EXÒTICA IMATGE

Tenia el convenciment, i dic tenia perquè ara ja no el tinc, que res no podia sorprendre’m. Com tants d’altres, m’he habituat a considerar normal i quotidià allò que abans eren coses curioses, estrafolàries o exòtiques i, naturalment, alienes a la nostra manera de ser, al nostre tarannà. Ens hem acostumat, si us plau per força, a la coexistència de la diversitat de races, llengües, cultures, religions, costums, vestits i comportaments socials, tant distints i tant distants dels propis, que ja res no ens ve de nou.

Però avui, sant Jordi, diada nostrada de llibres i roses, la meva sensació de que res no em podria sorprendre, se n’ha anat en orris. He vist una parella que m’ha cridat l’atenció. Anaven junts, agafats de la ma. Ell portava un parell de llibres sota el braç. Ella subjectava curosament amb la ma lliure i a l’alçada del pit, una preciosa rosa vermella acompanyada d’una espiga i, a l’embolcall, una cinta amb la senyera. Una parella normal fent el que pertoca en aquest dia, direu... Doncs, no! No ho serien ni al seu propi país d’origen. La seva aparença física i la seva vestimenta no deixaven cap dubte. Eren moros, com se’n deia abans. Ell, amb la característica barba, anava amb una xilava blanca. Ella, amb el cap cobert, vestia tota de negre i un vel que li tapava la cara. Els ulls no es veien, s’intuïen. I la preciosa rosa vermella, la daurada espiga i la cinta amb la senyera ressaltaven exultants sobre el fons negre del vestit d’aquella dona de contorn amorf que, més que una figura femenina semblava una obscura fantasmagoria. Una escena absolutament insòlita, paradoxal i fora de context. Alguna cosa grinyola en aquesta escenografia.

Per alguns aquest fet és un símptoma d’integració... —Ho veieu! Aquests si que s’han ben integrat al país— he sentit que deien uns nois, però per a mi no és altra cosa, almenys ara per ara, que una exòtica imatge.