Excés de vichy a Madrid

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

Aquesta és una gran nit per a l'Adelo Fuentes: al concert que ha fet al Nasti hi ha assistit més de quaranta persones, la qual cosa es pot considerar un èxit total segons els barems de l'ambient underground madrileny.

No para de rebre felicitacions de tothom mentre, mig atabalat, va desmuntant la paradeta d'instrumental electrònic estrafolari, que només ell entén (i no sempre). Va somrient i responent excitat a tot déu que si li acosta i això que el seus timpans encara udolen, adolorits per la sorollada que ell mateix ha etzibat uns quants minuts abans.

Una vegada ha recollit tot l'embalum, té temps d'asseure's a una taula a on ha estat convidat pels gurus de la moguda. S'hi encabeix com pot enmig de dos culs vestits de negre -com el seu mateix- a on s'hi amaga un minúscul tamboret. Li passen una cervesa però ell prefereix un vichy perquè té molt mal de cap. No vol que el prenguin per un mal educat però ningú li té en compte el detall.

L'Austin -en realitat es diu Agustín- és un ser humà en forma de granota vestida de negre, que sempre capitalitza l'atenció de totes les converses. En aquell mateix moment està fent una brillant diàtriba contra el Markus Atkinson: que com que se li han acabat les idees, des de fa vint anys que no para de repetir-se; que degut a aquest estancament s'ha hagut de vendre i tornar-se comercial: etc. Ara -segons l'Austin- els que de debó interessen són en Milo Maniro, en Fenec Baldomew i en Jeremiah Tortinelli; aquests paios són joves i tenen autèntica ràbia. L'Austin rebla el clau dient que aquí, els únics veterans que valen la pena, els únics que, de debò, són un exemple a seguir són els que no coneix ningú, com l'Adelo, del qual en fa una botifarra d'elogis inacabable. Tothom fa que si amb el cap menys en Toñito, que és el que encara té una mica de personalitat.

Aquest es queda una mica perplex amb el discurs de l'Austin perquè mentre l'ensabonada ha anat de fàbula per al seu ego vacil·lant, a ell -justament a ell!-, en Markus Atkinson li sembla un exemple d'integritat artística incomparable. Però no gosa ni esmentar-lo perquè qualsevol s'atreveix a portar-li la contraria a la granota super-documentada! les seves opinions són gairebé sagrades i qui el contradiu sense massa gràcia ja pot acomiadar-se de ser "algú" al món mundial de l'underground. Si a més li tingués que dir que l'últim CD que va comprar -no sap com es fa per a baixar música d'Internet, ell que fa música electrònica!- era seu i que li semblava digníssim, encara seria pitjor. Millor encara no afegir que no té ni idea de qui són tots aquells noms que havia esmentat abans perquè ni sap qui talla el bacallà en la música electrònica experimental d'avui dia, ni l'importa gaire: tots els seus referents són de l'any de la Maria Castanya i tenen més de cinquanta anys.

La cosa va a més, quan l'Austin comença a despotricar sobre Madrid: que si s'està convertint en una merda, que no paren de tancar locals, que els músics bons se'n han d'anar a altres ciutats, que si el govern municipal del PP fa polítiques que només beneficien les iaies, que si Barcelona -tot i el seu nacionalisme provincià- ja fa temps que ens passa pel davant a nivell europeu, i tota la pesca de sempre. Tothom va fent que si amb el cap, menys en Toñito, que és el que encara té una mica de personalitat. L'Adelo, que està enamorat de la seva ciutat, per més coses horroroses que tingui -i ell les coneix bé- tot aquest discurs tan gastat el té ben fregit i només fa -entre d'altres coses- que encara li agafi més mania a aquell collons de nena pija bonica de Barcelona, malgrat que sap perfectament que no li ha fet mai rés i els arguments que fa servir l'Austin li semblin terriblement suats i demagògics.

Com més va passant la nit, més nerviós es va posant perquè tothom sembla haver-se contagiat per l'eufòria de massacrar el seus adorats Markus Atkinson i a Madrid, exactament per tot allò que a ell li fa estimar-se'ls tant. Tots menys el Toñito que -cal que ho tornem a dir?- que és el que encara té una mica de personalitat. La urgència de saltar damunt d'aquella colla de hienes, i bufetejar-les fins que els trocets de les seves ulleres de sol i els seus globus oculars siguin una massa sagnosa uniforme, està començant a guanyar a la que té de córrer al lavabo a alliberar els litres de vichy que amenacen de fer-li explotar la bufeta.

La lluita interior per a reprimir tanta ràbia és digna d'un doberman engabiat. Mica a mica, però, la raó s'obre pas dins el seu cervell i comença a reconduir els instints violents cap a territoris més dialogants. Maquina aixecar-se i escopir a tots aquells imbècils un discurs heroic tot i que sap que, per més educat que sigui, l'acte de deixar sortir les seves opinions per la boca representarà la seva final social: en aquell temple de la modernitat "no-oficial", seran enteses com si fossin un ridícul anacronisme.

Desprès d'hores d'aguantar obvietats i clixés, dits de totes les maneres possibles, l'Adelo agafa embranzida i, enmig de la sorpresa de tothom, s'alça com un heroi que treu l'espasa per a defensar la seva pàtria tot dient...amb un filet de veu:

-"Estic cansat. Perdoneu que me'n vagi a casa i...euh...gràcies pels vichys Austin..."

Tombant tot sol per un Malasaña aclivellat de graffittis, sentint-se el ser més miserable del món, no para de mortificar-se per haver estat tant covard. Que coi hi tenia a perdre si li deia a tota a aquella colla de pretenciosos -menys el Toñito, pel motiu que ja em dit massa vegades- el que pensava? No viu de la música, ni té intenció de fer-ho. A més, té molts altres amics, amb els que s'hi troba molt més còmode, que estan prou ben connectats com per a aconseguir-li algun concertet de tant en tant.

De ben segur, que algun dia expliaria aquesta historia als seus nets, tot dient els hi: "I llavors els hi vaig dir a tota aquella colla de brètols: doncs jo penso que en Markus Atkinson té més força i mala llet que tota aquesta patuleia de jovenets amb acné que dieu! si no hagués existit, tots aquests arreplegats ara encara estarien fent folk amb una harmònica! en Markus, fins hi tot en el seu pitjor moment de decadència, se'ls menja amb patates! i parlant de Madrid... vosaltres -menys el Toñito, obviament- n'heu tret tot el suc que n'heu volgut d'aquesta ciutat a la que ara menyspreeu tan alegrement! Aquest pobre Madrid, ple de pintades i pixades, que tothom odia i que jo estimo perquè no sabria viure en un altre lloc, de la mateixa manera que no voldria ser fill de cap altre mare, encara que la meva no m'hagués mai cantat una puta cançó de bressol! Vosaltres sou uns fills bastards, uns lladres que robeu a qui us va donar la sang i la vida! Fins les rates que corren desesperades per a no ser esclafades a l'estació de Legazpi mereixen més respecte!" I somriu mig emocionat, mig enfotent-se de sí mateix, imaginant aquesta escena d'un futur ideal, de contes a la vora del foc.

La nit és freda. Dues parelles es barallen perquè diuen que han estat els primers a veure un taxi. Un senyor passeja un gos, tot dient-li paraules melindroses.

L'Adelo sap que no ha estat l'heroi que la seva ciutat estimada es mereix però també que aquesta, acostumada a veure tantes coses, no li ho tindrà mai en compte.

Comentaris

  • Disculpeu un error important en un dels paràgrafs que fa difícil la comprensió del conte. A continuació, la petita esmena:[Ofensiu]

    Ha hagut un error important -entre d'altres de venials- a l'hora d'imprimir aquesta versió del compte:

    Al paràgraf que comença dient "Aquest es queda una mica perplex" hauria de posar "L'Adelo es queda una mica perplex" perquè sinó sembla que el que es quedi perplex i té tota aquella opinió sobre aquell músic famós, Madrid i tota la pesca sigui en Toñito, quan en realitat qui pensa tot alló és el protagonista del conte, l'Adelo.

    Potser en Toñito-que tant reiterativament es comenta que té més personalitat que els altres-, pensa alló mateix que l'Adelo però aquesta és una dada irrellevant per a la comprensió de la història.

    Disculpeu la molèstia.

    Florenci