Excuses

Un relat de: marta_

El noble art d'excusar-se no és cosa fàcil, i l'xyz ho sap prou bé. Ha basat tota la seva existència en un constant fer i desfer d'explicacions, i a còpia d'anys, n'ha esdevingut un veritable expert. En té prou amb un sol cop d'ull per analitzar la situació i empescar-se l'excusa més adient i eficaç per sortir del mal pas.
Aquest talent innat se li va fer evident ja des de ben petit. A l'escola no li va caldre mai recórrer a la típica expressió "el gos se m'ha menjat els deures" per escapar d'un càstig quasi segur. Li semblava incomprensible la freqüència amb què els seus companys utilitzaven una excusa tan banal i ordinària.
El seu repertori d'excuses, en canvi, era d'allò més variat. Quan arribava tard a l'escola, era capaç d'improvisar, en un moment, un fictici accident de trànsit que s'havia produït justament en el moment en què ell sortia de casa. Si s'oblidava de fer els deures, es disculpava al·ludint la visita d'un oncle llunyà i les obligacions que això comportava.
En plena adolescència, però, aquesta habilitat es va convertir en una veritable afició. Aviat les ocasions per posar excuses li van començar a semblar massa escasses. Ara una excusa ja no era una simple via d'escapatòria, sinó que representava un veritable repte, un desafiament que requeria grans dosis d'autocontrol i valentia. Es va veure obligat a començar a inventar-se motius que justifiquessin les seves disculpes. Faltava sovint a classe, es descuidava llibres i treballs i aprofitava qualsevol situació per justificar-se.
Malgrat això, aquest hobbie va passar desapercebut a causa dels canvis de temperament propis d'aquesta edat. Els pares i professors van confondre les seves estranyes pràctiques i les seves rareses amb l'inici d'una època que l'havia de conduir a la maduresa. Res no li va impedir continuar endavant amb aquesta farsa.
Ara, convertit en un estudiant de dret de l'Autònoma de Barcelona, pot presumir de no haver estat mai descobert. Mai una ombra de sospita ha caigut sobre qualsevol pretext seu per no assistir a un acte, no entregar un treball o qualsevol altra cosa. Gràcies a l'experiència i a una habilitat singular, l'xyz ha desenvolupat una tècnica i un rigor únics a l'hora d'excusar-se. Sempre procura ser original en les seves creacions, donar-los un toc d'imaginació i fantasia, però al mateix temps, un fons prou sòlid i consistent de versemblança.
El seu concepte d'excusa és bastant semblant al d'obra d'art. En tots dos casos, l'enginy, l'originalitat i l'inventiva són necessaris, i precisament per això no estan tan allunyats. Però una excusa no es pot crear així com així, exigeix unes circumstàncies especials que l'acompanyin. Això és el que realment costa de trobar.
Avui, però, la situació no podria ser millor. Ha quedat per tercera vegada amb una noia. Bé, tècnicament, és el primer cop que queden. Els altres dos la va deixar plantada, amb dues excuses, que modèstia a part, són de les millors que ha explicat mai. La noia en qüestió és l'amiga d'una amiga que, confonent la seva afició de no assistir a les cites pel plaer de donar excuses amb la seva falta de relacions socials, ha decidit emparellar-lo.
Amagat darrere una cantonada de l'assolellada plaça on han convingut trobar-se, repassa mentalment el pla. Pensa fer esperar la noia una bona estona, fins que vegi que, cansada d'estar allà, es disposa a marxar. Llavors, ell apareixerà per sorpresa, i s'excusarà pel retard. Passejaran rambla amunt i rambla avall, fins que de sobte, l'xyz recordi aquell compromís tan urgent que tenia o aquella gestió tan important, i, per fi, es pugui tornar a excusar i marxar definitivament.
Per fi la noia ha arribat. Espera dreta enmig de la plaça. Duu un vestit blau de tires fines amb puntets blancs. Té uns cabells llargs i arrissats, encantadors i despentinats, que li arriben fins a les espatlles. L'xyz frisa per veure-li la cara. D'esquena sembla que esta prou bé... De sobte es gira, potser buscant-lo a ell, i per un moment s'entreveu un nassarró petit i uns ulls grossos color de mel.
Al cap de mitja hora, sembla que la noia es comença a impacientar, i l'xyz, fart també d'esperar, surt del seu amagatall per veure de més a prop aquella cara tant encisadora. Dos petons i una excusa bastant pobra: la iaia s'ha tornat a escapar de la residència.
L'abc, que per cert, així és com es diu la noia, i l'xyz passegen rambla amunt rambla avall. S'aturen en una cafeteria i, asseguts fora la terrassa prenen: ell, un tallat i ella, un cafè amb llet. Curiosament, han resultat ser tots dos amants de la guerra de les galàxies i Luke Skywalker per aquí i Princesa Leia per allà, no han parat de xerrar en tota l'estona.
De sobte, l'xyz recorda la seva missió. L'abc li cau bé, i potser fins i tot podria dir-se que li agrada, però probablement no tornarà a tenir mai més una oportunitat com aquella. Marxar enmig d'una conversa tan entretinguda i fervorosa requereix una excusa digne d'un gran geni. S'empassa el tallat d'un glop, i respira fons.
Balbuceja entre dents una excusa barata, tot i que la seva intenció era elaborar una obra mestra, i s'aixeca barroerament. L'abc, que justament en aquell instant feia una dissertació sobre les diferències entre el tractament de la dona en l'Imperi Contraataca i en El Retorn del Jedi, se'l mira amb expressió de disgust.
L'xyz, vermell, suat, nerviós i per primer cop descobert ja és rambles avall. Rumia si ha fet bé de marxar o si potser seria millor recular i inventar-se una excusa per haver-se inventat una excusa, i tot seguit inventar-se'n una altra per haver-se passat tota la vida inventant excuses. Infinites excuses elevades a n que s'estenen indefinidament en forma d'espiral en una funció quadràtica sense solució.


Comentaris

  • fantàstic[Ofensiu]
    Tiamat | 01-08-2005

    m'agraden aquestes històries on tot acaba en una mena de cercle viciós..


    Així com el relat de l'home normal, freqüent i ordinari m'ha agradat prou com per venir-te a llegir aquest relat, aquest relat m'ha agradat tant que espero trobar-ne un altre de teu ben aviat.



    una abraçada,


    Tiamat

  • Potser...[Ofensiu]
    Henry | 24-06-2005 | Valoració: 9

    pq m'encanten les matemàtiques, m'ha semblat un final apoteòsic. La represetnació tridimensional dels noms, tampoc té desperdici, però és que a més a més has escrit un text perfecte. Quina enveja...jeje

    Volia inventar-me una excusa per no comentar-te (jeje), però no en sé!!!!

    Una abrçada

  • La mentira fete art[Ofensiu]
    Pere Sol | 27-04-2005 | Valoració: 9

    Permet que et feliciti per un relat tant original i per com l'has desenvolupat. Per moments, m'he pogut reconeixer en algunes etapes de la meva vida. Potser no he estat mai un artista com en xyz, però Déu ni do.

    M'han agradat els noms dels protagonistes i m'ha agradat també aquesta mena de "loop" infinit amb què has acabat el relat.

    Espero seguir llegin-te.

    Una salutació.