Exercici 2 Josep Casals

Un relat de: Taller de narrativa
La salvació d’Aleksandra

Alineades d’esquena a l’altar, una vintena de d’òrfenes de diverses edats entonaven una versió per a contralts i sopranos de La Salvació És Creada, una de les obres més cantades de Pàvel Txesnokoff. Per a l’Aleksandra seria l’última actuació amb el cor de l’hospici perquè aquella mateixa tarda se n’aniria. Li havien trobat pares, li va dir la Directora, i després del concert, si Déu volia i no sorgia cap entrebanc, se l’endurien.
Els nous pares estaven entre el públic però ella encara no sabia qui eren. La parella ja gran que seia a la segona fila i parlaven amb la Directora, potser? L’home, gras i calb, amb el nas curt i aplanat i una papada que li esborrava qualsevol indici de coll, no li treia els ulls dels pits i es passava la llengua pels llavis com si ja els degustés. La dona, oprimida per la cotilla, tivada, la repassava de dalt a baix amb mirada severa. L’Aleksandra va aixecar la barbeta i, per tal que la poguessin contemplar millor, va estirar els braços per separar més la partitura del cos, alhora que posava l’esquena ben recta i tirava les espatlles enrere. Havia de sortir d’aquella gàbia farcida de crucifixos!

Fiódor Lukiànenko i la seva esposa seien a la segona fila. Al seu costat, la Directora els comentava que, atesa l’avançada edat del matrimoni, havien fet bé de demanar una noia ja gran. Així s’estalviaven l’enuig que suposa pujar una mocosa i les impertinències de l’adolescència. La fadrina que els havia triat era bona persona i estava sana, a punt de fer els dinou però dòcil i ben ensenyada. Era la tercera començant per l’esquerra, va revelar finalment, assenyalant l’Aleksandra amb el cap.
Yelena Lukiànenkova, que mentre la Directora parlava ja havia repassat una a una totes les cantaires, s’hauria estimat més la que feia nou, que tenia les espatlles amples, els turmells gruixuts, les mans fortes i les galtes roges. D’ençà que la criada els havia deixat –només perquè li devien set o vuit mesos de sou, la pocavergonya–, a casa s’acumulaven la feina i la brutícia.
Fiódor Lukiànenko, que ja s’havia fixat en els pits que les rebeques grises obertes deixaven intuir sota les camises blanques de les noies, va quedar força satisfet amb la designació. Els pits grossos de la tercera començant per l’esquerra destacaven en aquell cos més aviat prim, al mateix temps que els cabells rossos recollits en dues trenes, els ulls clars i els llavis gruixuts li conferien un aspecte virginal i sensual alhora. La serventa que havia marxat era ja granada i, a més a més, esquerpa. Feia molt que no tocava carn tendra. Fiódor Lukiànenko ni s’adonava que es passava la llengua pels llavis per eixugar la saliva.
Mentre les joves cantaven els últims acords i el matrimoni se centrava en la nova adquisició, la Directora palpava el sobre que havia guardat a la butxaca. Calculava, pel gruix, quants bitllets hi havien en el donatiu que l’home li havia lliurat amb discreció. Si algú l’hagués mirada amb atenció, hauria vist que assentia de forma gairebé imperceptible i els llavis prims dibuixaven un mig somriure. Després es va aixecar i va aplaudir com la resta del públic que, com és costum, demanava una cançó més.

Un cop van acabar el bis, un arranjament força reeixit de l’Himne dels Querubins, les noies es van retirar ordenadament per la porta de la sagristia, moment que Fiódor Lukianènko va aprofitar per repassar-los els culs. La Directora, com si no se n’adonés, va cridar l’Aleksandra.
—Mira, Aleksandra, aquests són els senyors Lukianenko, els teus nous pares.
La senyora Lukiànenkova va allargar el coll cap a la jove i li va oferir la galta amb certa altivesa. La noia hi va fregar els llavis i, de la mateixa inèrcia, els va passar a tocar de l’orella de la dona.
—Encara que m’afilleu, no dubteu d’encomanar-me les tasques que calguin pel bon govern de casa vostra, senyora —li va xiuxiuejar—. Les que siguin —va afegir amb convenciment alhora que mostrava un somrís agraït i angelical
A continuació, es va dirigir a l’home i va doblegar una cama mentre posava l’altre peu enrere i abaixava el cap, tal com li havien dit que havia de fer. Fiódor Lukiànenko, com si li fes nosa tant de protocol, s’hi va atansar amb posat paternal i la va abraçar.
—Em tindreu sempre a la vostra disposició, senyor meu —li va dir, baixet, a prop de l’oïda—. Pel que sigui i a tothora —va afegir més picardiosa mentre li fregava la galta amb la seva. I es va enretirar una mica i va quedar en posició de repòs, amb les mans encreuades a la falda i el cap cot de costat. I com torbada de tanta felicitat.
La Directora, palplantada al costat de la maleta de cartró de l’Aleksandra, es mirava l’escena complaguda i fins i tot una mica emocionada. Després, com que tots havien quedat callats, va suggerir que podrien anar marxant. Els va acompanyar fins al cotxe dels Lukiànenko i va ajudar la senyora a acomodar-se al costat del seu home, que conduïa. Tot seguit, va posar la maleta al seient de darrere, va fer pujar la noia i va tancar la porta. El cotxe va arrencar a poc a poc, va fer la mica de revolt que hi ha abans de la porta reixada i va accelerar quan es va incorporar al camí de Polje.
Quan el cotxe va desaparèixer entre el trànsit, la Directora no es va moure del lloc. Havia quedat com paralitzada, fins i tot el braç que feia adéu va romandre alçat i quiet. Semblava una estàtua bocabadada. L’Aleksandra s’havia girat per mirar-la a través del vidre posterior. Els iris dels ulls de la noia, fins aquell dia blaus com un cel net, havien esdevingut negres com el cul d’un forat fondo i es confonien amb la pupil•la; i de la boca que li somreia sobresortien uns ullals llargs i afilats.
Encara quedava neu als obacs. La Directora va reaccionar al cap d’uns minuts, quan va sentir una esgarrifança de fred. Va encreuar els braços sobre el pit, va encongir les espatlles i així, replegada sobre si mateixa, va tornar a l’hospici corrent tan de pressa com li permetia la faldilla estreta que li arribava als turmells.

Comentaris

  • Aleksandra...[Ofensiu]

    Hi veig en tot el text un dualisme entre el bé i el mal, entre les aparences i la realitat, entre la rigidesa i la sensualitat i els símbols que hi apareixen tenen relació amb això (les postures, les parts del cos, els símbols religiosos, la roba). Hi ha un paral·lelisme entre la cançó que canten (la salvació és creada) i el títol de la salvació d'Aleksandra.
    Les descripcions físiques i posturals ens expliquen molt bé com són els personatges. Veiem una rectitud, una disciplina (alineades d’esquena a l’altar, es van retirar ordenadament, la noia amb l’esquena recta i les espatlles tibades enrere). Les dones (la futura mare i la directora) són tibades, altives, de llavis prims, la dona diu que està oprimida per la cotilla, i tot això contrasta amb l’home gras, calb, amb papada i que es passa la llengua pels llavis. Seguint aquest tema postural, es descriu el que se suposa que és una bona dona treballadora (espatlles amples, turmells gruixuts, mans fortes i galtes roges).
    Seguint el dualisme, ja intuïm que la noia no és tan “pura” com vol semblar: cabells rossos recollits en dues trenes, els ulls clars i els llavis gruixuts li conferien un aspecte virginal i sensual alhora, un somrís agraït i angelical, va afegir més picardiosa mentre li fregava la galta amb la seva. I l’entorn en general, és una gàbia farcida de crucifixos on toquen l’Himne dels Querubins (tot és molt angelical, en aparença).
    Més dualisme i paradoxa: Els iris dels ulls de la noia, fins aquell dia blaus com un cel net, havien esdevingut negres com el cul d’un forat fondo i es confonien amb la pupil·la; i de la boca que li somreia sobresortien uns ullals llargs i afilats.
    I finalment, la directora tibada encongeix les espatlles i es replegada sobre si mateixa, això sí, la faldilla li continua tibant i no podia córrer tant com volia.
    El mateix, ja ens explicaràs la teva versió!

  • El meu comentari[Ofensiu]
    Calderer | 16-06-2017



    He de dir que és un relat complet un conte independent i força reeixit. I té detallets interessant a l'hora de descriure els protagonistes. I el final és sorprenent, no esperava que anés per aquest costat fantàstic la història.

    Tot i això, no sé trobar el símbol o símbols i, per tant, em sembla un exercici fallit. Hi hauria un símbol clar, el crucifix, però excepte en un punt del relat no s'explicita de forma prou clara.En tot cas, si m'equivoco i no he percebut bé la qüestió simbòlica, m'agradaria saber-ho.

    Salutacions

    Lluís

  • SrGarcia | 15-06-2017

    Molt cru, amb un final misteriós. Bon relat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Taller de narrativa

23 Relats

78 Comentaris

3543 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
TALLER DE NARRATIVA

Voleu participar en una nova iniciativa? Teniu ganes de progressar en la tècnica de l’escriptura? Voldríeu conèixer els vostres punts febles com escriptors? Esteu disposats a criticar amb sinceritat i sentit i a rebre les crítiques amb humilitat? Aspireu a lliurar-vos dels empipadors errors ortogràfics i sintàctics? Us sembla que no avanceu? Necessiteu impuls i motivació per continuar escrivint o per tornar a escriure? Voleu llegir amb criteri i aprenent del que llegiu? Disfruteu escrivint però us sentiu sols i voleu compartir esforços i interessos?

Aquí teniu la nostra proposta :

Un taller que pretèn abastar tres aspectes de la literatura: llegir, escriure, comentar.

Un exercici cada 15-20 dies en tres fases: llegir-aprendre, escriure, comentar.

Primera fase: tots els participants ens llegim el mateix text (d'un autor bo, reconegut o interessant) i el comentem, discutim, aprenem. Posem 3-5 dies. A partir d'aquest text l'organitzador proposarà un tema.

Segona fase: escrivim un relat segons el tema marcat. En un termini de 7-10 dies.

Tercera fase: comentem els nostres relats. 3-5 dies. Un comentari intel·ligent, sincer i útil. I ben redactat. Aquesta seria, doncs, una part més de l'exercici.

L’essència d’aquests exercicis seria treballar la redacció, l'estil, el lèxic, la gramàtica, l'estructura, la trama… i deixar en un segon pla la història o l’argument. En resum, centrar-nos en la tècnica ja que les històries són les que cadascú necessita, li agraden o vol contar. I res de paraules prohibides o obligades.

Qui participi en cada exercici es compromet a fer una crítica intel·ligent, amb sentit, sincera i útil a dos o tres companys. O a tots si som poca gent.

Una d’aquestes critiques vindrà donada per sorteig, les altres las podrà escollir lliurement cadascú. I, és clar, es podran fer més critiques si ve de gust o es té temps.

Hi haurà un ORGANITZADOR que proposarà el text inicial i el tema de cada exercici d'escriptura i també organitzarà el sorteig dels comentaris/crítiques obligatoris. Anirà canviant, segons decidim entre tots.

Si voleu es podrà escollir un guanyador per cada tema que escolliria l'ORGANITZADOR o bé tots per votació. Pensem-ho, però, ja que l'essència de la idea és la d'un taller d'escriptura, no la d'un concurs.

Es penjaran exercicis i crítiques, aquí amb aquest nick de “Taller de narrativa”.

Si la cosa funciona, hi ha participació i interès es podria plantejar editar alguns dels textos, crítiques, comentaris... en un bubok o similar. Per a això escollliríem entre els participants un EDITOR que tingués experiència en el tema.

En principi pensem en un grup d'uns vuit participants que es comprometin a mantenir la continuïtat durant els propers mesos, fins a l'agost.

Si esteu interessats us podeu adreçar al primer organitzador:

lluisjulian58@gmail.com