EXISTIA EN TEMPS PASSAT

Un relat de: MariaM
“L’hemicicle és ple: avui s’anunciarà el destí de les quatre filles de Zeus. Mentre esperen la presència del deu que presidirà l’Assemblea, hi ha una gran cridòria entre els presents, els deus menors, tots volen dir la seva. En el lloc preferent hi ha la balança que sostindrà Hermes, i on Zeus haurà dipositat els símbols dels representants dels dos bàndols de la lluita...” Em planto.
M’agrada la Mitologia. De tant en tant, l’hi dono un cop d’ull. Just ara, i per treure’m del cap algunes cabòries, h havia fet. No he avançat massa en la lectura; l’he deixada, perquè, de sobte, m’he trobat en un escenari que no s’allunya gaire del que volia oblidar per una estona. Ja ho deia Cohèlet: “Una generació se’n va, una altra en ve, però la terra es manté sempre ferma (...) Mira, això és nou!, però de fet, ja e3xistia en temps passats”.
Endreçaré paperassa, cal fer-ho sovint perquè sinó s’acumula, la majoria es pot reciclar i llençar. Llevat d’alguna, es clar; les que em distreuen i, a la vegada, et poden comprometre. Tots hem tingut un passat. Ara em somric però, la nota que tinc a les mans i que, per tant, conservo, va originar que la meva filla, adolescent, estés uns quants dies de morros amb mi; amb el seu pare es mostrava, inclús, més afectuosa de l’habitual. La nota, en una quarteta un xic arrugada, diu: ”Truca’m al telèfon xx demà al matí a les 11. Pregunta per Jorge. Què bonica estàs aquesta nit”. I, què us sembla? Doncs, sí, vaig trucar; en general, no m’he fet mai enrere del que la vida m’ha ofert.
Cansada de veure la nena amb aquella actitud, entre agressiva i trista, vaig optar per parlar-ne. No fou fàcil, però, va acabar confessant-me el seu patiment davant la meva possible separació del pare; volia saber quina relació tenia amb el tal Jorge. Íntima, molt íntima, vaig respondre-li, seriosament, en el seu mateix to.
En aquell precís moment arribà el seu pare que ens trobà en una situació pròpia per a confidències. Va fer acció d’anar-se’n però el vaig aturar a temps. En uns instants, que serviren per buscar la nota, sempre a l’abast, li vaig mostrar, somrient, a l’hora de demanar que li expliqués a la nostra filla qui era l’autor de la nota.
Primer, es va sorprendre però, després, esclafí a riure. Encara la guardes? Aquest Jorge és el teu pare! Vaig escriure-li a la teva mare la nit que la veié per primera vegada, quan ella un cop aparcat el cotxe a la vorera, entrà en una porteria i es feu fonedissa. Estava preciosa! Era tard, jo sortia de casa d’un amic; no li digué res per tal de no espantar-la però, no em vaig poder estar de deixar-li la nota, màgica i precursora, atrapada amb cura en el parabrises del seu cotxe. I, Jorge, es clar. En aquell temps, per la família, jo era Jorge-Juan, no el Joan d’ara. Sortosament, la teva mare era valenta i agosarada, va trucar. Ens vam casar i la resta ja la saps. Què havia elucubrat aquest caparró?
Vàrem anar cap a la sala mig abraçats, rient els tres; la filla radiant i feliç. Al televisor, casualment, es veia la imatge de l’hemicicle del nostre Parlament, en plena sessió.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: