Evolució per l'altra banda

Vaig abandonar el centre amb una sensació de buidor a la panxa, tants mesos amb ells a dins, i per fi, aquell dia, m'havien vingut aquelles punxades que m'eren tant conegudes, i que m'indicaven que ja era el moment. I allà, en una saleta, tota sola, els vaig parir, i després de rentar-me una mica, vaig tapar els petits amb una manta i els vaig deixar allà, a la seva sort. Eren quatre, en total, i era prou conscient que possiblement només un d'aquells petits humans sobreviuria, i que, si aquest fos el cas, no el reconeixeria al creuar-me'l pel carrer. Això però, no m'entristia, ja havia estat així amb els petits que havia parit tres anys enrera. Les coses funcionen així, i ningú es trenca el cap per aquest fet.
Jo mateixa, no tinc el més mínim record de la meva mare. Els meus primers records són de quan vaig obrir els ulls dins un bressol, envoltada de quatre criatures més. Deuria fer un parell de dies que havíem nascut, tots plegats, i fins al moment, no havíem fet res més que dormir. Em vaig mig alçar, per intentar inspeccionar els que m'envoltaven. Em van imitar tots, i amb poca traça, vam començar a passejar de quatre grapes per dins el bressol. Érem quatre femelles i un mascle, tots vestits amb una robeta molt suau, de diferents colors. Al cap d'una hora, vam aconseguir alçar-nos i donar unes quantes passes, i seguidament, guiats per l'instint, vam agafar-nos de la barana del llitet per intentar saltar-lo i posar els peus a un terra de veritat. Ens apilonàvem, tots volíem ser els primers en sortir del bressol, i no importava aixafar-nos la cara amb les mans, o donar-nos cops de peus. Una de les femelles s'ho mirava tot esporuguida, i deixava, ressignada, que les nostres cametes li passessin per damunt la cara i el pit, tallant-li la respiració. Finalment vam aconseguir sortir del llitet, deixant una de les nostres germanes morta a dins. Això tampoc ens va entristir; sabíem, de manera inconscient, que allà només guanyava el més fort.
Un cop fora el bressol, vam posar-nos a curiosejar per l'habitació que ens tenia tancats. Era petita, tota il·luminada per una llum molt suau. En un raconet, hi havia un armari, que vam obrir. Al adonar-nos que era ple de menjar, ens hi vam abraonar, estirant-nos els aliments els uns als altres. Sé que finalment vaig aconseguir un tros de carn gros, i vaig córrer fins un raconet per menjar-me'l amb tranquilitat. Un cop amb la panxa plena, els quatre germans ens vam posar a dormir, ben junts.
Hores després, una llum que entrava per una escletxa ens va despertar. Un mascle adult havia obert una porta, i amb cops de peu suaus ens indicava que ja podíem marxar. Corrent amb moviments maldestres de les nostres cametes, vam sortir a fora el carrer. El que recordo més va ser aquella llum que pràcticament em va encegar, acostumada com estava a la llum de dins l'habitació, tan dèbil. Decidida, vaig assenyalar un carrer ample que s'obria davant nostre i vaig dir:
- allà.
Aquestes van ser les meves primeres paraules, en l'idioma que havia resultat d'anys d'evolució humana, i que anava tan unit als nostres gens com el fet de saber caminar o reproduir-se. Per tradició, aquesta paraula, la primera que sortia de la meva boca, va convertir-se també en el meu nom. No recordo el perquè del nom de la resta dels meus germans, però sé que es deien Cadira, Moc i Poma.
Així doncs, em vaig convertir en l'Allà. El que havia volgut indicar al pronunciar aquesta paraula, era una zona de roba. Ens hi vam acostar, i la femella que esperava a l'altra banda del taulell, al veure les nostres robes suaus de colors, va saber ràpidament d'on veníem. Ens les va prendre i ens en va donar unes altres, més gruixudes, que ens servirien per protegir-nos del fred quan arribés la nit. Sortint de la zona, vam acostar-nos a una zona de menjar, i allà ens van fer seure al voltant d'una taula. Un mascle ens va posar una mica de menjar al mig, i els quatre ens vam llençar per devorar-los. La Cadira, seguia els moviments del mascle, com absorta, i es va oblidar de menjar. Més tard, ens va dir que quan estigués preparada, tenia clar que el seu futur era treballar a una zona de menjar. Com que ja fosquejava, vam posar-nos a buscar algun lloc on passar la nit. Vam caminar durant hores per la ciutat, fins que, quan ja sortia el sol, vam trobar un parc ple de nens de la nostra edat, alguns una mica més grans, que dormien en petits grupets, abraçats per defugir del fred, i algun, fins i tot, dormia sol ben embolicat en una manta que segurament li haurien donat a una zona de roba. Nosaltres els vàrem imitar, i ens vam ajeure apilonats sota un arbre, per intentar dormir un parell d'hores. Ja era el migdia quan ens vàrem despertar, i després de barallar-nos una mica entre nosaltres per posar-nos el màxim d'aliment possible dins l'estòmac en una zona de menjar, vam començar a vagarejar de nou per la ciutat, aquest cop en busca d'algun pis buit. Però la competència era molt dura, ja que de seguida que moria algun adult, el pis era ocupat ràpidament per una nova generació, sovint un o dos germans per pis, fins que aquests, al seu torn, morien, i eren substituits per nous habitants. Sabíem que trobar un pis per quatre era pràcticament impossible, però tampoc ens podíem separar, ja que érem conscients que, en el primer mes de vida, la supervivència consistia en mantenir-nos units, ja que havíem de quedar-nos a dormir al parc, i com més érem, més escalfor produíem.
Al cap d'uns dies de passejar-nos per la ciutat buscant habitatge, dormir al carrer, i alimentar-nos en zones de menjar, on ens havíem de barallar pel poc menjar que ens donaven pels quatre, ja que les racions eren iguals tan si érem tres germans com sis, les nostres forces havien anat minvant, especialment les de la Cadira, que va morir una setmana després de sortir del centre de naixement. Va ser mentre dormíem; quan ens vam despertar, la vam trobar tota freda. La vam abandonar al parc, i quan vam tornar, per la nit, ja no hi era. Algun adult, encarregat d'aquesta feina, se la deuria haver endut. No ens vam entristir, les coses van com van, i la Cadira no era prou forta. Així doncs, només quedàvem la Poma, en Moc i jo mateixa.
La nostra vida seguia el seu curs, un mes després de marxar del centre de naixement, no ens dedicàvem únicament a menjar i a buscar casa, sinó que també ens fixàvem en els diferents oficis que ens envoltaven, tot esperant sentir aquella sensació que havia sentit a dins la Cadira quan va entrar a la zona de menjar, la certesa que aquell era el teu futur. A poc a poc, vam començar a relacionar-nos amb els altres nens del parc, especialment amb un grup de dos germans que es deien El i Blat i tenien un mes més que nosaltres. Sovint voltàvem junts per la ciutat, en busca de pis i ofici, i amb l'El especialment, solíem practicar sexe cada nit. Sabia que encara no tenia edat per quedar-me embarassada, però això no era cap problema, ja que pels dos només era una manera de fer-nos marxar el fred del cos. Quan ja tenia aproximadament sis mesos de vida, l'El i en Blat van trobar pis. Al cap d'uns dies, un pis del seu bloc d'edificis va quedar buit, i ràpidament ens van avisar. Era un pis petit però còmode, i el primer que vam veure va ser que allà no hi podien viure més de dues persones. Llavors va començar una lluita per fer fora un dels tres germans. Sabíem que el que perdés, tenia un gran nombre de possibilitats de morir al tornar tot sol al parc, però les coses anaven així. Durant dos dies va durar aquell combat. Els tres vam rebre patades, mossegades, esgarrapades, fractures, i crec que cap dels tres va acabar amb la mandíbula sencera. Finalment però, en Moc es va donar per vençut, i vam quedar-nos la Poma i jo, soles al pis. No sé si el meu germà encara és viu, possiblement no, però això mai se sap.
Amb la Poma la convivència era pacífica i senzilla, ja no ens calia passejar juntes per la ciutat, i cadascú anava al seu aire. Inconscientment ens movíem en ambients diferents. L'El sovint em portava a racons enfonsats de la ciutat, plens de bojos que mai entenia de què em parlaven. Al cap de tres mesos, ella se'm va acostar per dir-me que ja havia trobat quina era la seva feina, i que volia ser científica. Així doncs, va fer la maleta i va dirigir-se fins a l'escola, el lloc on aprendria tot el que havia de saber per seguir fent avançar la societat.
Al contrari que amb la desaparició dels altres germans, la de la Poma em va entristir, i vaig passar una època fosca tancada a les habitacions del meu pis. De tant en tant era visitada per l'El, o pels seus amics i amigues estranys, i llavors ens passàvem el dia fent sexe. Quan marxaven però, la tristesa guanyava el plaer, i de dins meu només sortien melodies tristes i paraules mal enganxades.
Durant l'època d'embarassos vaig quedar-me prenyada, i de forma mecànica, quan va ser el moment, vaig acostar-me al centre de naixement, i em va envair una sensació estranya, al recordar els moments que suposadament havien estat els més durs de la meva vida, però que en aquell moment recordava com a fàcils comparats amb els que estava vivint. Tenia ja un any de vida, i encara no havia trobat el meu ofici. Les meves melodies continuaven emplenant els forats de l'edifici, i les meves paraules, les parets. Un dia, se'm va acudir preguntar a un dels amics de l'El, que havia vingut a passar la nit amb mi, quina era la seva feina. Ell em va dir que era creador de bellesa. Li vaig ensenyar les meves cançons i els meus versos, i em va dir que jo també era una creadora de bellesa, i que això també era un ofici, que se'n deia artista. Així doncs, la meva crisi existencial va desaparèixer, un cop trobat el meu lloc a la societat. Vaig continuar barrejant-me amb aquella gent mig boja, però que feia aquelles coses precioses, i jo mateixa vaig començar a fer coses precioses. Al cap de tres anys, vaig tornar-me a quedar embarassada, i uns quants mesos després, vaig anar, per segona vegada, al centre de naixement. Vaig parir
quatre criatures, conscient que possiblement només una o dues d'elles sobreviurien. Una es movia inquieta, donant patades als altres, i vaig intuir que aquella seria la que segurament viuria. Vaig acostar-me a la seva orelleta per xiuxiuejar-li una paraula que sempre m'havia agradat, en un petit intent que fos la primera paraula que pronunciés i es convertís en el seu nom. I ella, amb els ulls tancats i en somnis, va repetir, lentament:
- Tiamat.