Exigir

Exigim els altres allò que nosaltres no podem oferir a ningú. I aquell a qui demanem s'ofèn i se sent culpable i fins i tot té enveja de la nostra gran consciència demandant i algun cop inclús pensa que tenim raó. I nosaltres ens refermem, pensem que tenim molta raó, i ens tanquem en banda.

Però allò que l'altra no sap és que nosaltres som uns professionals en fer malament allò que exigim. Ho fem fins i tot pitjor que aquella a qui ho exigim.

Posarem un exemple: demanem a algú que ens presti més atenció, llavors aquell se sent ofès, algun cop dubta i creu que realment ell està equivocat i nosaltres tenim raó en la nostra demanda. Bé, en realitat no és que la natura de la demanda sigui el problema, ja que aquesta pot ser molt lícita. Però el que no sap el receptor de la nostra exigència és que allò que el demanem, nosaltres no som capaces d'oferir-lo a ningú. I aquella persona es pensa que sí, que nosaltres li demanem atenció perquè som una persona dependent, ja que per alguns donar i rebre atenció en alt grau és dependència.

Nosaltres no donem mai atenció tan sols la xuclem, perquè no la sabem donar, per tant som independents dels altres més que aquell a qui l'exigim i ara se sent ofès, de fet l'exigim perquè es dóna el cas, però si no fos dins del nostre espai personal, mai no l'haguéssim prestat atenció i per tant no hauríem entrat a la roda de l'atenció mútua.

Ara bé quan hi entrem els exigim i si aquella persona en un futur accedís a les nostres demandes nosaltres òbviament no donaríem mai allò que demanem, perquè si ho tinguéssim no ho demanaríem amb exigències com si ens faltés per a respirar.

Llavors concloem que ens cal donar més i llavors exigirem menys