Excursió 2

El pas del tems es dibuixa en el que t'envolta, fent-te sentir una mica més vell que ahir però una mica més jove que demà. Alces la mirada i veus un gran buit davant teu, els colors verds es van transformant i esdevenen, com per art de màgia, tons més foscos, més marronosos. Sembla que el bosc vulgui passar desapercebut, i per això imita el color de la terra on creix. Però les fulles encara no cauen, encara no ha arribat el moment.
La llum del Sol és tènue, una espessa capa de boira alta ho ennuvola tot i no permet que els rajos del gran astre arribin fins al terra; tan sols una llum feble atravessa la capa de núvols, i sembla que vingui una mica de tot arreu. Malgrat els núvols, no fa fred. L'aire es manté a temperatura agradable, i amb un abric lleuger ja en tens prou per sentir-te càlid i trobar-te a gust amb l'ambient que t'envolta. També hi ajuda el vent, que avui destaca per la seva absència.
Tot l'escenari transmet una calma suprema, les fulles estan quietes, com si haguessin quedat congelades just abans de poder caure, puix el seu color delata que estan a punt d'iniciar el seu últim camí fins al terra, on han de morir per retrobar-se amb el cicle de la vida. El cel, l'horitzó, també resten impertorbables, l'aire està quiet tot ell, com si no hagués existit mai el vent ni res semblant, com si entre els núvols i la terra sols hi hagués un gran bloc d'aire que els aguantés, que evités que el cel caigués esclafant aquesta bonica escena. I enmig d'aquest paisatge perfecte, com una última pinzellada per trencar la monotonia, sorgeix d'entre els arbres un gran turó, poblat d'arbres a la part més alta, però lliure a les seves adustes parets. Els arbres del cim són molt diferents dels que regnen tot l'entorn; no són gens proporcionats. Bé, sí que son proporcionats, però d'unes proporcions descaradament diferents. L'absència de terra lliure on arrelar, així com d'aigua per beure en temps de sequera, i sobretot l'efecte del vent, han anat modelant la vegetació d'aquest petit cim i li han conferit formes estranyes, que evoquen mil imaginacions o fins i tot algunes lletres recargolades. I precisament el seu escultor, avui no hi és present, com indicant que ja ha fet la feina, ja ha impregnat de bellesa i diferència aquest cim, i ja no té cap altra feina a fer aquí, almenys avui.
I sense adonar-te'n, estàs caminant. D'entrada, la imatge no canvia gaire; tot estava molt llunyà, les distàncies eren abismals, i cada passa es un avanç penós davant la grandiositat del paisatge que resta davant teu. El bosc és el mateix, tan sols veus petits detalls en els arbres i la vegetació que t'envolta, però tan sols són detalls concrets, i tampoc hi pares massa atenció. Fixes la mirada un o dos metres davant teu, al terra, per evitar trepitjar algun sot en fals i caure: estàs sol i no tens cap mitjà de comunicació, així que no seria gaire agradable fer-se mal en aquesta situació. I de tan en tan aixeques els ulls, però passes per alt tot allò que és pròxim: mires directament al bosc llunyà, a l'horitzó quiet i ennuvolat finament, al turó de parets verticals i uniformes.

Sense adonar-te'n, submergit en els teus pensaments, ja has avançat molt de tros. Segueixes caminant, i la llum de l'ambient ja no és la mateixa d'abans, el Sol deu estar baixant. Però sobretot t'adones del teu avenç perquè t'has de cordar l'abric, fa més fred i sembla que l'ambient estigui més carregat d'humitat.
Però no pots. T'has d'aturar, i deixar la carregosa motxilla. Ara, amb el cos més lliure de moviments, pots col·locar-te bé l'abric i cordar-te'l fins al coll. Aprofites l'aturada per asseure't un moment i escriure un parell de notes, res important, sols dues vagues idees que has anat pensant durant aquesta última estona de reflexió.
Assegut al costat de la motxilla, decideixes no prolongar més el teu descans, es pot fer de nit en qualsevol moment, i més val que no t'atrapi en un lloc imprevist. T'aixeques ràpidament però abans de reiniciar la marxa fas un últim cop d'ull al teu voltant, aquest cop parant-hi una mica més d'atenció. I, ara que t'hi fixes, veus que el paisatge ha anat canviant. El primer de què t'adones és de la proximitat: encara que no t'hi havies fixat gaire, ara els arbres són més frondosos, semblen més alts i més forts, i fan més ombra. I no és que sembli que penetri menys llum, ja que seria un efecte normal de l'enfosquiment del cel, sinó que es veu clarament que la vegetació de sotabosc és més esclarissada, li costa més desenvolupar-se i viure en aquest bosc més espès. La humitat, que fa una estona s'havia mostrat com un indici, s'ha apoderat de l'aire, i alhora la sensació de fred augmenta lentament, però constant. Per sort, el vent resta calmat i l'horitzó segueix quiet, així que res sembla indicar que durant la nit pugui fer vent, o almenys durant les primeres hores de la nit. Més a prop de l'horitzó, però, hi ha el turó. Ara ja no és un turonet que s'alça enmig d'un mar de fulles marronoses. Les seves parets no són ja parets, no presenten un estat uniforme. El turó és un conjunt d'esqueis, un conjunt gegant d'esqueis. El color de les parets no és gens uniforme, perquè els entrants i sortints de les roques li confereixen tons diferents. A les zones baixes els esqueis es suavitzen i es converteixen en tarteres o en roques menys escarpades i un pèl més aplanades. Però no es veu el final, ni de les tarteres ni dels rocalls: els arbres de més a la vora tapen la vista a mitja alçada del turó, i això indica que ja no és tan llunyà.
Un soroll ràpid i una mica feréstec et desperta del somni, de la observació passiva. I comences a caminar com per acte reflex. Fins que no has tombat un parell de revolts del camí, que cada vegada s'estreny més, no t'adones realment del soroll que has sentit. Devia ser un animal bastant gros, perquè el soroll de branques cruixint s'ha sentit clarament, i venia d'algun punt més aviat llunyà. No és prou important com per preocupar-se, però el despertar dels animals nocturns indica que el Sol s'està amagant, i que no passaran gaires hores abans de submergir-te en una foscor total.

Uns metres més endavant en el camí es veu una zona més ampla, i t'afanyes a arribar-hi per intentar veure alguna pista sobre el terreny, per poder veure-hi més enllà del bosc que a pocs metres de tu ho tapa tot. El camí s'eixampla, i hi entra més llum perquè els arbres se n'aparten, com deixant pas a la vista perquè puguis situar-te millor. Però alces la vista de nou i no veus res. Bé, sí que veus alguna cosa, però no ho identifiques. Ràpidament, busques un nou focus on concentrar la mirada, i abaixes la vista fins al terra. Ho veus tot perfectament, i vas pujant lentament, resseguint la sorra del camí fins arribar al marge del bosc, per on puges lentament la mirada. Al arribar a la capçada dels arbres, però, passa alguna cosa estranya: no hi pots veure més enllà dels arbres. Sembla com si tot allò que quedés més lluny d'una certa distància es distorsionés i quedés desenfocat. Un calfred recorre tot el teu cos, no saps què pot estar passant. Alterat, gires cua i et poses a córrer cap enrere, però de seguida t'adones que no té sentit intentar tornar. Has anat massa lluny, seria impossible trobar el camí de tornada abans no es faci de nit.
I la foscor arriba. De la part més llunyana en direcció al turó, veus com una mena d'onada que s'acosta cada cop més. I darrere de l'onada res, no res. Un buit, un gran buit. Sembla que allò que hi hagi més lluny, malgrat desenfocat, vagi desapareixent. El color blavós de l'horitzó, que feia uns minuts podies veure clarament, i que fa uns instants podies endevinar tot difuminat pel fons de la imatge plena de taques desenfocades, desapareix ràpidament, i en el fons de la imatge desenfocada del cel i la llunyania ara tan sols hi resta un color fosc. Però van desapareixent més parts de la llunyania, i fins i tot la taca grisosa que dominava el mig de la imatge difuminada desapareix, submergint-se en el negre. I la onada de pertorbació arriba més a prop: ara ja ni pots veure els arbres que estan al marge del camí! Sembla que la foscor arribi ràpidament, i davant seu una gran onada d'aire ho escombri tot. El Sol, o la poca llum que en queda, s'endevina en la direcció contrària al turó. Penses que es deu estar ponent, i darrere seu el persegueix aquesta onada de foscor. Impotent, incapaç d'escapar de l'abraçada fosca i aparentment malèvola, t'arrauleixes a un racó del bosc, després de fer un salt desesperat per apartar-te del camí i evitar ser vist durant la nit o almenys arrecerar-te una mica. I allí, arraulit, veus com ràpidament tot el que t'envolta esdevé borrós, fins que ni tan sols identifiques les teves pròpies mans: tu ets borrós. I inquiet, alces la mirada en direcció a la foscor, i veus com tot de taques escampades pel que abans era el bosc van desapareixent. I cada cop desapareixen més a prop. I de sobte, tu desapareixes i quedes immers en un gran mar de foscor, i vas veient com en direcció al Sol ponent, van desapareixent taques que cada cop són més llunyanes.
Et preguntes si aquest mar de foscor serà capaç d'engolir totes les taques que es veuen fins a l'horitzó en direcció al Sol ponent, però no arribes a veure la resposta.