corresponents a les persones que durant tota la seva vida terrenal han viscut en pau amb ells mateixos i amb el seu proxïm, complint amb els Manaments que Déu ens va im-posar; a l'Infern, lògicament, els dolents, i en l'avantsala del Purgatori, aquells que no van ser dolents del tot, sinó que tenen l'oportunitat, mit-jançant penitència, de redimir les seves culpes i poder entrar en el Regne dels Cels.
Personalment crec que aquells no són llocs materials, sinó un estat d'ànim o anímic: si és una persona que durant la seva vida ha seguit els cànons de l'ètica, ha tingut bons sentiments i ha sentit Amor pels seus, restarà en l'Eternitat en pau i benaurança, no en un lloc pre-cís, sinó que, en ser etèria, restarà en tot l'Univers, gaudint d'elles, ig-norant nosaltres els possibles llaços que els puguin unir d'alguna ma-nera desconeguda amb la seva acabada vida terrenal. I les altres, les que han portat una vida tempestuosa, amb maldat en els seus cors, sense límits ètics, sense Amor, així deambularan per l'Univers patint el pitjor dels càstigs: la falta d'Amor. Seguirem sentint, gaudint o recor-dant? No crec en la idea que amb la mort tot s'acaba; com va escriure el meu germà, al final d'un respons a un amic: "...i una veu em dirà, segura i clara, que quan ja tot està mort, no tot és cendra"
Sempre ens fa mal la mort dels nostres éssers estimats i sempre procurem consolar-nos en part, dient-nos que és la Llei de la Vida. sa-bem que aquesta és la Llei, però hi ha diferents graus per sentir aquest consol, doncs quan perds un ser estimat d'edat ja avançada, el consol pot ser però justificat al pensar que és el fi inevitable per a tots nosaltres, però quan perdem a algú de curta o mitjana edat, és dife-rent.
Record quan va morir el meu pare; jo tenia nou anys i no vaig poder valorar en aquells moments la gran pèrdua que per a mi va re-presentar al llarg de tota la meva vida, però penso en el gran dolor que va haver de sentir la meva mare i els altres ja més grans que li envol-taven; i els seus pares? L'avi Juan i l'àvia María, com seria de gran el seu dolor, que ja mai més van ser els mateixos, se'ls va acabar per sempre l'alegria en els seus cors, que s'havien omplert de tristesa i desesperació?. Com podem comprendre el seu dolor dia a dia, mo-ment a moment els vuit o deu anys que el van sobreviure? Avui, pare, em desespero sol de pensar en la possibilitat, Déu ens guardi, de perdre algun fill. Ha de ser el pitjor que li pugui passar a un pare o una mare.
Personalment no li temo a aquest moment suprem; sé que he fet algunes coses potser dolentes en la meva vida, però crec que cap de greu, almenys conscientment, pel que deixaria de ser-ho doncs se-gons les nostres creences, perquè sigui una acció pecat, cal que hagi coneixement de consciència. Si no creus que és dolent, no comets pe-cat.
Quan medito sobre aquest moment tan transcendental, m'en-vaeix una gran tristesa i llàstima al pensar en el que patiran els meus éssers estimats quan els deixi, quan tota la meva vida he procurat evi-tar-los els moments dolents i si alguna vegada no ho he aconseguit, no haurà estat a falta de voluntat.
Jo els demanaria que no patissin massa quan arribi aquest mo-ment, pensin que he viscut, gràcies a Déu, una molt llarga vida, més bona que mala, malgrat totes les grans vicissituds que he passat, que he gaudit molt de tots ells: De la meva estimada dona, per tan molt de temps fidel companya i amorosa mare dels meus fills; a vosaltres, es-timats fills meus dels quals m'he sentit sempre tan orgullós; dels quatre poncelles que m'heu donat i que tan aviat s'han convertit en aquestes boniques roses que són les meves nétes; a tots els meus germans, parents, amics, a tots us dono les més expressives gràcies per haver-me acompanyat i estimat.
Per acabar, vull usar aquelles sàvies paraules que tantes vega-des pronunciem sense pensar en el que signifiquen: ... i perdona'ns les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem als quals ens han ofès.
Josep Turull Bargués
Ramos Mejía, en el mes de Maig de 1999.